Sensació d’abandonament a la Font de la Pólvora

La Font de la Pólvora (Girona) fa un any que es troba en el focus de les cròniques de successos. L’última, el diumenge passat, quan dues persones es van passejar pel barri exhibint pistoles i disparant a l’aire, i els veïns, angoixats, van alertar el 112. És l’última des que el 23 de juny, en plena revetlla de Sant Joan, es va produir una discussió entre famílies que va derivar en un tiroteig que va acabar amb la vida de dues persones. El cas va ser notícia durant setmanes, perquè els autors van fugir al sud d’Espanya fins que van ser detinguts al setembre.

Aquest és el barri més pobre, amb més atur i menys joves amb estudis de tot Catalunya, segons assenyala l’índex socioeconòmic territorial de l’Institut Nacional d’Estadística. Molt pitjor que la Mina o Sant Roc, on sí que hi ha ens socials propis per a la dinamització i transformació social.

¿Què passa al barri? Els representants veïnals consultats per EL PERIÓDICO veuen un efecte rebot en una part del veïnat, fruit, apunten, d’un sentiment d’abandonament i de ressentiment al qual no ha ajudat, consideren, un augment sense precedents de la presència policial. Per a molts veïns, aquesta presència policial ha augmentat sense justificació ni mediació. Lamenten que el barri que acumula dècades d’oblit de les administracions visqui ara el que qualifiquen de política repressiva i lamenten que no s’hagi apostat pel treball comunitari i en positiu. "La gent està farta", resumeix Marisol Heredia, la presidenta històrica de l’Associació de Veïns de la Font de la Pólvora.

La Font de la Pólvora va néixer en els anys 70, quan les autoritats franquistes van construir 200 pisos de protecció oficial a l’est de Girona, on en aquell moment hi havia una pedrera. Fins aleshores allí vivien els seus treballadors en un campament barraquista que es va anar estenent durant anys amb l’arribada de famílies immigrants i persones sense llar. "Va ser una manera d’apartar-los de Girona, de treure els pobres de la ciutat perquè no es veiessin, perquè no molestessin. Alguns vivien a l’alberg del centre o al carrer al nucli antic i els van portar aquí", afirma Heredia. "Des d’aleshores som una zona oblidada, marginada. Vivim com animals i així és impossible integrar-se. A Girona, si saben que som de la Font, no et contracten", insisteix.

José Fernández, l’actual president de l’associació, agraeix l’ajuda de l’Ajuntament de Girona per mirar de frenar l’última amenaça d’Endesa de deixar sense llum dos carrers sencers del barri. Un tall que sembla imminent en un veïnat habituat als talls de subministrament. Un barri on, d’altra banda, el 80% de pisos inspeccionats tenen la llum punxada.

"Tenim moltes necessitats. Una, la neteja: els camions no passen per tots els carrers, tenim molt poques papereres i estan trencades, tenim un pàrquing que ja sembla un abocador i fa cinc anys que ningú el ve a netejar...", enumera Fernández. Li va costar un any i mig poder aconseguir que es netegessin els accessos a l’escola bressol del barri.

Cotxes abandonats

Una altra, la gestió dels cotxes. "Fa anys que demanem que retirin els cotxes abandonats i mal aparcats, que busquem una manera per al tema de l’aparcament... però res", es queixa Fernández. Perquè, a la sensació d’orelles sordes de l’Administració, hi cal sumar la poca unitat veïnal. "Penjo cartells, la gent em demana que fem reunions, però després som 19, i set són de la meva família... ¿Com pots reclamar res?", afegeix Fernández.

Un altre problema és l’habitatge. Una gran part dels pisos continuen sent de lloguer social i els inquilins paguen el 20% dels seus ingressos per viure-hi. En un barri on l’ocupació no arriba al 26%, una gran part dels veïns sobreviuen amb la renda garantida de ciutadania. Heredia n’és un exemple. "No et dona per viure dignament. Jo fa anys que no puc comprar peix", diu la dona.

Però hi ha altres blocs de protecció oficial que es van vendre, van acabar amb hipoteques i ara estan en mans de bancs. Molts, ocupats. "La gent intenta negociar un lloguer social amb els bancs, però no hi ha manera, volen tenir-los buits", continua Heredia. Els desallotjaments són constants. "Llavors sí que ve la policia, a treure’ns de casa nostra sí que venen", insisteix.

Un dels desallotjaments que més van impactar va ser el d’un noi que va entrar en un d’aquests pisos ocupats. "Aquell pis era de la seva mare, però la van desnonar perquè no podia pagar la hipoteca... i ell hi va entrar. Era d’un banc, feia anys que estava buit. El van fer fora d’una manera denigrant, li van trencar tots els mobles, la roba... i li van tirar lleixiu", explica Heredia. Un altre cas recordat va ser el d’una mare amb tres nens que va acabar al carrer sense alternativa.

Disturbis al carrer

Un dels últims episodis de tensió va tenir lloc el març passat, quan un intent d’ocupació va acabar derivant en disturbis al carrer i l’assalt al centre cívic Onyar, que va acabar destrossat. "No em sembla bé, perquè el centre cívic és un lloc nostre on podem fer molts actes, aprendre, donar oportunitats... és una cosa important i bo per a nosaltres", defensa Fernández. Aquest local és la referència de l’Administració al barri i, per tant, el focus d’aquest ressentiment que s’escampa.

"El barri fa temps que té molt ressentiment. Últimament no parem de veure policia, però no estan per al que necessitem", apunta Heredia. La seva família va ser víctima del doble crim del 23 de juny. "Des d’aleshores cada dia veiem tres furgons aquí. Sembla que venen aquí només per deixar la gent sense casa, i això no agrada. La gent es rebota", opina.

Notícies relacionades

¿Qui i per què va matar la veïna de Pelahustán?

L’envelliment fa pujar les morts per pneumònia a màxims històrics

Fonts policials confirmen que hi ha hagut un canvi de criteri. "No hi anàvem i se’ls deixava fer el que volien al barri. Ara s’ha canviat el criteri, i això els molesta".

Fa anys que el barri demana més presència policial, sense èxit. Com a resultat, és habitual veure nens damunt la moto sense casc i els menors han normalitzat el vandalisme des de petits... El problema és que la presència policial s’ha desplegat de zero a cent. Als veïns els hauria agradat que el desplegament s’hagués fet de manera pactada, mediada, progressiva i combinat amb mesures socials i comunitàries.