"Ens necessiten i volem aportar"

Un servei de l’Ajuntament de Barcelona, únic a Espanya, va atendre l’any passat un total de 629 adolescents, dels quals 290 eren menors. Aquest diari parla amb quatre d’aquests joves, dos dels quals exerceixen actualment com mentors d’altres joves nouvinguts a Catalunya.

4
Es llegeix en minuts
«Ens necessiten i volem aportar»

«Ens necessiten i volem aportar»

A Bilial Sighaoui li va fer bullir la sang veure com els seus pares s’aixecaven de matinada a Fnideq (Marroc) per anar a mercadejar a Ceuta (Espanya) i tornaven amb cops de la policia. "Jo volia ajudar-los perquè deixéssim de ser pobres", explica el jove, que als 10 anys va decidir abraçar-se durant moltes hores als baixos d’un camió que el va portar fins a Sevilla. Ibrahim Bah va trigar un any a creuar el Sàhara i el Sahel fins a arribar a l’Estret amb 14 anys: "Jo no tinc mare. A Guinea Conakry estava condemnat a ser pobre". Tots dos, ja integrats a la societat catalana, fan ara de mentors de joves nouvinguts com ara Souleyman Socul i Achraf El Boudaati.

Souleyman Socul, de Gàmbia, tenia 17 anys quan va estar set dies a la deriva a l’Atlàntic fins que el van rescatar en aigües de les Canàries. I Achraf El Boudaati es va escapar de Nador després de veure cada estiu com els emigrants tornaven amb cotxes i roba nova. Aquesta és la història de quatre adolescents que van arribar sols a Barcelona, van dormir al carrer i ara han pogut començar una nova vida, amb una feina i esperança de cara al futur. "Els que diuen que no volen acollir-nos... ¿Que no saben que aquest país ens necessita? ¿Que no saben que volem estudiar, treballar i aportar?", explica El Boudaati.

No han viscut més de 21 anys però, aquests quatre joves han estat a punt de morir en almenys dues ocasions. La primera, quan van decidir escapar-se de casa seva. "No he anat mai a escola, sempre he treballat, i estava fart de veure com cada estiu tornaven els que vivien a Barcelona i tenien de tot", explica El Boudaati. Va pagar 11.000 euros per pujar a una pastera amb destí a Almeria.

"Jo mai he tingut un suport, una oportunitat... No veia esperança ni futur", explica Bah. Aquest noi ha dormit al carrer a Mali, Guinea, Algèria, Marroc, i treballava per poder anar passant d’un país a l’altre fins a les costes del Mediterrani. "No saps què és creuar el desert", xiuxiueja. "Era morir o salvar-nos, era morir o viure una vida increïble. Així ens llancem a l’aigua al Senegal", recorda Socul, que esclata a plorar quan recorda la seva arribada a Barcelona.

Socul és un exemple per als milers d’adolescents que arriben a Catalunya des de les Canàries. Quan va arribar a les illes tenia 17 anys, però el van tractar d’adult i va acabar en un centre d’acollida humanitària a Badalona. Al fer 18 anys, el van expulsar i es va quedar al carrer. "Jo els vaig dir que no tenia on anar, que no sabia què fer, que no coneixia ningú aquí... Em van dir que si havia vingut sol, havia d’anar-me’n sol".

Se’n va anar a dormir a l’únic lloc que coneixia, la plaça de Catalunya de Barcelona. "Al carrer perds el cap: hi ha moltes drogues, moltes baralles", assenyala El Boudaati. "El carrer és una addicció que et pot portar a la mort. Si no saps controlar la teva ment és com una droga que t’atrapa", explica Bilal. "És horrible, horrible", sentencia Bah, que va estar tres mesos a l’asfalt de la capital catalana.

Agent comunitari

Aquests dos joves van créixer en centres de menors d’Andalusia i als 18 anys van decidir provar sort a Barcelona. "No vaig trobar ningú que em guiés, que m’aconsellés. Tanta merda que han llançat contra nosaltres sense conèixer-nos només fa que posar-nos dificultats", opina el marroquí. "Quan arriba el moment de sortir dels centres és quan tots caiem. No saps com gestionar-ho, no hi ha orientació. I allà tens dues opcions: o et perds o aconsegueixes el futur", explica.

Ell va caure a l’inferns de l’asfalt, però va trobar la mà amiga dels educadors del servei SDI de l’Ajuntament de Barcelona, especialitzat a atendre adolescents migrants que viuen al carrer, un servei únic a Espanya. A Bah i Sighaoui els van ajudar a regularitzar la seva situació, trobar una feina i aconseguir un sostre en el qual viure. Ara treballen com a agents comunitaris per al servei de salut mental transcultural de l’Hospital de la Vall d’Hebron, ajudant nois com ells.

"És dur"

Sighaoui i Bah són mentors de Socul i El Boudaati, que malgrat que segueixen al carrer, estan en via d’encarar un futur millor. Tots dos han pensat a tornar a casa però prefereixen esperar. "És dur, però ara estudio, i crec que aviat aconseguiré un lloc on viure. Aquí tinc un futur, al meu país no. I això és el que nosaltres aprenem, et toca escollir entre viure amb la teva família però sense futur, o tenir un futur sense la teva família. Jo vaig triar el segon", explica El Boudaati.

Notícies relacionades

Socul va pensar en tornar a Gàmbia. "Si torno a casa, no tindré res, només hi haurà pobresa. Aquí, si aguanto i tinc paciència, puc estudiar, ser algú", diu. Des dels 10 anys treballa en un taller mecànic, i somia poder dedicar-s’hi aquí. "I en el futur, m’agradaria ser polític".

Com a ells, el servei municipal SDI va atendre l’any passat a 629 adolescents migrants sense llar, dels quals 290 eren menors d’edat que van ser traslladats a centres tutelats de la Generalitat. Molts dels menors arriben de la mà d’un altre adult, que després desapareix. Aquest any el servei compleix 25 anys, i amb motiu d’això han elaborat en un documental que ara es projecta en escoles i instituts.