Alejandro Rodrigo, tècnic de llibertat vigilada: «Els joves disruptius han segrestat l’autoritat d’escoles i instituts»

¿Tenim un problema amb els adolescents? ¿Són cada vegada més agressius? El que mostra ‘Adolescencia’ no és extrapolable a Espanya, on els homicidis per part dels menors són puntuals malgrat que causen molta alarma social. El protagonista de la sèrie té 13 anys, aquí hi ha la primera diferència. La nostra legislació marca l’edat de responsabilitat penal en els 14 anys. Una vegada dit això, cuidem la protecció i la prevenció perquè la sèrie ens deixa clar que qualsevol persona, amb factors de risc importants, pot cometre una acció impensable.

¿Com cuidem la prevenció? Amb formació específica als pares, perquè sempre pensem que no ens passarà res fins que ens passa. Sempre creiem que el nostre fill no caurà en les drogues fins que cau. Estem farts de veure famílies de classe mitjana i mitjana alta que, de sobte, topen amb un problema descomunal de substàncies tòxiques. ¿Ha fallat la prevenció? No, el que passa és que cal estar molt atents als nostres fills i tenir cap a ells una mirada crítica des de petits. Si no ho fem i ens limitem a una mirada absent pensant que nosaltres ens deslliurarem de tots els mals, ens podem enfrontar a situacions difícils. Tota prevenció és poca.

¿Un noi de 14 anys agressor neix o es fa? Les dues coses. Un agressor neix quan té un cert nivell de psicopatia, una cosa molt estudiada per la psicologia clínica. Es tracta d’un condicionament que ve d’ell mateix, però només això provoca un percentatge mínim dels casos de violència. Tenim moltes persones amb nivells de psicopatia perfectament integrades. El que passa és que pot tenir un element afegit, un aire sàdic. És el que veiem en la sèrie durant la xerrada amb la psicòloga, aleshores ens adonem com el protagonista gaudeix del dolor i de la por que està provocant en l’altra persona. Aquest punt sí que estem obligats a detectar-lo en els nostres fills, hem d’observar si estan sent violents perquè premediten el que faran. Diem que l’agressor també es fa perquè hi ha nois que tenen una baixíssima tolerància a la frustració i són molt reactius.

¿Què significa això? Que estan malinterpretant les conductes de les figures d’autoritat, les interpreten com a agressions cap a ells. Els reactius reaccionen amb violència. El nostre deure és identificar si el nostre fill és violent. És a dir, si està premeditant el que farà, premeditant la violència –per exemple, agafar un ganivet, acorralar la víctima i apunyalar-la– o si és reactiu. En aquest segon cas, ell és ‘normal’, però pateix un baix nivell d’autocontrol i no disposa d’habilitats emocionals, així que reacciona perquè interpreta que l’estan agredint.

Els dos casos són igualment perillosos. Sí. Estem acostumats a dir que els psicòpates són perillosos, però, com et deia, tenim molts psicòpates integrats en la societat. No produeixen dany físic als altres, és una violència psicològica més difícil de mesurar, acostumen a ser figures d’autoritat que obtenen el poder. No obstant, un noi amb poques habilitats socials i baixa tolerància a la frustració que és reactiu, si té un moment de pèrdua de control i és víctima d’uns estressors externs (estímuls que generen estrès), pot arribar a cometre un delicte, una acció de la qual després es penedirà, però, en aquell moment, la porta a terme inundat per la ràbia. He treballat amb nois amb delictes de sang que havien comès veritables atrocitats. I es pot distingir perfectament qui tenia premeditació i absència total de remordiment i qui, amb el mateix nivell de delicte, era un reactiu. És més fàcil treballar amb el segon que amb el primer. Amb el segon puc fer una tasca de reeducació. Amb el primer és molt difícil.

¿La reeducació funciona? En l’àmbit general, sí, però s’ha de donar una cosa fonamental: que aconseguim el vincle del noi reactiu amb els seus terapeutes. Si no, és impossible, tot i que hi hagi un programa d’educació. Amb els menors de violència premeditada gairebé no es pot fer res, perquè són ells mateixos els que no volen canviar.

El Govern britànic ha explicat en les xarxes que els creadors de la sèrie han demanat que es vegi al Parlament i a les escoles perquè es produeixi un debat sobre l’adolescència i latoxicitat de les xarxes socialsi els ‘influencers misògins’. Aquest debat és més que necessari. ‘Adolescencia’ impacta tant no només per les interpretacions i per com està rodada, sinó perquè els espectadors l’acaben i es pregunten si el protagonista pot ser el seu fill i no ho saben. Més enllà de l’assassinat, hi ha dos temes fonamentals. Els nostres menors estan abandonats en l’oceà de les xarxes, els estem exposant a perills, perquè naveguen sense rumb ni supervisió. Un altre tema bàsic és posar la mirada en els centres escolars i la necessitat de recuperar l’autoritat dels docents.

Notícies relacionades

"Pla de xoc" de 8,8 milions per impulsar els cursos de català per a adults

El Govern fitxa el gerent de Serveis Socials de la Diputació de Barcelona per dirigir la DGAIA

L’escola, de fet, queda molt mal retratada en la sèrie. L’agent policial la defineix com un «corral de xais» on ningú aprèn i on els professors estan desinformats i sobrepassats. Aquest capítol mostra què passa en un centre educatiu on el poder el tenen els alumnes disruptius, cosa que està passant a Espanya. Els joves disruptius han segrestat l’autoritat d’escoles i instituts. Els adults tenim por fins i tot de confrontar les seves conductes. Per la teoria del pèndol, hem passat de ser hiperpunitius a no poder dir-los ni que les normes estan per complir-se. Tenim pànic de demanar als alumnes que es posin en fila. Aquí tens el caldo de cultiu perfecte que mostra la sèrie: un noi violent amb premeditació, abandonat en l’oceà d’internet i amb falta d’autoritat al centre d’estudis. Es donen tots els condicionants. Algú segurament pensarà que la culpa és d’uns pares absents. És veritat que cal ser-hi presents, però també hi ha factors externs com aquests que poden desencadenar la tragèdia

¿Els docents tenen por dels seus alumnes o els seus pares i mares, que sempre els defensen? Se senten desprotegits, tenen por de l’alumne, de la família i del sistema que els demana que inundin la seva jornada amb tràmits administratius. El que ha de fer un professor és estar amb els seus estudiants. És una pèrdua de temps mirar un ordinador en lloc de mirar el teu alumne. És el còctel perfecte. Tenim adolescents meravellosos, però la realitat és que els desafiadors estan aconseguint el poder. D’aquí a 20 anys tindrem un problema considerable.