Elena Benítez Cerezo: "Ni els processats ni tampoc el sucre provoquen TDAH en els nens"

A Espanya, aproximadament un 6,8% dels nens i adolescents i un 3% dels adults tenen TDAH. En el dia d’avui no tenim evidència que hi hagi un increment en el nombre de nens que compleixen criteris del trastorn. Això sí, abans els vèiem menys. ¿Per què? Perquè els professionals que tracten amb la infància estan més formats en trastorns del neurodesenvolupament i els serveis de salut mental són més accessibles, la qual cosa facilita el diagnòstic. L’accés a la informació i la conscienciació també compten.

¿L’estil de vida pot impedir o frenar el trastorn?

El TDAH té un component genètic molt important. Si el teu fill té un estil de vida saludable i no ha nascut amb baix pes, que és un factor extern que afecta molt el TDAH, pots millorar el seu pronòstic. Però amb una determinada càrrega genètica, l’estil de vida no compta tant. L’evolució del trastorn és millor en una família amb hàbits de vida adequats; és a dir, esport, alimentació equilibrada i rutines. Però tampoc no s’ha de viure d’esquena a la realitat i pensar que l’únic que hem de fer és portar una vida sana. En el TDAH influeix l’adversitat psicosocial. Ningú elegeix el barri en el qual viu i tampoc si els teus pares treballen 18 hores i et passes el dia davant d’una pantalla.

Algunes veus atribueixen el TDAH als ultraprocessats.

Ni el sucre ni els colorants són bons però la ciència ha refutat la seva relació amb el TDAH. Hi ha altres aliments, com els àcids grassos omega 3 i 6, que creiem que estan relacionats amb una reducció dels símptomes, però no hi ha evidència sòlida respecte a això.

Davant alumnes moguts, hi ha docents que suggereixen la possibilitat que tinguin el trastorn.

Ni tots els nens inquiets tenen TDAH ni tots els TDAH són inquiets. Un mestre no és un endocrí però és capaç de veure que un nen és massa alt o massa baix. Amb això vull dir que els professors detecten característiques que no encaixen amb l’etapa evolutiva, així que estan capacitats per suggerir als pares que els vegi un professional. Això està molt bé. El que està malament és que, directament, et diguin que té TDAH. De totes maneres, als nens amb conductes externalitzants se’ls veu molt, però potser ens hauríem de preocupar també per aquesta nena abstreta, somiadora, amb baix rendiment acadèmic i tímida. Potser té ansietat per patir un TDAH no atès de forma adequada.

¿Quin professional diria que hem de consultar?

Els pediatres d’atenció primària són els més adequats per al cribratge perquè saben si alguna cosa és un fet aïllat o respon a un desenvolupament no harmònic.

En cas que hi hagi diagnòstic com més teràpies, millor?

No. Caiem en la fal·làcia perquè hem escoltat que la plasticitat cerebral és infinita durant els primers anys. La relació amb la família i la natura també és estimulació primerenca. Però omplim l’agenda dels nostres fills amb natació, fisioteràpia, logopèdia... ¿Quan s’avorreix el nen? Els nostres nens necessiten temps també per avorrir-se i ser nens.

¿Està a favor o en contra de l’educació inclusiva?

Soc crítica tal com està plantejada. Els professors fan el que poden, però no pot ser que un nen es passi 8 hores al matí perdent el temps al col·le perquè no hi ha prou mitjans per a l’estimulació cognitiva i a la tarda la família hagi de carregar amb tot. Als que defensen que a les escoles inclusives s’aprèn a viure amb nens diferents, els diria que sí, d’acord, però això també els ho has d’ensenyar tu a casa.

Una creença que està molt estesa entre les famílies és que s’ha de descansar de la medicació durant les vacances.

El TDAH no només és un problema per a la vida escolar sinó per a tota la vida, inclosa la social i la familiar. El dèficit d’atenció no implica només problemes per concentrar-se per estudiar, també necessites atenció per travessar el carrer. No és recomanable parar la medicació, tot i que hi ha excepcions.

¿El tractament farmacològic és per sempre?

Depèn. Sabem que fins en el 65% dels casos, els símptomes tendeixen a reduir-se abans d’arribar a l’edat adulta. Però només en un 15% es produeix una remissió completa. És a dir, una desaparició dels símptomes i del seu impacte funcional.

En el cas del Trastorn de l’Espectre Autista, un altre problema del neurodesenvolupament, les pseudoteràpies hi han ficat les seves grapes. ¿Quines són les més perilloses?

La quelació (que s’aplica per tractar una suposada intoxicació produïda per metalls pesants), el clorit de sodi (MMS, també conegut popularment com a teràpia del lleixiu) i les dietes d’exclusió, com no prendre gluten.

Notícies relacionades

Conclave per a l’elecció de nou papa: què és i quan comença

¿Què passa ara després de la mort del papa Francesc? Aquest és el protocol

¿Per què no ingerir gluten comporta tant risc?

Retirar aliments de la dieta d’un nen no és el mateix que amb un adult. Moltes vegades, les dietes sense gluten són molt restrictives i no tenen proteïnes i nutrients que el menor necessita, així que pot entrar en una situació carencial.