La sèrie ‘Adolescencia’ impulsa la lluita contra la violència juvenil

La sèrie britànica de Netflix és ficció, però psiquiatres, pedagogs i orientadors destaquen que el guió té molt de realitat i que pot servir com a element propulsor per prendre consciència i prevenir la violència adolescent en un moment en què l’odi i la misogínia són un fabulós combustible a internet.

¿S’estan equivocant les famílies i les escoles a l’hora d’educar? La mala notícia és que, en part, sí. La bona és que no s’ha de buscar culpables ni desesperar-se. "Els èxits dels nostres fills no són els nostres èxits, i els seus fracassos tampoc són els nostres fracassos. Els pares influïm en la seva vida, però no la determinem", explica la professora i divulgadora especialitzada en adolescència Diana Al-Azem, autora de ¡Quiero entenderte! Ara bé, sí que hi ha factors familiars que poden fer que un adolescent sigui més o menys violent. I aquí entra en escena la importància que té la prevenció.

El Govern britànic veu amb bons ulls que Adolescencia es vegi al Parlament i en centres educatius per generar debat i accelerar canvis. El premier del país, Keir Starmer, va explicar que està seguint la sèrie amb la seva família –té un fill de 16 anys i una filla de 14– i que considera que és un "molt bon drama". Va apuntar, a més, que la sèrie reflecteix "el problema real" que suposa "la violència exercida per homes joves" que s’han vist "influïts pel que veuen a internet". "És indesitjable i hem d’afrontar-lo; és un problema emergent i creixent", va remarcar.

El cert és que qualsevol espectador acaba la sèrie amb neguit i preguntant-se si el seu fill podria convertir-se en un monstre. Amb les dades per davant, la resposta és que no hi ha gaires probabilitats. A Espanya s’han registrat casos horripilants. Per exemple, aquest mes, la mort d’una educadora en un pis tutelat de Badajoz en mans de tres menors; al febrer del 2024, el salvatge crim que van cometre a Cantàbria dos joves contra la seva mare adoptiva. I el 2005, l’impactant cas de tres adolescents de Barcelona, amb famílies estructurades, que van cremar una indigent, Rosario Endrinal, en un caixer automàtic de Sant Gervasi.

No obstant, les dades apunten que la delinqüència juvenil està a la baixa. La xifra de menors de 14 a 17 anys condemnats amb sentència ferma per tota mena de delictes va caure un 7,2% el 2023, segons dades de l’INE, que reflecteix una diferència abismal entre nois (10.367) i noies (2.655). Lesions (7.695) i amenaces (2.066) són dues de les infraccions o delictes més comuns, mentre que la xifra d’homicidis és més baixa: 114.

Falta d’atenció a casa

Sense arribar a l’extrem de les conductes delictives, la realitat quotidiana no convida a l’entusiasme. Segons l’Unicef, gairebé el 21% dels adolescents espanyols manifesten problemes de salut mental. L’últim estudi de la Fundació SM i Educo alerta davant la gran vulnerabilitat socioemocional dels estudiants: cada vegada tenen menys autoestima i menys tolerància a la frustració, caldo de cultiu perfecte perquè augmentin les conductes disruptives a l’aula, a causa, segons els autors de la informe, de "la falta d’atenció a la llar". És un retrat bastant fidel del que li passa a Jamie, el protagonista d’Adolescencia.

En la crucial entrevista amb la psicòloga mentre espera, reclòs, judici, el noi recorda amb angoixa com el seu pare li girava la cara quan jugava al futbol. "Li feia vergonya veure que jugava tan malament", confessa el nen la terapeuta. El pare, efectivament, i sense maldat, assumeix que li sabia molt greu anar als partits perquè el seu fill "era molt dolent" amb la pilota. Aquí hi ha un dels primers senyals d’alarma. En aquesta família falla la comunicació.

La divulgadora Al Azem recorda que molts joves violents senten que no valen per a res o que no encaixen, però que, si se senten valorats, escoltats i acceptats, serà menys probable que recorrin a l’agressivitat. No és el cas de Jamie. "El pare no sabia comunicar-se amb ell ni acompanyar-lo", continua el pedagog Luis López Murria, autor de l’assaig Educar en llamas i membre d’Acompanya’m, pionera unitat terapèutica de salut mental infantil i juvenil de l’Hospital Sant Joan de Déu (Barcelona). L’especialista recomana a les famílies que facin plans amb els seus fills i filles, que vagin al cine, que vagin a fer un tomb o que simplement parlin i intentin riure amb ells. Que siguin presents.

El psiquiatre Enric Armengou, autor d’un manual sobre el suïcidi adolescent (Romper el silencio), també posa èmfasi en la necessitat de cuidar la diversió amb els fills des que són petits per crear records bonics que perdurin en l’adolescència.

La comunicació és bàsica. El protagonista d’AdolescEncia és un noi intel·ligent, amb bons resultats escolars i un parell d’amics. Aparentment tot normal. Però ni els seus pares ni la seva germana saben el que s’estava coent al seu cervell. Parlar, o almenys intentar-ho, és crucial. "Tinc molts pacients que no saben la professió dels seus pares. Més o menys saben a què es dediquen, però no et saben dir res més concret", alerta Armengou. Molts joves en teràpia a Acompanya’m reconeixen que mai dinen o sopen en família.

El món fosc d’internet

Notícies relacionades

‘Like’, després existeixo

Rebel·lió a les aules i famílies desbordades

L’acompanyament no només ha de ser físic, sinó també online. Tots els experts remarquen que un dels grans errors de la família d’Adolescencia és que Jamie es passa les nits sol a la seva habitació amb l’ordinador. Internet li obre les portes d’un món fosc en el qual l’odi a les dones campa al seu aire, de la mà del moviment incel, abreviatura anglesa de celibat involuntari, un subgrup digital que acusa les dones de ser les culpables de la soledat d’aquest grup i de la seva incapacitat de mantenir relacions sexuals. I tot això passa i alhora no existeix cap mena de diàleg presencial amb el seu pare, la seva mare i la seva germana.

Els adults també desconeixen els codis que els adolescents utilitzen a les xarxes per comunicar-se. I, segons els experts, les famílies també han de ser presents en aquest aspecte per conèixer el món en el qual es relacionen els joves i orientar-los. "Els adolescents necessiten intimitat, però no els podem abandonar a internet", critica Armengou. "Amb un adolescent que es nega que li prenguis el mòbil passades les tres de la matinada, tens un panorama molt seriós. Tu ets l’autoritat a casa. Autoritat dialogant, però autoritat", remarca aquest psiquiatre.