Glòria Macià: "Soc aquí gràcies a la meva tutora de l’institut i a la meva mentora de la UPC"

El meu pare va llegir al diari que una parella negra havia tingut una filla rossa amb ulls blaus, i ni era albinisme ni tenien antecedents blancs a la família. Aquella notícia em va cridar molt l’atenció i vaig decidir que volia investigar en això. Buscant gent a Catalunya que fes aquest tipus d’investigació vaig trobar a la UPC la que seria la meva mentora, Clara Prats.

¿Vostè la va buscar per internet i li va escriure un correu: "Soc una estudiant de batxillerat i vull treballar amb tu»?

Sí. Em vaig adonar que per estudiar el que volia necessitava algú que fes el que llavors vaig aprendre que es deia simulació de sistemes biològics. Buscant aquest concepte a internet em va aparèixer el laboratori de la Clara, al campus del Baix Llobregat, a Castelldefels. I els vaig escriure. El fet que fes tant de temps que es fessin TR a Catalunya va fer que el llegissin i em rebessin. No sé què passa amb els correus d’alumnes de batxillerat en altres parts del món on no hi ha aquesta tradició, però aquí ho tenien molt clar. Una vegada acabat el treball, el vaig presentar a l’Exporecerca Jove, una organització molt interessant producte també de tenir el TR. Hi vaig anar i vaig guanyar el primer premi, que consistia a presentar el treball a la fira d’investigació preuniversitària més important del món, que llavors es deia Intel Isef, als Estats Units. Era la primera vegada que Espanya participava en aquest saló.

¿Era la primera vegada perquè no hi havia hagut abans treballs de tanta qualitat?

No. Al final, hi ha països que han fet més per la investigació que Espanya. Que hi hagi més premis Nobel en altres països que aquí tampoc és casualitat. Per participar calia complir tres condicions: un treball de qualitat (estic segura que abans també hi havia hagut treballs boníssims), un patrocinador que pagués el viatge i l’hotel, que en el meu cas va ser la Fundació Catalunya La Pedrera, i una institució que convencés la fira de la qualitat del treball, que en el meu cas va ser Exporecerca Jove. Vam anar allà i va sortir als diaris perquè vaig guanyar un tercer premi en la meva categoria.

¿Llavors estava cursant segon de batxillerat?

Sí. I aquesta fira em va obrir un món. Va ser la primera vegada que anava als EUA. I veure aquest nivell, amb gent tan jove… Vaig entrar en uns circuits molt interessants i m’oferien beques parcials a les seves universitats.

¿En aquell moment es veia ja estudiant fora de Catalunya?

Sempre m’han agradat molt els idiomes i viatjar, però això va acabar marcant un punt d’inflexió. No obstant, les universitats que tenim aquí són molt bones i, en el context global, també són molt assequibles. En altres països un any de carrera et pot costar 60.000 euros. Llavors, tot i que t’oferissin una beca del 50%, havies de pagar 30.000 euros. Per això vaig decidir estudiar aquí i, durant els estius, gràcies a la xarxa que havia construït i a les beques, vaig poder fer estades internacionals aquí i allà. Un estiu vaig anar a Saint Andrews, a Escòcia.

¿On estudiava durant el curs?

Vaig estudiar Enginyeria Biomèdica a la UPF. Era un grau que començava. Sempre m’ha fascinat l’aplicació de l’enginyeria en la medicina perquè permet exactament el que jo vull: aplicar l’enginyeria a la computació, contribuir a la salut de les persones. L’últim any vaig aconseguir una beca total i vaig anar a estudiar a la Universitat de Texas, a Austin. Va ser llavors quan vaig decidir que, de moment, no tornava. Vaig mirar on fer el màster i em vaig acabar decantant per la Politècnica de Zúric.

¿Per què va decidir anar a Suïssa?

El problema dels EUA és que és molt lluny i això pesa a nivell personal. Suïssa és un país amb universitats punteres, amb una gran indústria farmacèutica i, alhora, em permetia ser més a prop de la meva família. En el màster, a més, ja em vaig posar a fer coses d’IA. Quan el vaig acabar hi havia molta demanda i primer vaig començar a treballar en una empresa que feia audiòfons i implants coclears que tractaven el so amb IA. Després vaig entrar a la farmacèutica Roche, on vaig treballar sis anys en el desenvolupament de medicaments amb IA. I fa un any va contactar amb mi la gran tecnològica on continuo dissenyant medicaments.

Notícies relacionades

De la masclosfera a la regla del 80/20

Floridura

Tornem 15 anys enrere. ¿Com es va viure en el seu institut que busqués una mentora fora?

Jo estudiava a l’Escola del Treball, a Sabadell, i tenia una tutora que es deia Mireia Panadés. En els instituts hi ha gent que fa la seva feina i una altra que fa molt més que la seva feina. La Mireia clarament és de les segones. Soc aquí gràcies a la Mireia i a la Clara.