Francesc va conèixer "la perifèria del món": 66 països en 12 anys

L’escriptor Javier Cercas va passar per l’experiència d’acompanyar Francesc en un viatge de quatre dies a Mongòlia, al cor d’Àsia i amb no més de 1.500 catòlics. El Papa que va arribar de la fi del món, segons les seves pròpies paraules, se’n va anar a un altre confí del món en aplicació potser d’una de les seves màximes: "Treure Crist de la sagristia i posar-lo al mig del carrer". Cercas afirma que "la història de l’Església ha sigut durant segles i segles el contrari d’això", i ha publicat El loco de Dios en el fin del mundo per, entre altres coses, presentar Francesc com "un potencial pensador per compte propi" amb les maletes sempre a punt.

Hi ha un parell de frases de Francesc, entre moltes altres, que permeten emmarcar el sentit dels seus viatges. Una és aquesta, pronunciada a Manila (Filipines) el gener del 2015: "Al món avui li falta plorar. Ploren els marginats, ploren els que estan deixats de banda, ploren els desapareguts, però aquells que portem una vida més o menys sense necessitats no sabem plorar". Aquesta altra la va pronunciar el setembre del 2017 a Colòmbia, tensionat el país per l’acord amb les FARC: "Vaig voler venir fins aquí per dir-los que no estan sols, que som molts els que volem acompanyar-los en aquest pas; aquest viatge ha de ser un aliment per a vostès, una aportació que en alguna cosa aplani el camí cap a la reconciliació i la pau".

Algú que va acompanyar el Papa en alguns dels seus viatges creu que sempre van obeir a un propòsit genèric, d’abast universal, o un objectiu precís. Per això, afegeix, no va evitar les trobades amb personatges polèmics o als antípodes del seu pensament, ni va defugir presentar-se en escenaris complexos. "Quan va viatjar a Cuba i als Estats Units el setembre del 2015 va voler recolzar la millora de les relacions entre els dos països, però es va aplicar a si mateix l’orientació que va voler donar sempre a les missions: guardar el proselitisme en un armari i posar l’espatlla en les situacions difícils", explica aquest observador dels afers vaticans.

N’hi ha prou per comprovar-ho amb repassar la llarga llista de països visitats i personatges amb qui va parlar. A diferència de les rigideses formals i les digressions no sempre transparents de Benet XVI, Francesc va adoptar conceptes universals planers que tant li van valer per encaixar la mà a Recep Tayyip Erdogan, president de Turquia, com per sobrevolar les diferències polítiques que l’allunyaven del patriarca Kiril de Moscou; tant van ser útils per parlar amb Benjamin Netanyahu, primer ministre d’Israel, com per acudir en suport dels palestins mitjançant la seva visita a Mahmud Abbàs. "Quan va ser a l’Iraq –març del 2021–, un col·laborador del líder xiïta Ali al-Sistani va dir que estava d’acord en tot el que deia el Papa, una cosa que no deixa de sorprendre", recorda un altre habitual en els viatges.

L’últim viatge, el més llarg

Així mateix, resulta sorprenent que, amb la salut molt tocada, Francesc afrontés del 2 al 13 de setembre del 2024 un llarg tour en un univers llunyà: Indonèsia, Papua Nova Guinea, Timor Oriental i Singapur. Va ser el més llarg del pontificat. ¿Per què va anar fins allà? Es pot avançar una hipòtesi: perquè en ple auge dels sectarismes religiosos va voler remarcar que a Indonèsia, el país amb la comunitat musulmana més gran del món, conviuen sense problemes greus les mesquites i les esglésies.

Notícies relacionades

Ángel Fernández, cardenal espanyol que participarà en l’elecció del nou Papa: «No em fa vertigen, però serà una experiència única»

Les crisis del món marcaran la successió del Pontífex

Enmig d’aquesta exuberància viatgera, ¿què va privar Francesc de tornar a l’Argentina o de visitar Espanya? Hi ha respostes per a tots els gustos. La més versemblant per al cas argentí és que el Papa no va voler anar a Buenos Aires per evitar que el viatge fos objecte d’utilització política; per al cas espanyol, la més repetida és que la postergació sense data del viatge es va deure a la seva mala sintonia amb alguns integrants de la Conferència Episcopal. Tampoc va viure prou per anar a les Canàries i conèixer de primera mà la crisi humanitària dels fluxos migratoris a les illes.

Jorge Mario Bergoglio va utilitzar la seva proximitat a les grans crisis socials d’arreu del món per acostar-se a una idea de Javier Cercas: "L’Església només pot ser un contrapoder".