Esther Silva: "A infantil no hi sol haver ‘bullying’ als nens autistes. Això arriba a secundària"

El principal problema és aconseguir trobar professionals que els entenguin. Després hi ha la falta de recursos. Si una mestra ha d’atendre 26 nens i molts tenen necessitats específiques, és impossible arribar a tot. Hi ha una falta de recursos i una mala gestió.

¿Què es gestiona malament, exactament?

No es fa un seguiment per si el professorat està exercint bé la seva tasca. Un nen autista necessita unes adaptacions que poden ser molt bàsiques i molt profundes. Poden ser, per exemple, que el nen necessita sortir i passejar una mica pel passadís quan està una mica saturat, o que els materials de l’aula tinguin les etiquetes escrites amb majúscules... Hi ha molts tipus d’adaptacions, i això requereix un esforç. Tots els alumnes amb necessitats educatives especials han de tenir el seu pla individualitzat (PI), en el qual ha d’especificar quins són els seus objectius, quines són les adaptacions... i aquestes adaptacions, en funció de l’escola i del tutor, varien moltíssim.

¿El retard dels diagnòstics és un problema per poder sol·licitar els recursos? ¿Com afecta el desencaixament entre la realitat del nen i el que posa als papers?

Per tenir una dotació de recursos específics necessites un dictamen que digui que aquest nen té unes necessitats. Si tu no tens un paper en el qual digui que el teu fill necessita ajuda, sobretot quan entres nou a l’escola, a I3, quan, a més ningú, el coneix, és molt complicat. El problema que tenim és que el diagnòstic el fa el CDIAP, que és el centre de detecció primerenca. El pediatre no et pot fer un diagnòstic d’autisme en la revisió periòdica rutinària. Necessites una bateria de tests que pot durar dos o tres dies. A més, tenim l’agreujant que no en tots els CDIAP hi ha professionals prou formats ni coneixen l’autisme en profunditat, de manera que no poden fer un bon diagnòstic i oferir-te les teràpies que necessites per poder ajudar els teus fills, que és el que vols. No només és que tenir un diagnòstic t’ajudi a sol·licitar ajudes, sinó que tenir un diagnòstic t’ajuda a saber on ets i així poder començar a treballar per ajudar el teu fill.

¿Per això van al sector privat?

Sí. I hi ha una altra qüestió, que és que la prevalença de l’autisme és cada més alta i que els recursos que s’hi inverteixen no creixen en la mateixa proporció.

S’hi inverteix més però no tant més, és clar.

Exacte. El temps d’espera entre que el pediatre et deriva al CDIAP per sospites i el CDIAP fa la primera visita cada vegada és més llarg. I hem passat d’una hora de teràpia un cop per setmana a 45 minuts cada 15 dies, una atenció totalment insuficient en molts casos.

Notícies relacionades

Fátima Ofkir, amnistiada després de passar 7 anys en una presó d’Oman: «Ja soc a casa, quan estigui estabilitzada podré parlar»

La jove de l’Hospitalet presa set anys a Oman torna a casa

¿A l’escola, cal explicar a la resta de famílies que un company és autista?

Moltes vegades hi ajuda, perquè així entenen per què es comporta de la manera com es comporta. Però també hi ha famílies que no estan a l’altura de les circumstàncies i que quan coneixen el diagnòstic d’un company s’aparten. És un tema complicat. Però he de dir que en les etapes d’infantil, sobretot, els nens no acostumen a fer discriminacions als companys autistes. El problema ve quan van creixent, a secundària.