Adeu al Papa que va portar l’Església al segle XXI

El Vaticà va anunciar ahir a les 07.35 hores la mort del papa Francesc. Va morir a causa d’un ictus i d’una posterior fallida cardíaca, segons va informar la Santa Seu una vegada celebrat el ritu de la constatació de la mort, a la capella de la seva residència. Tenia 88 anys i des del 2021 la seva salut s’havia anat deteriorant. Es tanca així un període extraordinari dins l’Església catòlica, en què un sacerdot argentí de sabates negres gastades, que sempre va vestir una senzilla creu de plata, va posar fi a la tradició dels papes europeus. "Els meus germans cardenals han anat a buscar el Papa a la fi del món", van ser les seves primeres paraules, després del conclave del 2013.

El papat del primer pontífex llatinoamericà i jesuïta –el 266è successor de Pere, segons la tradició catòlica– va començar un 13 de març, però l’inici cap a una Església més moderna i "pobra i dels pobres" no va trigar gaire més a aparèixer. Des del principi, Francesc va deixar clara la seva intenció de dibuixar un pontificat disruptiu en comparació amb els seus antecessors, Joan Pau II i Benet XVI. Va triar el nom de Sant Francesc d’Assís, el sant dels pobres i de la natura, es va negar a viure en el luxe del palau apostòlic i es va traslladar al modest alberg de Santa Marta. També va introduir un llenguatge més directe i senzill, amb el qual va voler projectar la imatge d’un papa "pastor". Així, es va guanyar la fama de gran comunicador i líder carismàtic, cosa que no el va protegir dels seus molts enemics, especialment entre les files conservadores.

Moltes de les seves encícliques i documents han marcat un canvi de rumb a l’Església, abordant temes socioeconòmics, polítics i ecològics des d’una perspectiva diferent dins de la institució. Exemple d’això és la seva exhortació apostòlica L’alegria de l’Evangeli, publicada el 2013, en la qual va criticar durament el capitalisme. Una altra va ser la Laudato Si, difosa el 2015, en la qual va denunciar l’antropocentrisme modern i va advocar per la cura de la natura. A més, Francesc també va promoure la reforma de la cúria romana amb la Constitució Apostòlica Prediqueu l’Evangeli, que va prioritzar l’evangelització i va posar el poder central de Roma al servei de les perifèries (els bisbes en llocs allunyats de Roma).

La barrera entre el sud i el nord

Així com Joan Pau II va ser el papa que va contribuir a derrotar el comunisme, Francesc va intentar d’aquesta manera també acabar amb la barrera entre el sud i el nord del món. I al fer-ho també va convertir la defensa dels migrants en una de les seves grans batalles; una cosa que va captivar fins i tot sectors aparentment allunyats de la religió, com, per exemple, l’esquerra atea. "La il·lusió per l’insignificant, pel provisional, ens porta cap a la indiferència cap als altres, ens porta a la globalització de la indiferència", va arribar a dir. El missatge era clar: l’Església que Francesc sempre va voler ha sigut la d’una institució més oberta als exclosos, als divorciats tornats a casar, als homosexuals, a les dones. Alguna cosa es va aconseguir.

El 2023, va donar el dret a veu i vot a les dones per primera vegada en un gran sínode i aquell mateix any va autoritzar les benediccions a unions de fet o parelles del mateix sexe i va defensar impartir els sagraments als divorciats tornats a casar. Però no tot va sortir com ho tenia previst. Tant que sovint va ser acusat per la part més progressista de no haver tingut la valentia de trencar amb alguns tabús ancestrals de la vella Església com el dels sacerdots casats i el de la plena participació de la dona en el govern de l’Església.

El mateix va passar a escala geopolítica. Francesc fins i tot va intentar recompondre la relació amb la Xina i no va trencar mai relacions amb Rússia, tampoc després de la invasió russa d’Ucraïna. Però el preu no va ser minúscul. Amb la Xina mai va arribar a un acostament complet i els seus intents el van portar a més a un duríssim enfrontament amb Washington; amb Rússia, el seu fracàs a aconseguir resultats diplomàtics de pes per frenar la guerra a Ucraïna va posar en evidència els límits de la diplomàcia vaticana.

Aquest fet va coincidir, en paral·lel, amb la pràctica anul·lació dels seus anteriors esforços amb Ciril, cap de l’Església ortodoxa de Moscou. Amb ell, la relació es va refredar notablement després del 2022, amb la qual cosa es deixava enrere fins i tot la històrica reunió entre els dos del 2016 a Cuba (el primer cara a cara entre un Papa catòlic i un patriarca ortodox rus des del cisma de 1054).

Estrènyer llaços

Tot i així, la seva disposició a estrènyer llaços amb altres religions també va definir moltes de les seves accions. Amb aquest propòsit, sobretot en la primera etapa del seu pontificat, va visitar diversos països de majoria musulmana i va celebrar nombroses trobades amb líders jueus, anglicans i d’altres confessions. Un d’ells es va organitzar als Emirats Àrabs Units el 2019 juntament amb la Universitat sunnita d’Al-Azhar, acte que finalment va inspirar l’ONU per instituir el Dia Internacional de la Fraternitat Humana, el 4 de febrer.

El revers van ser els nombrosos enemics que Francesc va collir, molts d’ells fora del Vaticà, així com les infinites guerres internes que s’han desenvolupat entorn de les seves idees. El conflicte més cruent va ser el xoc entre la progressista Església alemanya i el conservador clergat nord-americà, obertament crític amb les obertures del Papa. El resultat va ser especialment perjudicial, ja que va impedir canvis més profunds en l’estructura jeràrquica, piramidal i patriarcal de la institució. A més, va haver d’enfrontar-se als escàndols d’abusos sexuals, heretats en gran part de l’època de Joan Pau II. Una qüestió que el va obligar a pronunciar-se amb missatges de condemna, i a endurir la legislació vaticana. De la mateixa manera, també va seguirla tasca empresa per Benet per reformar les finances vaticanes: va crear una Secretaria per a l’Economia que no existia i va aprovar lleis i mecanismes per castigar encara més aquests delictes fora i dins del mateix Vaticà. Tant és així que Francesc va arribar a asseure a la banqueta dels acusats per malversació un cardenal: Angelo Becciu.

Segons va establir Francesc, el seu cos es col·locarà en un únic taüt de fusta amb l’interior de zinc i després serà portat directament a la basílica de Sant Pere. S’ha eliminat així tant la tradició de dipositar els papes en tres taüts de xiprer, plom i roure, com també la vetlla "privada" per a alts càrrecs de la cúria que anteriorment es portava a terme abans de l’exposició pública.

Notícies relacionades

Les crisis del món marcaran la successió del Pontífex

Emoció i pompa a l’Almudena

Francesc també va demanar que el seu cadàver sigui exposat en un fèretre obert, sense el cadafal, i que sigui tancat la vigília de la missa exequial. Les exèquies se celebraran, segons la legislació vaticana, entre aquest divendres i diumenge. També és la seva voluntat ser enterrat a l’església de Santa Maria Major de Roma, a fora del Vaticà.

D’altra banda, el testament que ahir a la nit va donar a conèixer el Vaticà, especifica que Francesc volia ser enterrat "a terra, sense decoració particular", però amb la inscripció del seu nom papal en llatí: Franciscus.