"És impossible pagar un lloguer"

A les cinc de la tarda l’Abdul obre una bombona de butà i la connecta a un fogó greixós. Buida una garrafa d’aigua en un cassó i l’encén. "Escalfo l’aigua per rentar-me abans de resar", explica l’home, refugiat en una barraca feta amb palets de fusta, mantes i lones. Fa sis anys que habita aquest lloc insalubre als terrenys que hi ha entre el Prat i l’aeroport, propietat d’Aena. "No és que vulgui viure aquí; és que és impossible pagar un lloguer i no he trobat cap altra manera". L’Ajuntament del Prat diu que atén una població d’entre 30 i 80 persones que viuen en aquest lloc. Per això la Generalitat hi aportarà més de 130.000 euros.

L’Abdul té 36 anys. Quan va arribar a la trentena, es va escapar de Casablanca (Marroc) i va travessar l’Estret en pastera fins a Cadis. D’allà se’n va anar a Barcelona, on viuen els seus tres germans grans. No el va voler acollir cap. "Em vaig quedar aquí sol i sense res; no sabia què fer". Va estar vivint als voltants de la mesquita del barri de les Palmeres del Prat fins que va decidir construir-se un habitatge precari al costat d’una antiga construcció de comptadors elèctrics.

Treballadors de Mercabarna

Cada dia l’Abdul es lleva de matinada i va a Mercabarna en bici. Els dies amb sort aconsegueix 10 euros ajudant a descarregar camions de fruita. Quan no hi ha feina surt amb una bossa amb fruita, cortesia dels fruiters compatriotes que ja el coneixen. Avui és un d’ells. "No he pogut treballar, però almenys m’han donat això", explica ensenyant una bossa amb plàtans i taronges. Talla a grills una síndria, que també l’hi han regalada. "Almenys tinc sopar", diu. Ara no està sol, però. Fa un parell de setmanes l’acompanya el Karim, un amic d’infància del Marroc, establert a Bilbao. "He vingut a Barcelona perquè treballo a Amazon com a repartidor; el problema és que és impossible trobar un lloc per llogar", confessa l’home, amb dona i fills al País Basc. El Karim dorm en un matalàs a terra, ple de fang. "Amb la pluja d’aquests dies això semblava un pantà: ens arribava l’aigua fins al genoll", explica.

Uns 500 metres més al sud, en direcció al parc Nou, hi ha una altra barraca que encara aguanta. El propietari, Condoiu Catalin, hi viu des de fa un any. "Abans m’estava en barraques de Barcelona i de Sant Adrià de Besòs, però aquí hi estic més tranquil, tot sol", explica carregat amb unes quantes garrafes d’aigua que ha omplert a la font.

El Condoiu també ajuda a descarregar mercaderies a Mercabarna. "Miro de trobar un pis, però és impossible". Els dos barraquistes, a més de diversos veïns de la zona, expliquen que les setmanes passades en aquest terreny hi vivia més gent. "Va venir la policia amb les màquines a dir-me que me n’anés. ¿On he d’anar, però?", diu l’Abdul.

Notícies relacionades

La neteja de plasma per tractar la covid persistent és ineficaç, segons un assaig clínic de Can Ruti

Un jutge de Madrid veu errors en la loteria de Nadal del 2021: números cantats que no van constar en la llista de premis

El gruix de les persones sense sostre estan, tot i això, dins de les terminals. Les 150 persones que hi acostumen a dormir continuen sense saber si a la nit podran descansar o no. "Hi ha dies que no ens diuen res, i d’altres que ens obliguen a ser fora des de les 12 fins a les 4 de la matinada", explica el Pedro. Més gran de 60 anys, i amb problemes per caminar, ara a més té la mà embenada. "Em vaig fer una ferida i com que soc diabètic sagnava molt".

L’Emilio, de 60 anys, apareix amb una barba blanca i una esponja, acabat de baixar d’una ambulància del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Els educadors contractats per la Generalitat es van adonar que molts dels sensesostre de l’aeroport són gent gran amb pluripatologies i envelliment avançat i que els serveis mèdics aeroportuaris no se’n feien càrrec. "M’han sortit uns grans estranys a l’esquena i m’han dit que me la renti bé amb això". La resta fan broma. "¿On m’he de dutxar?", es pregunta l’home, que s’arregla com pot als lavabos de la terminal. El Carlos, que fa tres mesos que és a la T1, es nega a rebre atenció mèdica, tot i que els educadors hi insisteixen. "M’incomoda explicar-li la vida a algú que després no m’ajudarà. No ens donen cap alternativa, cap solució. L’Ajuntament i Aena es barallen per nosaltres, però aquí seguim. No som aquí per gust; és que no tenim cap lloc per anar", diu.