¿Què passa a la Font de la Pólvora?: «Estem vivint un efecte rebot»

Aquest és el barri més pobre, amb més atur i menys joves amb estudis de Catalunya,segons l’índexsocioeconòmic territorial de l’Institut Nacional d’Estadística. Molt pitjor que la Mina o Sant Roc, on sí que hi ha ens socials propis per a la dinamització i transformació social.

¿Què està passant al barri? Els representants veïnals consultats per EL PERIÓDICO veuen un efecte rebot en una part del veïnat, fruit, apunten, d’un sentiment d’abandonament i de ressentiment a què no ha ajudat, consideren, un augment sense precedents de la presència policial. Per a molts dels veïns, aquesta presència policial ha augmentat sense justificació ni mediació. Lamenten que el barri que acumula dècades d’oblit de les administracions visqui ara el que qualifiquen de política repressiva i lamenten que no s’hagi apostat pel treball comunitari i en positiu. «La gent n’està farta», resumeix Marisol Heredia, històrica representant veïnal.

La Font de la Pólvora va néixer als anys 70, quan les autoritats franquistes van construir 200 pisos de protecció oficial a l’est de la Girona, on en aquell moment hi havia una pedrera. Fins aleshores allà vivien els seus treballadors en un campament barraquista que es va anar estenent durant anys amb l’arribada de famílies immigrants i de persones sense llar. «Va ser una manera d’apartar-los de Girona, de treure els pobres de la ciutat perquè no es veiessin, perquè no molestessin. N’hi havia alguns que vivien a l’alberg del centre o al carrer al nucli antic i els van portar fins aquí», afirma Marisol Heredia, la presidenta històrica de l’Associació de Veïns de Font de la Pólvora. «Des d’aleshores som una zona oblidada, marginada. Vivim com animals i així és impossible integrar-se. A Girona, si saben que som de la Font, no et contracten», insisteix Heredia.

José Fernández, l’actual president de l’associació, agraeix, per la seva banda, l’ajuda de l’Ajuntament de Girona per mirar de frenar l’última amenaça d’Endesa de deixar sense llum dos carrers sencers del barri. Un tall que sembla imminent en un veïnat habituat als talls de subministrament. Un barri en què, d’altra banda, el 80% de pisos inspeccionats tenen la llum punxada.

«Però tenim moltes necessitats. Una, la neteja: els camions no passen per tots els carrers, tenim molt poques papereres i estan trencades, tenim un pàrquing que ja sembla un abocador i fa cinc anys que ningú ho ve a netejar...», enumera Fernández. Li va costar any i mig aconseguir que es netegessin els accessos a l’escola bressol del barri.

Un altre, la gestió dels cotxes. «Fa anys que demanem que retirin els cotxes abandonats i mal aparcats, que busquem una manera per al tema de l’aparcament... però res», es queixa Fernández. Perquè, a més de la sensació de l’Administració de fer-se’n el desentès, cal sumar-li la poca unitat veïnal. «Penjo cartells, la gent em demana que fem reunions però després som 19, i set són de la meva família... ¿com vols reclamar res?», afegeix Fernández.

Habitatge, desnonaments i el centre cívic

Un altre problema és la vivenda. Una gran part dels pisos del barri continuen sent de lloguer social pels quals els inquilins paguen el 20% dels seus ingressos. En un barri on l’ocupació no arriba al 26%, una gran part dels veïns sobreviu amb la renda garantida de ciutadania. Heredia n’és un exemple. «No en tens prou per viure dignament. Jo fa anys que no puc comprar peix», explica la dona.

Però hi ha altres blocs de protecció oficial que es van vendre, van acabar amb hipoteques i ara estan en mans de bancs. Molts, ocupats. «La gent intenta negociar un lloguer social amb els bancs però no hi ha manera, volen tenir-los buits», segueix Heredia. Els desallotjaments són constants. «Llavorssí que ve la policia, a treure’ns de casasí que venen», insisteix la dona.

Un dels desallotjaments que més van impactar al barri va ser el d’un jove que va mirar d’entrar en un d’aquests pisos ocupats. «Aquest pis era de la seva mare però la van desnonar perquè no podia pagar la hipoteca... i ell s’hi va ficar. Era d’un banc, feia anys que estava buit. El van fer fora d’una manera denigrant, li van trencar tots els mobles, la roba... i li van tirar lleixiu», explica Heredia. Un altre cas recordat al barri va ser el d’una mare amb tres nens que va acabar al carrer sense alternativa.

Un dels últims episodis de tensió al barri va ser el març passat, quan un intent d’ocupació va derivar en disturbis al carrer i l’assalt al centre cívic Onyar, que va acabar destrossat. «A mi no em sembla bé perquè el centre cívic és un lloc nostre on podem fer molts actes, aprendre, donar oportunitats... és una cosa important i bo per a nosaltres», defensa Fernández.

«Va córrer el rumor que a Salt, quan van fer fora l’imam de casa seva, la gent va sortir a protestar i van aconseguir un pis. Doncs aquí van voler fer el mateix i hi va haver qui va voler malmetre contra el centre cívic»,detalla Fernández. És cert que aquest local és la referència de l’Administració al barri i, per tant, el focus d’aquest ressentiment que s’escampa al barri.

Canvi de criteri policial

«La realitat és que el barri porta un temps amb molta ressentiment. Últimament no parem de veure policia, però no hi són per al que necessitem», apunta Heredia. La seva família va ser víctima del doble crim del passat 23 juny al barri. «Des d’aleshores cada dia veiem furgons aquí. Sembla que venen aquí només per deixar la gent sense casa, i això no agrada, això que veiem ara és un efecte rebot», opina Heredia.

Fonts policials confirmen a aquest diari que hi ha hagut un canvi de criteri en la política policial en aquest barri. «No hi anàvem i se’ls deixava fer el que volien al barri. Ara s’ha canviat el criteri, i això els molesta».

Notícies relacionades

La neteja de plasma per tractar la covid persistent és ineficaç, segons un assaig clínic de Can Ruti

Un jutge de Madrid veu errors en la loteria de Nadal del 2021: números cantats que no van constar en la llista de premis

Fa anys que el barri demana més presència policial, sense èxit. Com a resultat, per exemple, és habitual veure nens muntats amb moto sense casc i els menors han normalitzat el vandalisme des de petits... El problema és que aquesta presència policial s’ha desplegat de zero a cent. Als veïns els hauria agradat que aquest desplegament es fes de manera pactada, intervinguda, progressiva i combinat amb mesures socials i comunitàries. «De no veure ni un cotxe de la policía en anys ara tenim cada dia tres furgons. La gent no pot més i s’està rebotant», analitza Heredia.

«Jo tinc la sensació que estem anant enrere, que el barri havia millorat però tornem enrere», opina Fernández. Creu que fan falta inversions en temes educatius (encara hi ha analfabetisme al barri), socials i d’orientació laboral, però sobretot, que aquests projectes es facin tenint en compte els veïns. «Moltes vegades fan coses sense tenir en compte la nostra opinió i no serveixen per a res», insisteix Fernández. Perquè malgrat els indicadors de pobresa, la Font de la Pòlvora no compta amb ens de transformació social com els que tenen la Mina o Sant Roc, on les dades sí que reflecteixen una millora social.