Núria Tortós, psicòloga: "La mort no hauria de ser un tabú a les residències de gent gran"

El trasllat a una residència implica un impacte vital per a una persona gran, tot i que en aquesta etapa encara es poden experimentar vivències positives. I també, òbviament, doloroses, com la mort d’un company. Núria Tortós, psicòloga de Mutuam Girona, entitat que col·labora amb el programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació La Caixa, defensa la necessitat de visibilitzar aquestes situacions en comptes de camuflar-les. Per això, ha contribuït a publicar el llibret En memòria.

¿Com se sol afrontar el trasllat a una residència?

Tret que sigui la seva decisió, a la majoria de les persones no els agrada, en part perquè implica reconèixer que encaren el tram final de la seva vida. Per a les famílies també resulta difícil, perquè poden tenir certa sensació d’abandonament, tot i que siguin conscients que és la millor opció. No s’ha d’oblidar, això sí, que encara es pot tenir una vida feliç en aquesta etapa.

¿De quina manera es pot encarar positivament aquesta fase?

Tot i que sembli el contrari, es guanya en independència. És veritat que han de seguir una rutina, però es deslliguen de ser dependents dels seus éssers estimats. I això és important per a tothom. A més, les persones grans tendeixen a aïllar-se quan estan a casa seva, mentre que a la residència poden socialitzar, participar en activitats, no preocupar-se de les feines de casa... Costa, però moltes acaben assumint que ha sigut una bona decisió.

¿Creu que es gestiona de manera saludable i oberta la mort d’un dels residents?

La mort sol ser un tabú social, però fins i tot ho és més a les residències. Moltes vegades es procura amagar la mort d’un resident, amb bona fe, per evitar el patiment. Però s’ha de fer al contrari, visibilitzar-lo. Es tendeix a infantilitzar les persones grans, a sobreprotegir-les, quan en realitat solen ser més sàvies i amb més experiència que nosaltres. S’han forjat vincles fruit de la convivència, s’han travat amistats... Se n’ha de parlar.

D’allà neix En memòria.

Es tracta tant d’un homenatge com d’una ajuda perquè residents, professionals i familiars puguin tancar el cercle. És un document personalitzat en què s’adjunta la fotografia de la persona morta i una carta sobre ella, a més de deixar un espai perquè, qui vulgui, hi escrigui una frase de comiat o consol. Al final s’afegeixen pautes bàsiques sobre higiene de dol, sobretot per a les famílies. És bonic que sàpiguen que hi ha hagut persones que han estimat el seu familiar en el seu últim tram de la vida.

¿Es té en compte que els professionals també es poden veure afectats per una mort?

De vegades se’ls tracta simplement com a treballadors que han de seguir endavant com si res, i s’oblida que són persones que han tingut un contacte molt directe i íntim amb el resident mort, amb el qual han forjat vincles. També han de poder expressar els seus sentiments, perquè aquesta persona ha format part les seves vides.

Notícies relacionades

Augmenten els casos de xarampió per la pressió del Marroc i l’est d’Europa

Fernando Simón admet que el confinament es podia "haver fet més suau"

¿Cap a on creu que haurien d’evolucionar les residències?

Existeix un model centrat en la persona, pensat per respectar els seus desitjos i manera de viure, sempre que sigui possible. És bonic, però una mica utòpic, a causa de la falta de recursos i personal. En qualsevol cas, ens hem de plantejar que les residències poden aportar coses positives en la nostra última etapa. I que no està malament recordar que tots morirem algun dia; només així podrem aprofitar plenament la vida.