Hatim Azahri, estudiant UB: «Les mestres es van fixar en el meu potencial, no en el meu origen»

¿L’escola catalana acull tan bé com ens agrada creure?

Jo he viscut les dues cares. D’una banda, vaig veure com un percentatge molt alt de la meva promoció va abandonar en la secundària: només vam arribar a batxillerat dues persones. De l’altra, vaig viure que a l’escola Jacint Verdaguer del Poble-sec, on vaig estudiar la primària, un centre amb una part molt important d’alumnes d’origen divers (el Marroc, les Filipines, el Senegal, la Costa d’Ivori...), vam tenir la sort de trobar-nos amb unes mestres que es van fixar en el nostre potencial més que no pas d’on veníem. La confiança que van posar en nosaltres va fer que poguéssim superar la secundària, malgrat les barreres amb què ens vam trobar.

Van poder esquivar l’efecte Pigmalió a l’institut gràcies a la confiança de la primària...

Sí. De fet, la meva experiència en la primària, secundària i batxillerat són tres realitats que no tenen res a veure entre elles. Vaig tenir una experiència meravellosa en la primària, amb unes mestres que entenien les nostres realitats, afectades per situacions socioeconòmiques, desnonaments, dificultats per accedir a pràctiques esportives... I ens acompanyaven donant-nos oportunitats i entenent que els responsables d’aquestes situacions no són les criatures ni les seves famílies, que hi ha circumstàncies que impacten en els nens. En aquestes altres realitats, hi ha persones que et diuen que pots guanyar molts diners sense estudiar. I també hi ha les drogues. Hi ha joves es veuen temptats de pensar: ¿per a què estudiaré vuit anys si el meu veí està venent tal cosa i s’està guanyant la vida? De vegades també el dilema de seguir o no estudiant topa amb el fet que fan falta diners i que a casa s’ha de pagar la llum.

Lluitar contra això és difícil...

Sí. Els referents d’aquests joves són músics, i les seves cançons no animen a estudiar gaire.

¿Morad, per exemple?

Per exemple. Molts diuen «Oh, Morad és un referent». I jo penso: «Ostres, seria un referent si animés els joves a continuar estudiant i a organitzar-se per transformar el barri més que no pas amb aquesta mirada que de vegades es confon amb temes delictius». I després ens trobem amb tota una cultura de «¿per què he d’estudiar si els que ho fan cobren 1.200 euros al mes?».

Em deia que la seva experiència a l’escola va ser molt diferent de la que va tenir a l’institut. ¿Què va passar durant l’ESO?

Vaig anar a un institut on també anaven estudiants de diverses escoles i van viure un xoc. Els professors feien comentaris. Recordo que el d’Educació Física va dir als alumnes que veníem del Jacint Verdaguer: «¿Què feien a la vostra escola: us tiraven l’entrepà al pati i us deixaven allà?». Llavors no hi donàvem importància, però t’adones que és una cosa que et va impactar quan, havent passat 15 anys, encara te’n recordes. Ens va tractar gairebé d’animals un professor que hauria d’haver sigut un referent que ens animés i empoderés.

Malgrat això, no només va acabar l’ESO: és a la universitat.

Sí. Per sort també hi ha molts docents que estan fent molts esforços amb molt bons resultats. Però a l’ESO vam veure com hi havia molts alumnes que a partir de tercer els convidaven a anar-se’n. Es buidaven les classes perquè els professors insistien que el millor era que aquests nois anessin a fer un PFI de cuina, que estudiar no era el seu fort, que els aniria molt més bé fent una cosa més pràctica. Que són coses que estan molt bé, però les sentim com una neteja. Quan vam arribar a quart d’ESO, als que compartíem un bagatge migratori ens van dir que valdria més que no féssim batxillerat: ens van convidar a fer un grau mitjà de soldadura.

Notícies relacionades

Alizée Delpierre, sociòloga: "Els ultrarics volen ser atesos sense límits"

Patricia Espinosa: "L’Acord de París continua sent el millor instrument contra la crisi climàtica"

¿Les xifres tan altes d’abandonament escolar primerenc en els joves d’origen divers es deu a la falta d’acompanyament?

Sí. No només per part dels professors, sinó també de tots els agents que hi estan implicats. Si aquests agents fan un esforç, l’acompanyament funciona. I ara es veu al barri. Joves que veuen altres joves que han estudiat, que s’han tret carreres, que estan treballant pel barri i creen associacions. Tenen referències positives. I el missatge que els donem és que han d’estudiar. Aquests són els missatges que fan falta. Necessitem professors que creguin de veritat en els nens; perquè, quan això passa, ¡funciona! És com l’escola del Besòs que va passar de suspendre les competències bàsiques a estar per sobre de la mitjana gràcies a uns professors que van creure en els alumnes i van veure més enllà dels cognoms.