Un Camp Nou de material reciclat

Les obres del Camp Nou són potser l’exemple més mediàtic possible de com reutilitzar els residus generats per la construcció i la demolició a Catalunya. Les tones de formigó que durant dècades van sostenir el vell estadi, després de ser desmantellades, es van netejar, van triturar i van transformar in situ en matèria primera que ha servit per aixecar el nou estadi.

Amb una mirada romàntica, fins i tot es pot dir que el temple blaugrana es reconstrueix sense desprendre’s del seu llegat, evitant enterrar per sempre la seva històrica runa. Les noves grades s’alcen sobre fragments físics –i no només metafòrics– del seu passat. La visió més pragmàtica, en canvi, es limita a constatar que el Barça ha optat per un procés d’edificació sostenible, en el qual l’antic formigó es recicla i s’aprofita per donar forma al nou Camp Nou.

Per aconseguir-ho, la primera clau rau en el procés de demolició. "El vam fer de manera selectiva: vam anar despullant l’estructura separant cables i altres elements per deixar únicament el formigó", explica Miguel Ángel Pérez, gerent de l’empresa Hercal, que es va encarregar d’aquesta tasca. "Després el vam començar a desmantellar a través de diferents tècniques perquè quedessin trossos molt petits", afegeix.

Aquests residus, que podien haver acabat en un abocador, es van traslladar als terrenys del Miniestadi, on la companyia turca Limak va reciclar el material per poder utilitzar-lo durant la construcció. Els treballs van provocar la presència de pols que tant va incomodar els veïns de la zona. Per a Pérez, si s’aparca la polèmica per les molèsties causades, aquest procediment és un "exemple magnífic" de com gestionar els residus de la construcció.

Poc habitual

Malgrat que aquest model no se segueix habitualment, hi ha altres casos que demostren per què reciclar la runa de les obres es pot convertir en una gran oportunitat. L’actual passeig de Colom de Barcelona està fet amb 800 metres cúbics de formigó 100% reciclat. "Això significa que 1.600 tones de rebutjos no acaben en un dipòsit", remarca Pérez. A Sant Adrià de Besòs, per a un nou carril bici es van reutilitzar 2.000 m3 de runa. I a Terrassa, al barri de Ca n’Anglada, després de fer caure dos edificis, es va utilitzar el material sobrant per formigonar una plaça.

"Per construir un pont, pot ser que no sigui òptim utilitzar-lo, però per a una vorera o un carrer té tot el sentit del món", considera Pérez. "En altres llocs d’Europa s’escandalitzen quan veuen que els residus de les nostres obres no es reaprofiten, ho veuen gairebé com un pecat", afegeix.

N’hi ha prou amb una dada per comprovar el potencial d’aplicar les regles de l’economia circular també al món de la construcció. Cada any, a Catalunya, es consumeixen de mitjana uns 20 milions de tones d’àrid extret de les pedreres. D’aquests 20 milions, 4 podrien ser reciclats. "És un 20% del total que no podem menysprear", reivindica el gerent d’Hercal. "En aquests moments, l’aposta per aquest sistema és tan pobra que no hi ha dades oficials sobre quants milions de tones d’àrids utilitzades són reciclades", lamenta.

¿Com es fa per convertir la runa en grava reciclada de formigó o mixta preparada per edificar de nou? "L’ideal, quan estàs en un espai de grans dimensions, és col·locar un trituradora allà mateix, com va fer el Barça", diu Pérez. "Si no, els residus del formigó o la ceràmica dels maons es poden traslladar amb camió fins a una planta de tractament", precisa.

En aquesta instal·lació, se separen bé els residus i es renten. Després es trituren i es genera sorra de formigó i de ceràmica. D’aquests materials, es treu grava reciclada de formigó i grava reciclada mixta, preparada per utilitzar. També es construeixen blocs de formigó prefabricats. El que encara no s’aconsegueix a Espanya és crear nous maons a partir de la ceràmica. Però, tècnicament, és possible fer-ho.

En aquests moments, Hercal és l’única empresa de tot Espanya que aplica un procés de reciclatge tan avançat. La resta produeixen àrids reciclats de menys qualitat que no serveixen per crear nous blocs de formigó. "Només a Londres, n’hi ha més de 20 com la nostra", detalla el gerent. ¿Quina diferència hi ha entre traslladar els residus a un abocador o a un complex industrial com el d’Hercal? En el dipòsit controlat cal pagar un impost de 25 cèntims per tona, el mateix que el reciclatge.

Notícies relacionades

L’escola acusada d’ultracatolicisme acomiada el director

Kennedy afirma que l’autisme el causa una "toxina ambiental"

Si el cost és idèntic, ¿per què es continua apostant majoritàriament per l’abocador? "En molts casos, perquè és més a prop de les obres", explica Pérez. "Com que no hi ha incentius fiscals i el trasllat al dipòsit és legal, et pot sortir més a compte que gestionar-ho correctament", critica.

El directiu confessa que la seva planta, ara com ara, funciona al 40% del seu potencial màxim per la falta de demanda: "Ara competim amb els que abandonen la runa al terreny d’un pagès o amb els constructors que treuen el material de la pedrera. Quan s’aposti de veritat per reciclar els residus de les obres les coses canviaran".