Les conseqüències del 29-O

El dolor pels tres desapareguts

Eli, Paco i Javi continuen desapareguts 180 dies després de la tragèdia de la dana. "Sabem que ja és molt difícil que els trobin, però també que continuaran buscant fins que no quedi cap possibilitat", relaten els seus familiars, que demanen saber on són les restes.

Familiars de les víctimes elogien la jutge que investiga la riuada mortal

El dolor pels tres desapareguts
4
Es llegeix en minuts
Teresa Domínguez

Mig any, sis mesos, 180 dies. L’enuig, el dolor, la frustració, la sensació d’abandonament, la ràbia segueixen més vius que mai. I el desig de justícia, també. Sis llargs mesos després que el cel es desplomés sobre València llançant milions de litres d’aigua que van embogir i van desbordar els cursos del Magro, del Túria, del Xúquer i de la miríada de barrancs i rambles seques, amb el Poio, l’Horteta i Pozalet-la Saleta al capdavant. A molts damnificats encara no els han arribat les ajudes (o no totes, almenys) i les famílies de les 228 víctimes mortals continuen clamant empara. A més, tres d’elles segueixen com fa mig any: sense saber on són els seus éssers estimats.

Són Elisabet Gil Martínez, Eli, de 38 anys i mare d’un noi de 19 anys i d’una nena de 6, que va desaparèixer a Xest; Francisco Ruiz Martínez, Paco, de 64, arrossegat per les aigües a Montserrat; i Francisco Javier Vicent Fas, Javi, de 56, vist per última vegada a Pedralba. Els que parlen per ells són Saray Ruiz, la filla del Paco, i Ernesto Martínez, oncle de l’Eli, que també va perdre la seva germana Elvira. La Susana, la dona del Javi, que també va perdre la seva filla Susana, dona de 30 anys amb síndrome de Down, durant la riuada, ni tan sols ha reunit forces, malgrat aquests sis mesos, per aparèixer en els mitjans de comunicació.

Tant la Saray com l’Ernesto tenen clares unes quantes coses. La primera, que ells, com la resta de familiars dels morts, són "ara la veu dels que ja no hi són" i que han "de continuar vetllant, pels seus interessos i per dignificar-los", tant "pels que se’n van anar, com perquè això no torni a passar".

És la Saray qui ho diu. El seu pare va desaparèixer aquella negra tarda després de caure al riu en què s’havia convertit el carrer dels Obrers de Montserrat des del sostre del seu cotxe, encallat entre una palmera i un senyal de circulació. El Paco havia pujat els seus nets, els fills de la Saray, sobre el cotxe i allà va aguantar amb ells fins que va acabar caient. Els nens, aferrats al tronc de l’arbre, per fortuna, van sobreviure. De l’avi res se’n sap.

La mateixa sort va córrer l’Eli. Viatjava com a copilot amb la seva mare, l’Elvira, en el Ford Focus d’aquesta última, quan portava la seva filla a l’Hotel La Carreta, l’A-3, on treballaven les dues com a cambreres d’habitació. Elvira havia acabat el seu torn, però havia anat a Xest a portar la seva filla, que havia de començar el seu torn a les 17.00 hores. L’últim vídeo que li va enviar al seu cap per dir-li que no podia arribar, flotaven a la deriva en un barranc convertit en un immens llac i l’aigua els arribava gairebé als genolls. El cos sense vida de l’Elvira va aparèixer en els següents dies i el cotxe, les seves restes en realitat, que encara es mantenen al mateix lloc com a testimoni mut de la tragèdia, va ser trobat el 13 de febrer. De l’Eli, ni rastre.

Tot i així, malgrat la desesperança i que ni tan sols han pogut iniciar el dol en condicions, també tenen clar que "no només és que vagin a continuar buscant-los, sinó que ho faran mentre hi hagi la més mínima possibilitat. Això sí, som conscients de la dificultat, perquè ara ja no busquen cossos; només ossos i cabell. Ara ja no serveixen ni els gossos, ni els drons, ni altres eines, és gairebé una feina d’arqueologia: tamís i cops de pala petits de terra per crivellar", afirma l’Ernesto.

Però sobre totes les coses, tenen clar que continuen lluitant "fins on sigui necessari" perquè "els responsables de les conseqüències per a les persones, perquè el dany material potser ja no era evitable, però que morissin moltes menys persones, sí" paguin "pel que han fet o, més aviat, pel que no han fet". La seva aliada més gran, afirmen, és la jutge Nuria Ruiz Tobarra, "l’anomenada jutge de la dana que ens ha tornat l’esperança i la fe en la justícia".

La jutge que plora

Notícies relacionades

Les famílies només tenen paraules d’elogi per a la jutge. "És una treballadora incansable. Ho està fent meravellosament bé. No ha parat en tot aquest temps i l’empatia amb les víctimes és increïble", afirma la Saray. Des que va assumir la investigació, el 30 d’octubre, només un dia després de la dana, ha pres declaració a 250 familiars de víctimes o testimonis de les seves desaparicions i als dos investigats, l’exconsellera Salomé Pradas i el seu segon, l’exsecretari autonòmic d’Emergències, Emilio Argüeso. I ha ofert dues vegades a Carlos Mazón, com a màxim responsable de la Generalitat Valenciana, la possibilitat que declari voluntàriament, possibilitat que ha rebutjat.

"El primer que fa és acollir-te, donar-te la mà i preguntar-te com estàs i si necessites alguna cosa. I quan te’n vas, s’acomiada de tu i et dona les gràcies", coincideixen tots dos. "Jo no tinc gaire experiència en jutjats, però no sembla que sigui molt habitual", rebla l’Ernesto. Té raó: no ho és. "Tampoc, que baixi de la seva cadira i s’assegui al teu costat. Amb alguns, fins i tot ha plorat. Aquesta humanitat i aquesta sensibilitat transcendeixen el judicial. Jo em vaig sentir com a casa. I és amb tu el temps que sigui necessari", insisteix l’oncle de l’Eli.