El TSJC absol Alves d’agressió sexual a una jove a la discoteca Sutton

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha estimat per unanimitat el recurs del futbolista Dani Alves que condemnat per l’Audiència de Barcelona a quatre anys i sis mesos de presó i l’ha absolt del delicte d’agressió sexual a una jove en una discoteca de Barcelona el 31 de desembre del 2022. El ple de la Secció d’Apel·lacions, integrat per les magistrades María Ángeles Vivas (ponent), Roser Bach i María Jesús Manzano i pel magistrat Manuel Álvarez, no comparteix la convicció expressada en la sentència condemnatòria i assenyala que la seva exposició conté «una sèrie de buits, imprecisions, inconsistències i contradiccions sobre els fets, la valoració jurídica i les seves conseqüències».

El tribunal desestima així els recursos de la fiscalia –que sol·licitava la nul·litat parcial de la sentència i subsidiàriament elevar la pena a nou anys– i de l’acusació particular –que demanava apujar la pena a 12 anys– i absol l’acusat, per la qual cosa deixa sense efecte les mesures cautelars imposades i declara d’ofici les costes processals. La sentència notificada aquest divendres assenyala que en la resolució recorreguda ja s’al·ludia a la falta de fiabilitat del testimoni de la denunciant en la part del relat objectivament comprovable per referir-se a fets dels quals hi ha gravació en vídeo, «indicant de manera explícita que el que relata no es correspon amb la realitat»; així com en part del qual afectava d’altres que no van ser gravats, com la negació d’una pràctica sexual corroborada «amb molt alta probabilitat» per proves de l’ADN.

L’alt tribunal afegeix que, en canvi, en la sentència recorreguda s’acceptava la resta de la declaració –que es refereix a la penetració vaginal inconsentida a l’interior del labavo de la discoteca– eludint el contrast d’aquesta amb altres proves, entre elles la pericial dactiloscòpica i la biològica de l’ADN. «El salt argumental que dona la sentència d’instància en aquest particular, situant la creença subjectiva de la declaració de la denunciant, delimitant-la únicament a la penetració vaginal inconsentida, sent que ha resultat ser una testimoni no fiable ja que d’altres de les seves moltes afirmacions no s’han verificat, eludeix el que metodològicament va haver d’indagar-se pel tribunal d’instància, que és el contrast d’aquesta declaració amb les altres proves», sostenen els magistrats. Al seu entendre, «de la prova practicada, no es pot concloure que s’hagin superat els estàndards que exigeix la presumpció d’innocència» conforme a les directrius europees i recorden que la doctrina constitucional exigeix un «canon reforçat de motivació» en les sentències condemnatòries.

El tribunal, en qualsevol cas, explica que l’única hipòtesi rellevant que se sotmet a judici és l’acusatòria i que, per tant, el fet de no donar aquesta per acreditada no suposa afirmar «que la hipòtesi veritable sigui la que manté la defensa de l’acusat». La Secció d’Apel·lacions aclareix en la seva resolució la diferència entre credibilitat i fiabilitat: «La sentència d’instància utilitza, en la seva anàlisi, el terme credibilitat com a sinònim de fiabilitat, i no ho és. Credibilitat respon a una creença subjectiva, que no es pot contrastar, associat a qui presta la declaració; la fiabilitat, en canvi, afecta en la declaració mateixa».

La sentència afirma que «el que cal avaluar respecte del testimoni per si mateix per determinar la seva fiabilitat és la seva veracitat, és a dir, la correspondència entre el que el testimoni conté i allò que ha passat efectivament, i això només és possible si es compta amb elements objectius que permetin aquesta determinació. D'aquesta manera, es permet l’avaluació individual del testimoni com a mitjà de prova que després, per obtenir major fiabilitat, necessita la corroboració que es produeix per la valoració conjunta del patrimoni probatori».

En aquest cas, subratlla el TSJC, l’Audiència de Barcelona va optar per acollir una creença subjectiva del que va passar a l’interior del lavabo limitada únicament al fet que la penetració vaginal va ser inconsentida, com sosté la denunciant. Justificant la versió, penetració vaginal inconsentida, amb l’argument que pot modificar-se el consentiment per mantenir la relació sexual en qualsevol moment i aventurant possibles raons per les quals la denunciant ha pogut faltar a la veritat per explicar els desajustos del relat, per raons de necessitat».

L’altre tribunal precisa que la resolució de l’Audiència de Barcelona, no obstant, «no aclareix per què es pot acceptar per sostenir una condemna un relat no verificable amb prova perifèrica, però amb origen en una testimoni que, pel que hem exposat, ha resultat no fiable en la part del relat que es pot contrastar. És per això que la invocació genèrica a què es pot canviar d’opinió no converteix ni muta allò infiable en fiable, perquè afecta la veracitat del relat i això incumbeix a com es reconstrueix el fet provat», del qual resulta que la sentència ara revocada «presenta dèficits valoratius molt rellevants, i que no ha extremat les cauteles per confrontar els continguts que dona l’activitat probatòria». Segons l’opinió dels magistrats, les sentències si són condemnatòries requereixen «un cànon reforçat de motivació».

El TSJC comparteixen el que afirma en la sentència de l’Audiència que de la conducta de la denunciant que pot observar-se en la gravació i que difereix de l’exposada en la seva declaració «cap efecte pot derivar-se sobre l’existència d’un consentiment o falta de consentiment ulterior». Recalca que l’alt tribunal, «ho està avalant de manera reiterada, la llibertat sexual individual en persones adultes, com a part integrant de la personalitat, es tradueix en la lliure facultat de realitzar actes de naturalesa sexual, triant lliurement el com, on, quan i amb qui, de manera que la llibertat sexual i l’inseparable consentiment individual ho és per a cada un dels actes d’aquesta naturalesa que es realitzin, no admet el consentiment. argumenta la nova sentència.

Notícies relacionades

Experts presenten un projecte per implementar cribratges i biomarcadors al Sistema Nacional de Salut

Instagram ‘castiga’ més les noies

Però en aquest cas, assenyala, una vegada constatat que «el que ha explicat la denunciant difereix notablement de l’esdevingut segons l’examen de l’episodi gravat, l’examen del que no està registrat, insistim, ha de ser particularment rigorós i estricte conforme a les exigències de la presumpció d’innocència per donar per acreditada la hipòtesi acusatòria». I en aquest punt, «la divergència entre el que s’ha relatat per la denunciant i el que és realment compromet greument la fiabilitat del seu relat».

«La sentència d’instància presenta dèficits valoratius molt rellevants, i [que] no ha extremat les cauteles per confrontar els continguts que dona l’activitat probatòria. No s’ha contrastat el relat de la denunciant que havia de ser exposat a més escrutini amb la prova dactiloscòpica ni amb la biològica, que recolzen la tesi sostinguda per la defensa, proves de contrast neutres i científiques, ja que com dèiem a l’inici, cosa que s’afirma en la sentència ha de poder revisar i verificar en segona instància», conclou el TSJC. Per tant, recalca, «les insuficiències probatòries que s’han expressat condueixen a la conclusió que no s’ha superat l’estàndard que exigeix la presumpció d’innocència, el qual ha de desplegar els seus efectes conduint a la revocació de la sentència d’instància i al dictat d’una resolució absolutòria, deixant sense efecte les mesures cautelars adoptades».