"Estem una mica desubicats"

Els primers reallotjaments es van concedir el desembre amb un contracte de sis mesos prorrogable a sis més. Alguns estan a punt d’acabar i l’Ajuntament explica que no hi haurà problema en prorrogar-los. Cada família explica una història diferent, però totes conflueixen en la supervivència i la por. La dana és un malson llunyà que no perd nitidesa. La recorden com si fos ahir.

"Volem tornar a casa"

"Jo vaig baixar a buscar el cotxe. Al garatge ja hi havia uns quants veïns. Quan vaig veure pujar l’aigua, vaig deixar allà el cotxe, em vaig ficar a l’ascensor, vaig girar la clau i vaig pensar: ‘Què faig aquí’. Podia haver-me quedat atrapat. Vaig pujar blanc", rememora el Rubén des del seu pis de reallotjament. Al garatge de què parla hi van perdre la vida set persones. "La meva filla i jo pensàvem que el Rubén estava de broma –recorda la seva dona, la Laura–, però vam sortir al balcó i vam veure la riuada. Llavors vam agafar algunes coses de baix, vam pujar a la planta de dalt i vam posar una espelma a la meitat de les escales. L’aigua es va arribar a enfilar nou esglaons".

El seu baix va quedar arrasat i la família va estar tres mesos vivint al saló de la planta de dalt, dormint en matalassos florits. Baixant a dutxar-se sense porta ni cortina. "El meu fill és propens a agafar pneumònies i es va posar malalt. Fins que van venir els tècnics de l’Ajuntament i ens van dir que allà no hi podíem viure". Van signar el reallotjament al gener i aquell mateix dia es van mudar a la’habitatge d’Amusa. La primera dutxa va ser com estar a la glòria. "Li hem agafat carinyo al pis –confessa la Laura–, però volem tornar a casa nostra".

Per això han invertit 5.000 euros en picar parets que descomptaran dels 12.000 euros rebuts pel Consorci de Compensació d’Assegurances per continent i contingut. Clarament han perdut diners com bona part de les famílies que habitaven barris humils i ja vivien sense grans capricis. La Laura i el Rubén expliquen que reviuen la tragèdia cada vegada que tornen a la seva pedania i que eviten tornar-hi quan el cel amenaça pluja. L’estrès posttraumàtic trigarà temps a anar-se’n i les imatges d’aquell dia potser no ho fan mai. "Això no s’oblida. A més de la riuada, em va impactar veure una família plorant i vetllant els seus morts a la cantonada del garatge i a pocs metres, amb la policia present, un grup de gent saquejant el Consum".

Notícies relacionades

Les entitats socials superen per primera vegada els dos milions d’atesos i aporten un 2% al PIB català

Sis mossos ferits per cops amb pals i llançament d’objectes després d’una baralla multitudinària al barri de la Mariola de Lleida

A la mateixa planta de l’edifici de reallotjament hi viuen el Rafa i la Paqui amb una angoixa compartida, el contracte d’Aumsa s’acosta al seu final i les obres als seus domicilis van per llarg. Segueixen en xoc. "Jo li dec la meva vida a un cargol", diu ell. "Al pom de la porta es va trencar el cargol de baix, i es va quedar subjecte el de dalt. Jo em vaig quedar enganxat allà perquè la força de l’aigua se m’emportava. Va ser un moment molt angoixant. No ho he superat. Encara em desperto a les nits".

Aquesta família té contracte fins al juliol. Diuen que no volen tornar a la pedania, en tot cas rehabilitar la seva casa, llogar-la i anar-se’n al nord d’Espanya a un habitatge amb altura. "En el reallotjament ens sentim agraïts amb l’Aumsa i una mica desubicats per tota la situació, també perquè se’ns acaba el contracte aviat i no sabem què passarà", diuen sobre una emoció, la barreja de gratitud i incertesa, que comparteixen amb la Laura i el Rubén. Entre altres coses perquè aquest any no ha parat de ploure i a l’altre costat del curs d’aigua les seves cases segueixen supurant humitat.