Els policies que van rescatar la Patricia: "Si hi haguéssim arribat un mes més tard, la Patricia i el nadó haurien mort»

"Són els meus herois". Així defineix Alberto Aguilar, el pare de l’espanyola rescatada d’una secta al Perú, els dos policies de la divisió de tràfic de persones que han tornat la tranquil·litat a la seva família. Luis Alfonso Capcha, 40 anys, i Cristian Huarcaya, de 36 anys, relaten en exclusiva a EL PERIÓDICO la seva odissea per trobar la Patricia i detenir el presumpte guru Félix Steven Manrique: es van infiltrar al poblet on el líder s’amagava, van llogar l’habitació del costat en què vivia, des d’on van sentir les cerimònies nocturnes que el grup celebrava, "amb càntics i lloances", i on van ser testimonis dels maltractaments de Manrique a les seves ‘dones’, van prendre ‘ayahuasca’, es van fer passar per borratxos per no ser descoberts i fins i tot van caure a les grapes d’un comitè d’autodefensa format per ‘ronderos’ pagesos que van confondre un dels agents amb un terrorista. 

Aquesta història comença el 10 de juny passat. Aquell dia se celebrava el Dia del Pare al Perú i un home espanyol, Alberto Aguilar, havia recorregut 10.000 quilòmetres per fer-los una petició molt especial. ¿Com va ser aquesta conversa?

CAPCHA: Vam conèixer l’Alberto uns dies abans i ens va demanar que trobéssim una vegada per totes la seva filla. Quan va arribar el Dia del Pare vaig sentir la necessitat de trucar-li, jo també tinc dos fills i pensava en ell, però la veritat és que no vaig tenir el valor. Vaig parlar amb la meva mare i li vaig explicar que hi havia un home que havia recorregut 10.000 quilòmetres i havia creuat la frontera per recuperar la seva filla, però que tot i jo no havia pogut tornar-li, que precisament el dia per celebrar els fills jo no tenia res a la mà per oferir-li. La meva mare em va recomanar: "Felicita'l pel Dia del Pare quan recuperis la seva filla", així que no li vaig trucar.

La primera dificultat que van trobar vostès és la falta de temps per acumulació de feina i els escassos mitjans amb què comptaven.

Van ser dies molt durs, teníem bastanta feina. Quan vam arribar a la zona on era el grup, vam trobar-nos que el lloc no es prestava perquè poguéssim estendre’ns. El clima, la calor, la socialització... les persones allà són molt tancades perquè han patit amb el terrorisme i el narcotràfic.

¿Per què van decidir donar prioritat a aquest cas? 

Va ser difícil demostrar que les dones no eren allà per pròpia voluntat, però vam reunir prou informació per acreditar-ho i vam aconseguir el recolzament del nostre cap. El vam convèncer que la Patricia i la resta estaven segrestades psicològicament. Vam partir de la hipòtesi que aquest senyor havia captat les tres dones. A les tres les havia conegut en llocs relacionats amb activitats místiques. La Marjorie va ser captada a Nueva Acrópolis, una institució filosòfica. La Paola va ser captada en el moviment de Hare Krixna i la Patricia, a través d’un fòrum esotèric. L’eina de captació va ser, per tant, el fals culte religiós o místic. El mitjà o instrument de submissió era l’‘ayahuasca’, que feia prendre a la Patricia i les altres dues dones, i el final era l’explotació laboral. Totes treballaven o demanaven diners als seus familiars. En el cas de la Patricia, quan va sortir del domicili familiar, va robar diners per enviar-l’hi.

¿Com van trobar la primera pista?

Feia dos dies que investigàvem i no teníem cap indici. Llavors ens van fer una trucada des d’un restaurant de Pangoa, localitat situada a dotze hores de Lima. L’amo ens va dir que feia 15 dies que hi treballava la Paola, una de les dones que estaven amb Manrique. També ens va explicar que havia deixat de treballar-hi perquè el seu marit era molt gelós i, com que allà hi treballaven homes, no volia que ella seguís. Però feia dos dies que l’havia vist per última vegada. Això ens va donar un fil per seguir, al pensar que seguien a Pangoa. A partir d’aquí, ens vam traslladem a la ciutat, la vam buscar poble a poble, barri per barri, fins que un dia, en un parc, ens vam trobar una dona amb la seva filla, de 10 anys i, al preguntar-los per les desaparegudes, la nena va dir: “Aquesta dona jo la conec. Mami, ¿recordes la dona que anava amb botes rosades de goma i que quan fa calor igualment les porta? Sí, és la boja de les botes rosades, perquè només mira al pis i sembla que estigui borratxa o boja".  Ens va sorprendre molt. Vam deambular durant tres dies per la zona i, al tercer dia, quan ja ens desesperàvem, el destí va voler que la Paola passés pel nostre costat. La vam reconèixer per les botes rosades.

¿La van seguir?

Amb dificultat, és una dona molt astuta, sempre caminava per zones desolades, es ficava en mercats, per carrerons, va anar a comprar una ràdio transistor... La seguíem a 15 o 20 metres, però ella se’n va adonar, així que vam haver de fer-nos passar per borratxos per continuar amb la vigilància. A la zona hi ha molts bars, així que Capcha va comprar una ampolla de cervesa i va començar a caminar darrere seu fent tentines.

CAPCHA: Sí, la vaig seguir durant vint minuts de camí fins que va arribar a un assentament humà, a una casa. Vam comprovar que vivia allà, però no sabíem com ni amb qui. No vèiem la Patricia ni els nens, així que vam buscar la manera d’entrar al lloc.

¿Com ho van fer?

Vam decidir llogar una habitació allà. Per a sort nostra, ens van donar el que estava paret amb paret amb la d’ells.

¿Com van aconseguir passar desapercebuts?

CAPCHA: Per no aixecar sospites, jo em vaig presentar davant de la dona que regentava l'establiment com a mestre de primària i vaig dir que venia a fer una enquesta a la zona de Pangoa. Només vivien quatre famílies allà i, després d’instal·lar-me, alguna gent va ser una mica reticent, així que vaig haver d’insistir en la meva tasca de professor per guanyar-me la gent. Vaig haver d’ajudar els nens dels hostes en els seus deures. A poc a poc em vaig guanyar la seva confiança i van acabar dient-me "professor". Vam estar deu dies amb les vigilàncies.

¿Què van esbrinar?

Vam preguntar a una dona d’allà qui vivia a l’habitació de la Paola i ens va contestar que allà hi havia una dona i la seva cosina i que de vegades hi venia també un home, però que dormia tot el dia. Era l’Steven. El primer que vam comprovar és que a l’habitació on eren hi havia silenci total durant el dia. Però a la nit, entre la una i les quatre o cinc del matí, feien cerimònies. Des de la nostra habitació sentíem els càntics i lloances, sonaven tambors... la veu de dues dones i, vagament, la d’un home. Tot sonava molt estrany, com si estiguessin posseïts. A les cinc de la matinada, la Paola i la Marjorie, l’altra dona de Manrique, se n’anaven a treballar, mentre ell dormia tot el dia.

¿Quin va ser el pas següent?

Ja teníem la constatació que les dues dones eren allà. El pas següent era saber si l’home que les acompanyava era l’Steven. La comprovació la vam fer una nit en què ell va discutir amb la Paola i li va donar dues bufetades. Vam sentit com li cridava, molt violent i alterat: “Educa la teva filla, ¿Com és possible que perdi una sabata? La pròxima vegada et castigaré, a tu i a la teva filla".  Es dirigia a ella i a l’altra dona com les seves "súbdites", ell era un cap per a elles. Després va venir el procés d’identificar-lo, complicadíssim, perquè tot el dia estava a l’habitació, no sortia mai. Fins que una vegada que estàvem amagats a fora el vam veure sortir, molt prudent, desconfiat. Va sortir 30 minuts i va tornar.

¿Com es va produir la detenció?

Vam aconseguir mantenir la nostra tapadora deu dies. Fins que una nit tot es va precipitar. Vam sentir una conversa de l’Steven que deia: "Quan surto sento que hi ha persones que em miren, he tingut un somni que em revelava que m’estan seguint, així que ens n’anem, hem d’anar-nos-en ara". Vam sentir que començaven a empaquetar les seves coses de nit, tenien previst marxar al migdia, així que vam haver d’actuar. Sabíem que si se n’anaven a la muntanya, ja no els enxamparíem perquè la muntanya és immensa. Afortunadament, sis companys ja havien arribat de Lima amb el recolzament, així que els vam comunicar els fets i vam formar l’equip. Vam decidir actuar de matinada. Quan la Paola va sortir per anar a treballar, un primer equip la va agafar. Un segon equip va abordar l’altra dona, la Marjorie, quan va sortir a rentar la roba al safareig del pati i va deixar semioberta la porta de l’habitació. Estava embarassada de vuit mesos i per preservar la seguretat de la noia, el meu company va anar a avisar-la a ella primer de la intervenció policial, perquè no volíem que s’espantés i l’afectés al part. Quan el meu company li va haver explicat la situació tranquil·lament, llavors sí que vam saltar al dormitori contra l’Steven.

¿Com va reaccionar Manrique?

Primer es va fer el temorós, l’innocent, la víctima total. Feia com que volia plorar, es feia l’atemorit, fingia, és un bon actor. Després ens va dir que es deia Esteban. Però a poc a poc va sortir a col·lació la seva veritable personalitat, va anar transformant-se. Va començar a desafiar-nos. Ens va amenaçar. Ens deia: "Us denunciaré als vostres caps, veureu com us donen de baixa a tots". Es va negar fins i tot a identificar-se sense un advocat. La llei peruana permet a la policia retenir un ciutadà durant quatre hores si no s’identifica i ell no va voler confirmar-nos el seu nom.

¿Va canviar d’actitud a l’arribar a la comissaria?

Sí, va mostrar els seus deliris i va començar a manifestar que ell era un "il·luminat". Estava obsessionat amb el contacte físic. Va dir: "Jo soc una persona que no vol que el toqui qualsevol. Vosaltres dos m’heu tocat ja i no vull que ningú més ho faci". Va intentar justificar-se dient: "Només vull viure tranquil i poblar la zona on estic. Elles estan amb mi per pròpia voluntat, perquè les seves famílies no les tracten bé". I va recórrer a l’exemple d’un guru anomenat Badani, conegut com el ‘guru del sexe’, que es va fer molt famós per aquí i va ocasionar un escàndol al Perú per les seves pràctiques fa uns anys. Badani tenia sis dones i es va convertir en icona per als homes més masclistes. L’Steven es va comparar amb ell i va començar a al·lucinar. Deia: "No sabeu amb qui esteu parlant, us destruiré amb els meus poders".

[segons la premsa peruana, la premissa de Badani és que vivim en un món desnaturalitzat, en què a les dones se’ls ensenya a ser virils i als homes se’ls inculca que han de cultiva la seva vessant femenina, quan el que s’ha de fer és tornar als valors naturals, recuperant les característiques originals de femella i de mascle. Badani és escriptor d’un llibre que dona respostes a les eternes preguntes que es fan la majoria dels mortals: quant ha de mesurar un penis per satisfer una dona (la mida no importa, diu, importa saber com utilitzar-lo) o quants tipus d’orgasmes femenins existeixen (són tres: del clítoris, vaginal i uterí). També parla sobre el tantra, el sexe orientat a les forces positives, cap a les arts, cap a la construcció, i no a la destrucció].

¿Què van sentir a l’haver de detenir Manrique sense tenir la certesa del lloc on eren la Patricia i els nens? ¿Van pensar en la possibilitat que no els trobessin?

Pensàvem en l’Alberto, en la seva família... en moltes coses. I abans de detenir Manrique també teníem molta por, vam demanar a Déu que ens protegís, a nosaltres i a l’operació. Ens enfrontàvem a un paio que invocava el dimoni, un boig desarmat de vegades és pitjor que un delinqüent armat. Però al final Déu ens va sentir.

¿Pot relatar-nos algun dels perills a què es van exposar?

CAPCHA: En una batuda per la muntanya, durant les recerques, anava jo sol i em vaig endinsar molt. Em van agafar uns ‘ronderos’ amb fusell llarg que em van confondre amb un terrorista o un narco. Van resultar ser del comitè d’autodefensa d’un poblat d’allà, ja que en aquesta zona els pobladors es reuneixen per protegir la seva gent de la xacra del terrorisme i el narcotràfic. Hi ha qui diu que ells fan desaparèixer la gent que enganxen. Em vaig espantar molt. Vaig haver d’explicar-los la veritat i convèncer-los que s’havien equivocat amb mi, perquè em deixessin marxar.

Capcha, vostè pateix asma i va emmalaltir durant l’operació. ¿Es va plantejar en algun moment abandonar l’operació?

Vaig patir diverses crisis a causa que la zona és humida i hi havia molta pols, però no podia abandonar la meva lluita, havia de rescatar les víctimes.

¿Com van aconseguir definir el ‘modus operandi’ del presumpte guru?

Per seguir-lo a ell, vam haver de pensar com ell. Vam haver de ficar-nos en el moviment ‘Hare Krixna’, en l’hinduisme, contactar amb molts xamans, el tècnic Capcha fins i tot va assumir el risc de provar l’‘ayahuasca’. Aquest és un cas bastant nou al Perú i requeria una sèrie de diligències que aquí seran relativament innovadores, així que havíem de saber a què ens enfrontàvem.

Capcha, ¿què va experimentar al prendre 'ayahuasca’?

És un medicament mil·lenari que cura problemes interiors, però quan no es pren de forma adequada i, com en aquest cas, la persona que te'l dona és un mestre del mal, aquesta persona et pot manipular. L’Steven, per mitjà de l’‘ayahuasca’, dominava les dones.

Finalment van trobar la Patricia i els nens en una altra cabana, a uns 45 minuts d’on vivien Manrique i les altres dones. Allà, la Patricia es cuidava sola de cinc criatures, inclosa la seva pròpia filla, nascuda feia un mes. ¿En quines condicions els van trobar?

Quan vam entrar a la zona, completament aïllada a la selva, els nens miraven al terra i estaven alliçonats per defensar-lo a ell, al cap i a la fi, l’Steven és el pare. Va ser molt lamentable veure els nens mirant tot el temps al terra, rascant-se el cap... és un símptoma clar que estaven en depressió. Nosaltres també som pares i ens va xocar moltíssim l’estat en què vam trobar aquestes criatures, plenes de polls, sense sabates, no tenien menjar. Hi havia una nena de 10 anys seminua, quan una nena d’aquesta edat ja ha d’utilitzar el seu polo, el seu ‘brasier’ (sostenidor), cuidar-se la part del pit... Imaginem-nos que hagués passat per allà una persona de mal viure de les que caminen per la jungla... ves a saber què hauria pogut fet a la Patricia o als nens. No vam deixar de pensar que encara bo que havíem arribat a temps. Si haguéssim arribat un mes més tard, la Patricia o el seu nadó haurien mort.

¿Com van comunicar a l’Alberto que havien trobat la seva filla?  ¿Com va reaccionar al saber que era avi?

Ho va fer Huarcaya. L’Alberto va plorar d’emoció i de tristesa alhora, perquè pensava com devia haver patit la seva filla durant l’embaràs i al donar a llum sola.

¿Com va ser la trobada amb la Patricia?

La Patricia estava com absent, consternada, només es dirigia a la Paola, que feia de braç dret de l’Steven quan ell no hi era. Encara té la part psicològica ben debilitada i arrelada a l’Steven. Però vam poder observar que està exclusivament dedicada a la seva filla, el seu interès només està centrat en la nena.

Segons la seva experiència en aquest tipus de casos, ¿què li ofereix el futur a Manrique? ¿I què passarà amb la Patricia?

L’Steven no té arrelament, així que tot indica que pot ser que dictin per a ell presó preventiva de nou mesos, mentre duren les investigacions fins que es faci el judici. Respecte a la Patricia, hi ha dues possibilitats. La primera, que a través del treball psicològic que s’està realitzant amb ella, l’Alberto aconsegueixi que accedeixi a tornar a Espanya voluntàriament. La segona, l’Alberto pot intentar obtenir la custòdia de la seva neta, ja que la Patricia està en situació irregular al Perú, no té domicili, feina ni forma d’acreditar que està capacitada per encarregar-se del nadó. En aquest cas, potser la Patricia no vulgui allunyar-se de la filla i vagi amb ells.

L’Alberto es refereix a vostès com "els meus herois". ¿Com se senten al sentir aquest reconeixement del batejat per la premsa com a ‘pare coratge’?

És una alegria immensa, un orgull per a les nostres famílies. Som feliços al veure el nostre amic Alberto content i tranquil, és un ‘pare coratge’. És un espanyol de pura casta que, com a peruans, ens ha fet sentir molt orgullosos de ser descendents d’inques i espanyols. Els nostres respectes per a l’Alberto, admirem aquest senyor. Abans d’ubicar-los a tots, vam viure amb ell i les famílies de les altres dones el seu sofriment. Ara sentim que hem portat la pau i la tranquil·litat a casa seva.

Notícies relacionades

El pare de l'espanyola Patricia Aguilar rescata la seva filla d'una secta al Perú

El pare coratge, després de rescatar la seva filla d'una secta: «La Patricia està com absent»

Capcha, ¿finalment va seguir vostè el consell que li va donar la seva mare el Dia del Pare?

I tant. Quan vam rescatar la Patricia, vaig córrer a abraçar l’Alberto i li vaig dir: "Bon Dia del Pare, avui t’ho puc dir, germà". Aquest va ser el meu regal per a aquesta gran persona que va creuar el mar, va creuar l’oceà, va creuar el continent i va remoure cel i terra per recuperar la seva filla.