FRAU MILIONARI

¿Qui es creu una rendibilitat del 60%?

L'aparença de legalitat de l'operativa financera del 'Madoff català' i els elevats interessos promesos van confondre els inversors

3
Es llegeix en minuts
MAX JIMÉNEZ BOTÍAS / J. G. ALBALAT / BARCELONA

Quan en el sector financer a un inversor li parlen d’una rendibilitat del 15%, tan sols pot pensar en la bona sort o bé que s’ha sabut triar el valor de borsa adequat en el moment oportú. No deixa de sorprendre, però, que persones amb una formació elevada i coneixements del mercat caiguessin en la trampa de pensar que les rendibilitats que oferia Antoni Mas, del 15% o del 20% trimestrals, fossin creïbles. I és que, com ha explicat algun dels afectats a aquest diari, «l’aparença de credibilitat legal era tan alta que resultava difícil deixar passar l’oportunitat». Sovint la cobdícia dona carta de naturalesa a alguns fraus. No és casual que Bernard Madoff, el banquer detingut per l’FBI el 2008 per estafa, aconseguís enganyar grans inversors internacionals. 

En el cas del Madoff català, l’operativa era diferent, però l’essència del frau era la mateixa. La clau: l’embolcall amb què convencia els inversors perquè prenguessin part en els seus negocis. L’únic problema és que les factures en què se sustentava tot el seu tinglado eren falses. No estaven avalades per cap dret de cobrament, que és el que se li suposa a qualsevol operativa relacionada amb el facturatge o altres productes financers relacionats amb el descompte de factura (drets de pagament). «Tenien aparença de legalitat, estaven pignorades com a garantia i una asseguradora els donava cobertura, a més que hi havia un fons d’inversió registrat a la CNMV que operava amb elles. Ningú podia esperar que la base de tot plegat no fos legal», ha comentat un dels afectats. 

Malgrat això, tot va començar d’una forma bastant grollera, segons el relat d’autoinculpació que va realitzar Mas a finals de maig. Va ser a partir d’un préstec d’Óscar Beltran de 100.000 euros per fer front a factures pendents de pagament de Mas. Per tornar-lo es va veure obligat a buscar fons d’altres inversors, que l’hi van prestar amb el compromís de retorn més interès addicional. Els oferia el 5%. Posteriorment, va arribar al 15% d’interès trimestral, el 60% anual.

Cal mencionar que part d’aquestes inversions eren proporcionades per intermediaris que també cobraven la seva comissió, d’entre l’1,5 i el 2% en cada operació. I per tant s’havia de generar nous ingressos per saldar els préstecs anteriors amb els seus respectius interessos. Al final, Mas va idear una operativa de factures falses per justificar el negoci que oferia als seus inversors: es tractava de la gestió d’espais publicitaris. «El negoci era senzill: Mas cobrava, suposadament, a una gran empresa –Coca-Cola, Repsol, Telefónica–, un espai publicitari per un valor de 1.000 euros més el 20% per la gestió d’aquests espais. D’aquesta xifra, l’inversor, suposadament, se n’emportava el 15% i el 5% restant era per a ell», expliquen.

Notícies relacionades

Per sostenir l’engany, Mas va contactar amb Finalter, una societat inversora del grup Auriga, que habitualment s’ocupa del finançament de pimes mitjançant la compra de factures. Finalter havia creat un fons (IM Auriga Pimes Eur 1) que s’ocupava de la titulització d’aquests actius (drets de cobrament de les factures) i de la seva venda com a bons, amb una rendibilitat del 4%, en el mercat. El fons estava comercialitzat per la societat de borsa i gestora Intermoney. Aproximadament, el 50% de la dotació del fons corresponia als 38 milions de factures endossades per Publiolimpia (Mas).

Mas va acudir al mecanisme de Finalter, perfectament legal, per tranquil·litzar els seus inversors, però també per obtenir els fons amb els quals pagar els préstecs anteriors. Finalter va acabar posant 38 milions d’euros, però la pilota de Mas supera els 200 milions d’euros d’inversors que van evitar els canals habituals per donar rendiment als seus estalvis o perquè no podien fer-los circular per uns altres circuits. El fons ha sigut dissolt.