Ábel Bereményi, antropòleg: «La mobilitat social té un cost social i emocional molt cruel per al poble gitano»

-¿De quina època parlem?

-Fa 20 anys. Era en una investigació amb cinc comunitats autònomes. Ja sabíem que hi ha problemes en el sistema educatiu i no pot atendre bé la població gitana, però vam voler mirar el positiu. ¿Què funcionava? A partir d’aquí seguim persones amb èxit acadèmic, veient les seves trajectòries vitals. Ens cridava l’atenció veure si aquesta mobilitat social seguia els mateixos patrons que en la societat majoritària no gitana. Això ens va portar a la investigació actual, UNIMOB, al Grup de Recerca en Educació Intercultural i Gènere (Gredi) de la UB, en la qual ens centrem en persones gitanes i no gitanes que han accedit a la mobilitat social a través d’estudis superiors. 

-¿Parlem d’un col·lectiu de...?

-Un col·lectiu petit, però creixent.

-¿Es tracta de veure com ha impactat la mobilitat social en les persones gitanes i comparar-ho amb com viuen aquest mateix ascens social les persones no gitanes?

-Sí.

-És un estereotip o, a Espanya, la majoria de gitanos amb estudis superiors acaben fent d’educadors socials o mestres?

-Aquesta és part de la història. I és una cosa problemàtica. Cap a quina trajectòria de mobilitat social els empeny el seu entorn social? D’una banda, els seus referents són les persones que estan al seu costat: educadors, treballadors socials, mestres... O infermers o auxiliars, que és el més habitual. Una noia que des de petita tenia clar que volia ser auxiliar d’infermeria, quan estava al cicle formatiu, es va preguntar: ¿Per què auxiliar? I es va adonar que sempre li havien dit que si estudiava molt, molt, podia arribar a ser auxiliar d’infermeria. 

-Li havien limitat l’horitzó...

-Justament el que trobem en aquestes trajectòries són dues coses. L’impacte de la mobilitat social és, d’una banda, positiu, perquè reben molta visibilitat. Però, d’altra banda, hi ha la immensa crueltat de la mobilitat social que pateixen la classe obrera però encara més les minories, que és la que no és visible. Aquesta contínua sensació que no saps prou, que no saps el mateix que companys que venen d’altres condicions, d’estar sempre pendent que ningú se n’adoni que no saps alguna cosa...

-¿La síndrome de l’impostor?

-Totalment. Això existeix a la classe obrera en general, però hi ha diferències. Per això busquem una persona gitana i un amic seu no gitano i seguim les seves dues trajectòries, per veure com es desenvolupen. Semblances i elements divergents. Estem investigant aquests costos. Aquesta immensa crueltat de la mobilitat social, «el preu del viatge». 

-¿Quin preu es paga?

-Hi ha costos emocionals i socials. El social pot ser l’allunyament de la comunitat. I en una comunitat en la qual la identitat és comunitària, no individual, això és una pèrdua. No poder anar a tots els casaments, no poder passar tot del dia a l’hospital quan el teu avi està ingressat... La mobilitat social individual a costa del grup. No es tracta d’una mobilitat paral·lela.

-¿Hi ha un sentiment d'allunyament dels teus?

-Sí, i això té un cost emocional molt elevat. D’una banda, hi ha un sentiment d’impostor respecte a la classe mitjana i, de l’altra, també et sents allunyat de la teva comunitat, mentre tu també et sents molt sol a la universitat, per exemple. I d’aquí ve una cosa que veiem molt en les trajectòries: la càrrega de la devolució. ‘Jo vull ser advocat o educador per ajudar la meva comunitat’. És una càrrega que no té una persona de classe obrera no gitana.  

-Aquesta responsabilitat d'ajudar la teva gent...

-Quan parlem de població gitana i universitat normalment aplaudim i diem, 'uau', ja són molts, i ens felicitem. I és així, s’ha d’aplaudir però cal mirar més enllà.

-¿Treballen a partir de casos concrets?

-Aquest projecte actual és de dos anys. És un projecte amb finançament del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, i és interessant perquè fa una comparació Andalusia-Catalunya. 

-¿A quantes parelles segueixen?

-Fins al moment, tenim identificades 20 parelles gitano-no gitano a Andalusia i Catalunya. La nostra gran aportació és que visibilitza què passa després d’acabar la universitat. Pensem que, una vegada t’has graduat, les portes estan obertes i no és tan així. Sabem que el 80% dels treballs es troben per contactes i per contactes dels pares, de germans, amics... Una de les diferències entre gitanos i no gitanos és l’alta incorporació a l’associacionisme ètnic de les persones gitanes. Malgrat que són advocats molt ben formats tornen a l’associació...

-¿Per aquest sentiment de deute?

–Té dues raons. Una és aquesta i una altra és la inèrcia. La societat majoritària també té una tendència a encasellar-los. Si un professor és gitano ja l’envien al centre amb més alumnat gitano.

Notícies relacionades

Els pantans de Catalunya arriben al 44,71% de la seva capacitat gràcies a les últimes pluges

Ladislao Salmerón: "Amb 14 anys no pots llegir amb titubejos ni dubtar de quant és 7 + 4"

-Això pot ser positiu... un dels problemes dels nens al col·le és que no tenen referents com ells.

-Aquest és el dilema. Tens el sou de qualsevol altre docent però sempre t’envien a les escoles del Prat, de Sant Roc, de la Mina... Però algú pot dir: ‘No, jo vull estar en una escola de la zona alta’. ¿Per què he d’estar a les escoles més complexes? Si ho mirem des de la seva utilitat social, podem dir que són molt útils allà, però estem investigant trajectòries personals i, des d’aquest punt de vista, veiem que és una càrrega molt gran. Alguns l’anomenen la ‘ombra llarga de la mobilitat social’, que d’altres poden superar, però tu sempre et quedaràs allà perquè ja t’han identificat com a professor gitano, com a músic gitano... Ja tens aquesta etiqueta.