Esclaus del tercer món a Barcelona

 

Els Mossos d’Esquadra van alliberar recentment deu xinesos que una màfia mantenia esclavitzats produint marihuana en naus industrials. Tan aïllats de la resta del món estaven aquestes víctimes que no havien sentit parlar del coronavirus. És un cas extrem que crida l’atenció més que els citats més amunt. «Els ciutadans ja veuen que hi ha coses anòmales, però ignoren fins a quin punt poden estar davant una persona explotada o tractada», remarquen fonts policials. La realitat, no obstant, és que la mateixa pandèmia mundial que ignoraven els xinesos forçats a cultivar cànnabis pot convertir-se, segons la Policia Nacional, els mateixos Mossos o Sicar –una organització humanitària que alberga les persones tractades–, en un perillós al·licient perquè ‘emprenedors’ d’escassos escrúpols explotin treballadors o, directament, contactin amb màfies que trafiquen amb persones i capejar amb aquest recurs la crisi econòmica. Sobretot en feines que s’exerceixen lluny de l’ull públic, com la construcció, el camp o les feines de casa.

És una tendència que, en cas de confirmar-se, seria nociva per a tots: per als mateixos empleats –esclaus contemporanis–, per als empresaris que respecten els drets dels treballadors –no poden competir amb els qui no ho fan– i per a la societat –que veuria com guanya pes un model productiu que empobreix l’entorn perquè funciona totalment o parcialment amb diner negre–. «És una competència deslleial, els costos que afronta un empresari normal, i que esquiven els qui recorren a la mà d’obra explotada, fan impossible que els primers puguin sobreviure», expliquen des de la Unitat Central de Tràfic d’Éssers Humans dels Mossos.

 

La Policia Nacional va desarticular fa poques setmanes a l’operació Fasat un entramat pakistanès que en poc temps havia aconseguit obrir 14 franquícies d’una cadena de supermercats en diverses poblacions de Barcelona i la seva corona metropolitana. És a dir, 14 negocis d’alimentació que funcionaven amb empleats que no estaven assegurats, que no cotitzaven, que no cobraven un sou, que no tenien horari, ni hores extres, ni vacances. Cap dret, cap despesa: un xollo. Fonts de l’UCRIF (Unitat Central de Xarxes d’Immigració Il·legal i Falsedats Documentals) expliquen que als joves captats, ja residents a Espanya però en situació irregular, se’ls prometia que acceptant aquest lloc aconseguirien els papers. No era veritat. I si en algun cas van complir la seva promesa va ser només per utilitzar-lo com una «pastanaga» amb què manipular els 43 empleats.

L’entramat de l’operació Fasat era pakistanès perquè els cinc líders ho eren. Però la majoria de víctimes eren de l’Índia o de Bangladesh. Quan van activar el dispositiu per desarborar-lo, els agents van descobrir atònits en una de les naus logístiques un despatx amb cent pantalles de televisió. «Els controlaven des d’allà, havien muntat càmeres a totes les botigues i per les televisions supervisaven en temps real cada un dels seus moviments». Un ‘gran germà orwel·lià’ que suposa una invasió a la seva intimitat que els investigadors intentaran que judicialment es converteixi en un nou càrrec que recaigui sobre els cinc caps de la banda. En els registres va quedar així mateix al descobert que una desena de joves, a més, malvivien amuntegats en uns baixos de Barcelona que antigament havia sigut una fleca, en circumstàncies idèntiques a les que van resultar fatals per a tres homes que van morir abrasats en un pis pastera de la Barceloneta l’estiu passat.

 

El peatge

 

La coacció que pateixen aquestes víctimes pot ser explícita: el cas Fasat compta amb un vídeo en què s’aprecia com un dels caps bufeteja una víctima i els xinesos del cas Long –els de la marihuana– estaven completament incomunicats. Però la majoria de les vegades, remarquen tant des dels Mossos com de la Policia Nacional, aquesta pressió és més subtil i els explotadors basen la seva estratègia de control en els anomenats ‘peatges’. Expliquen a les víctimes que el trajecte que ha suposat portar-los fins a Espanya ha sigut car i que ara han de pagar-lo amb la seva suor.

 

Els éssers humans tractats sempre procedeixen de països pobres, amb prou feines tenen formació i són considerats mà d’obra poc qualificada. Si a aquesta situació primigènia d’extrema necessitat se li suma un desconeixement total dels drets laborals vigents o fins i tot una barrera idiomàtica que agreuja el seu aïllament, el que passa és que moltes víctimes no s’adonen que estan sent explotades. «Creuen que han d’aguantar així alguns anys i que després la cosa millorarà. I com que tampoc tenien cap oportunitat on estaven abans, ho accepten», expliquen fonts dels dos cossos policials.

 

La prima línia

La línia que separa la vulneració de drets laborals –castigats com a infraccions administratives– dels delictes socials –regulats a l’article 311 del Codi Penal– de vegades és fina. I perquè a aquest segon pugui afegir-se el delicte de trànsit d’éssers humans –regulat a l’article 117 bis– ha d’acreditar-se que hi ha hagut una captació al país d’origen –a través de violència, coacció o aprofitament d’una situació de vulnerabilitat– i trasllat a Espanya amb la finalitat d’explotar la víctima laboralment, sexualment, obligar-la a cometre delictes, vendre els seus òrgans o sotmetre-la a un matrimoni forçat. En el cas Fasat, sense anar més lluny, serà complicat encaixar aquest delicte en la instrucció, ja que moltes de les víctimes ja es trobaven a Espanya quan van ser captades.

  

Notícies relacionades

Alliberats 10 esclaus a Catalunya tan aïllats que no havien sentit parlar de la pandèmia

El càrtel de Sinaloa a Catalunya: segrest, assassinat, drogues i criptomonedes

Per als casos de persones explotades i tractades, organitzacions com Sicar recorden que els cossos policials, abans d’activar operacions contra aquestes màfies, s’han d’assegurar de distingir entre delinqüents i víctimes. Això és especialment complicat en situacions com les del cas Long, en què les deu víctimes estaven sent explotades en plantacions de marihuana. En aquesta ocasió, celebra Rosa Cendón, coordinadora de l’àrea de relacions institucionals de Sicar, les coses «s’han fet bé» i les víctimes han sigut percebudes així des del començament. No obstant, altres vegades, són arrestades o castigades amb presó preventiva o abandonades a la seva sort.

La Relatora Especial de l’ONU sobre aquest problema, Siobhán Mullally, va presentar aquest 30 de juny l’informe sobre la ‘no-penalització a víctimes de tràfic d’éssers humans’, en què es recorda, tal com destaca Cendón, que els estats com Espanya han de respectar una sèrie d’obligacions –un sostre temporal, atenció sanitària, assessorament legal, entre d’altres– que actualment no poden complir-se en la seva totalitat. En part, analitza, per què existeixen recursos disponibles per a les dones tractades que han sigut explotades sexualment, però, en canvi, en falten per a les víctimes d’explotació laboral –que acostumen a ser homes–. L’exemple més desafortunat d’aquesta absència es va donar amb el dispositiu que els Mossos van activar fa més de deu anys contra els tallers tèxtils del Maresme: les víctimes xineses explotades van haver de tornar a dormir als mateixos locals dels que havien sigut rescatats en què pernoctaven en condicions infrahumanes, recorda Cendón. «El PSOE i Podem tenen entre mans actualment una llei integral per poder donar resposta a totes les víctimes del tràfic», aclareix. Des de Sicar s’ha redactat un informe amb 11 propostes que han fet arribar a tots els partits polítics.