Guillermo Mattioli, degà del Col·legi Oficial de Psicològia de Catalunya: "El missatge de Marian Rojas Estapé és fals i cruel"

Hi ha un cert consens que la salut mental té factors biopsicosocials. Però també hi ha professionals com Marian Rojas Estapé, que basa el seu discurs en la individualitat i en les hormones i que manté que "al 90% de les persones no els passen coses bones perquè no saben què volen que els passi». És a dir, que si estàs trist és perquè vols.

Això és fals i cruel; és donar la culpa al malalt. Sens dubte hi ha un factor personal en tot procés de curació. La vida més o menys et cura. Però triga molt. I si comets alguns errors, encara triga més. Gràcies a la covid, l’estigma de demanar ajuda ha caigut i no es té tanta vergonya a dir que vas al psicòleg. I es dona més importància a l’ajuda professional, perquè sense ella trigaràs més i patiràs més temps. Aquestes frases de "si tu vols, pots» i que "si somrius, la vida et somriu» són veritats universals parcialment veritables de vegades, mai del tot. Les circumstàncies personals, de família i socials hi influeixen. No és el mateix néixer aquí que a Kabul. També hi ha famílies més funcionals o molt disfuncionals.

¿Quina és la seva experiència?

He treballat en infància maltractada amb nens tutelats. I no és el mateix néixer en una família en què hi ha suïcidis, drogoaddicció i genealogies de bogeries que néixer en una altra en què som més normals. La frase "si vols, pots» és veritat per a molt poca gent.

També està de moda el missatge d’esportistes, cantants i famosos que repeteixen allò de "si jo he pogut, segur que tu també».

Aquesta és la part cruel, la que diu que "és culpa teva». És clar, com que el líder era un superdotat, doncs estava en millors condicions per superar el seu problema. I tenia de tot. Per tant, va poder. Els líders esportius ja tenen altes capacitats i és veritat que això ajuda per a més coses. Ara bé, si no tens aquestes capacitats, no és culpa teva.

¿Quin hauria de ser el missatge?

El més modest és "si ho pots intentar, et podem ajudar».

En la seva professió, el pes del terreny psicosocial es té en compte. ¿Hi ha consens en això?

N’hi ha que l’hi tenen molt i n’hi ha que no tant. Entre aquests últims, els psiquiatres biologistes. Diagnosticar no és posar una etiqueta del DSM o del CIE-10; és fer-ho segons les circumstàncies de cada persona. Fixar-se en què ha intentat i en com li ha anat.

En iniciatives com La Marató per a la salut mental, els diners van més cap a investigació biològica.

Alguns col·legiats van demanar que ho qüestionéssim. No canviarem res fent-ho. Som socis de La Marató i difonem missatges que no haurien arribat si ens hi haguéssim oposat. La investigació és sobretot biomèdica i farmacològica perquè hi ha més diners. ¿Què investigarem en tractaments psicològics que deixi diners si no hi ha un producte? ¿Com ho arreglem, això?

¿Quines alternatives hi ha?

Estem en una situació crítica amb el Ministeri de Sanitat perquè donen molt poca consideració a l’atenció psicològica.

¿El preocupa l’intrusisme?

El 2023 vam tenir 25 denúncies. No són una gran quantitat. Als que fan intrusisme els vam dir: "Promociones accions que, encara que no en diguis psicoterapèutiques, s’assemblen tant que et demanem que et moderis». De vegades ho fan.

Hi ha pàgines de tota mena, com una d’Instagram que es diu Vivir la terapia, pur màrqueting amb una monetització de les consultes: 5.000 euros, 10.000...

És horrible; és enredar la gent. Èticament és menyspreable. Comercialment també em sembla malament. Però això passa perquè pot passar: és un mercat lliure. Nosaltres volem una regulació. No hi ha llicenciatures i el grau no et dona per treballar. Els màsters privats arriben a 14.000 euros. I si no tens el Màster General Sanitari no pots treballar. La situació de la psicologia és horrible. Això no t’ho dirà ningú, però és tan horrible perquè el ministeri [de Sanitat] té problemes més grossos. I mentre la privada aguanti la població...

Però això implica abocar la població a les clíniques privades.

Sí, el ciutadà hauria de poder escollir entre la pública i la privada, però no ho pot fer. La primera hora de psicòleg és per a d’aquí a molt, i la segona, per a encara més. A Catalunya no tant, perquè tenim els Rebec (Referent de Benestar Emocional), que fan molta feina.

Notícies relacionades

Les dessalinitzadores produeixen al 90% malgrat que haurien d’estar al 30% segons el pla de sequera

L’accident de Nova York revifa el debat sobre els helicòpters turístics

¿Vostè què diria a la gent que decideix adreçar-se a aquestes pseudoteràpies?

Que busquin un psicòleg col·legiat. La conseqüència de no fer-ho pot ser que empitjorin.