El Papa de les perifèries del món

Francesc va convèncer els cardenals perquè va defensar que "l’Església havia de sortir de si mateixa i anar cap a les perifèries, no només les geogràfiques, sinó també les perifèries existencials", i havia de deixar de ser una Església "autoreferencial" preocupada només per ella mateixa. El Papa argentí va ser conseqüent amb aquesta missió prenent una decisió radical: evitar els països tradicionalment catòlics europeus i optar per visitar països del sud global, especialment aquells on el cristianisme és una minoria. Juntament amb això, va optar per elegir cardenals d’entre esglésies minúscules, com ara la de Rabat i la d’Alger. Aquestes opcions, juntament amb un famós discurs –molt crític– sobre les quinze malalties de la Cúria romana, van anar creant malestar en l’establishment tradicional de l’Església, i el van acusar de cuidar més els "de fora" que els "de dins". Si a això hi afegim la seva defensa dels refugiats i del diàleg interreligiós amb l’islam, podem entendre per què Francesc es va convertir en un referent moral mundial i alhora en un Papa cada vegada més qüestionat des de l’ala més conservadora de l’Església.

La senzillesa d’un Papa que escollia per primera vegada el nom del sant d’Asís per remarcar la pobresa evangèlica va disparar inicialment la seva popularitat. La seva crítica al clericalisme i la seva remarca social li van atraure la simpatia dels hereus de l’antiga teologia de l’alliberament, els quals l’havien acollit inicialment amb gran reserva per les seves decisions durant la dictadura a l’Argentina.

Alhora, el conservadorisme eclesial es va anar distanciant cada vegada més d’ell. La seva aposta ecològica i la lluita contra el canvi climàtic com a part d’una preocupació per la sort dels pobres, la seva denúncia profètica contra un capitalisme que mata, la seva determinació per millorar el paper de la dona a l’Església, la seva acollida dins d’aquesta també a divorciats i homosexuals, la seva tolerància zero amb la pederàstia i els abusos, i la seva assumpció de l’agenda 2030, van esgotar la paciència de l’Església més tradicional i van identificar Francesc amb la cultura woke. L’oposició a Francesc ha crescut en paral·lel a l’auge del trumpisme, de Milei o Vox. Només la condemna reiterada de Francesc contra l’avortament els va apaivagar en certs moments.

Des del Concili Vaticà II no havíem vist una crítica tan agra contra un Papa. Alguns dels que havien sigut abans més papistes s’havien convertit en els més anti-Francesc. ¿Amb quina lògica? Si sota el pontificat de Joan Pau II discrepar del Papa et situava a punt de l’heretgia, la discrepància amb Francesc el situava a ell a punt de l’heretgia. ¿Com podria ser un Papa heretge? Si la seva elecció no havia sigut vàlida. D’aquesta manera, aquests grups eclesials van inventar la teoria del seu-vacantisme, és a dir, la seu de Pere estava vacant: no era, doncs, obligatori obeir Francesc. Benet XVI hi havia, segons ells, renunciat sota pressió i, per tant, el Conclave no era legítim. Fins i tot sent el seu-vacantisme una teoria molt minoritària sorprèn que no pocs hagin flirtejat obertament amb aquesta de manera implícita.

Notícies relacionades

La proposta dels metges per frenar les malalties del fetge: una pujada del 40% del preu mínim de l’alcohol

Centenars de veïns de Cabrils sense gas per una fuga: «Sortia aigua pels fogons»

Els que el van criticar per preocupar-se per temes materials d’"aquest món" no van saber veure que el Papa era un home espiritual amarat de la contemplació de Jesús pròpia dels jesuïtes. Va heretar d’aquests l’organització, el discerniment i la capacitat crítica, i de sant Francesc, la senzillesa.

Francesc serà recordat com el zenit d’una Església centrada en Jesús, inspirada per la seva misericòrdia i pacifisme absolut, encoratjada pel seu acostament a tota mena de marges de la societat, estimulada per la seva denúncia dels poders econòmics i interpel·lada per la seva crítica contra les religiositats farisaiques. Podem preveure que el pròxim Papa suavitzarà segurament l’agenda social de Francesc i se centrarà en els apressants reptes que comporta la secularització d’Occident.