El pontífex que volia "una Església amb olor d’ovella"

Va néixer el 17 de desembre de 1936 al barri de Buenos Aires de Flores. Va ser el més gran de cinc fills del matrimoni de Regina Sívori i Mario José Bergoglio, un empleat del ferrocarril que va fugir de la Itàlia feixista. Va estudiar a l’escola industrial i es va graduar de tècnic químic. Però molt aviat es va mostrar reticent a les fórmules. La seva joventut va ser la d’un "habitant de Buenos Aires" com cal, que disfrutava de l’experiència de la ciutat. "Al carrer aprenc". Apassionat del San Lorenzo de Almagro, el seu club de futbol, del tango que el va acompanyar secretament assegut al tron de Sant Pere i de la lectura –de l’Adán Buenosayres, de Leopoldo Marechal, a La Divina Comèdia, de Dante–. Entre 1964 i 1965 va ser professor de Literatura i Psicologia. Va conèixer de prop l’agnòstic Jorge Luis Borges. Va aprendre de la seva saviesa.

Però els anys 60 van ser d’extraordinàries transformacions en l’Església catòlica. El Concili Vaticà II i la Conferència Episcopal de Medellín (Colòmbia) el 1968, on l’"opció pels pobres" es va definir amb claredat meridiana i provocadora per als sectors conservadors.

Es va ordenar sacerdot el 1969, un any d’intenses lluites de carrer contra la dictadura militar. Al cap de poc va exercir com a superior provincial dels jesuïtes a l’Argentina. El 1976 arriba un nou i més brutal règim castrense. La desaparició de persones és part de l’ús del terror sistemàtic des de l’Estat i colpeja també l’Església. Es va retreure a Bergoglio una actitud ambigua davant alguns fets repressius contra religiosos. Altres testimonis el mostren compromès amb la protecció de víctimes de la violència estatal.

L’ascens de Bergoglio es va accelerar amb la transició democràtica. Va ser designat arquebisbe de Buenos Aires el 1997 i va adquirir rellevància nacional. Era un prelat de fort arrelam polític. Estar format en Guàrdia de Ferro, un vessant del peronisme en el qual convergien intel·lectuals de dretes i esquerres, li va deixar la seva marca a l’iniciar la vida religiosa. Va ser un referent de l’oposició quan va governar el kirchnerisme. Es va oposar a la llei de matrimoni igualitari i a una exposició de l’artista León Ferrari, pare d’un desaparegut, que tematitzava la complicitat eclesial amb l’última dictadura.

Però des del 2013 sorgeix Francesc de les entranyes de Bergoglio i la seva biografia es desdobla. No només per la distància teològica que pren del seu antecessor, Joseph Ratzinger, sinó pel seu primer missatge una vegada ungit Papa: "¡Facin enrenou!", va demanar als participants en la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ), a Rio de Janeiro, just després de la seva unció.

Notícies relacionades

Les crisis del món marcaran la successió del Pontífex

Emoció i pompa a l’Almudena

La conversió

"Les meves arrels són també italianes, però soc argentí i llatinoamericà". Va ser clarament un papa consagrat a aquesta regió i a les més desfavorides per l’ordre global. Els canvis que va introduir al Vaticà van sorprendre a Buenos Aires. No van faltar antics crítics rendits a l’evidència de la seva transformació interior. Bergoglio s’havia convertit i això va derivar en la reforma de la Cúria Romana i dels processos de nul·litat matrimonial, en la duresa davant els escàndols sexuals, la promoció de la transparència en les llavors opaques finances vaticanes, l’acostament a les perifèries del món, el diàleg interreligiós, el rebuig de la cursa armamentista, la mediació entre Cuba i els EUA, l’encesa defensa del medi ambient i els migrants. I es va acostar al final dels seus dies expressant el seu estupor pel que passava a Gaza. Per a milions d’argentins i llatinoamericans empobrits era "el Papa de les tres T", terra, sostre (techo) i treball. El president argentí, Javier Milei, el considerava un "representant del maligne a la terra".