Testimoni
Una víctima de Jorge Ignacio Palma: «Vaig denunciar perquè se sabés que el cas de Marta Calvo no va ser un accident»
Una de les dones que van sobreviure a trobades amb l’assassí en sèrie revela que va ser conscient que la seva intenció «havia sigut matar-la» quan va veure el que li havia fet a Marta
Està nerviosa. No acaba de fiar-se que la seva intimitat, zelosament guardada durant dècades, pugui esclatar a trossos per una relliscada, una imprudència. És la primera vegada que accedeix a una entrevista cara a cara amb una periodista i amb un mitjà de comunicació. I a permetre posar per a una fotògrafa de premsa: no tem que li robi l’ànima, sinó que qualsevol petit matís captat en aquesta imatge tombi els murs que ha construït zelosament per protegir-se ella i als seus quatre fills. El recel és infundat: la mestria de la redactora gràfica ha captat la seva essència sense revelar la seva identitat.
Erínia –és, òbviament, un nom fictici; el seu real i el que ha utilitzat per exercir la prostitució són menys rebuscats– és una de les vuit dones (conegudes) que van sobreviure a trobades sexuals amb l’assassí en sèrie Jorge Ignacio Palma Jacome, que espera la seva sentència entre reixes després que el jurat que l’ha enjudiciat durant cinc setmanes llargues el considerés culpable de tres assassinats consumats –els d’Arliene Ramos, Lady Marcela Vargas i Marta Calvo– i de sis intents més –una de les víctimes es va descavalcar durant el judici per no «reviure el malson» i en una altra no s’incloïa l’acusació d’atemptar contra la seva vida–. L’Erínia és una d’aquestes sis.
Confessa que està «contenta» per aquest veredicte de culpabilitat, sobre el qual tenia «molts dubtes. Tothom qui sabia el que hi havia en aquest sumari em deia que estigués tranquil·la, que era impossible que no el condemnessin. Però hi havia la possibilitat. Sabia que podia passar. Però també sabia que aquesta persona no podia quedar lliure. És perillosa».
La por, l’angoixa i els nervis l’ofegaven el dia que va haver d’anar a declarar al judici. És la primera i única vegada que va parlar amb una de les altres noies, citada el mateix dia que ella. Mentre esperaven en una habitació a deu metres de la sala de vistes, «ens vam dir tres frases, perquè estàvem molt nervioses i ens feia por entrar». ¿Por de l’acusat? «En part, sí. Jo he estat tres vegades amb ell. Vaig veure la cocaïna d’alta puresa que portava, la seva forma de vestir, les seves amenaces... L’última vegada que el vaig veure, dies abans d’allò de Marta, se’n va anar dient-me que ens dispararia a mi i a un amic meu que va sortir en la meva defensa. Aquest home és un narcotraficant i és colombià. Si sortia lliure, sabia que vindria a buscar-me. I també les altres noies».
Por que no la creguessin
Però també temia el jurat, que no la creguessin, que la jutgessin per la seva activitat com a prostituta, no per la seva condició de víctima. S’equivocava. Els nou membres del tribunal popular només han analitzat fets, no persones, per això han dictaminat que Palma és culpable dels 30 delictes greus dels quals estava acusat. Els que va cometre contra les vides i la integritat física de les seves víctimes, però també d’haver abusat sexualment amb la introducció de cocaïna en roca als seus genitals i de tràfic de drogues per haver-les obligat a aquest consum no consentit.
Aquesta dona fa dues dècades que és dins de la prostitució. Va arribar, com totes, empesa per la necessitat. Amb 17 anys la van fer fora de casa i ben aviat es va adonar que havia quedat embarassada d’una relació fugaç que no permetia fantasiejar amb fundar una família. Quan va optar per la prostitució per poder alimentar la seva filla ja no era lliure, així que tampoc va ser una elecció.
Amb l’àmplia experiència en aquest món, del qual ha sortit a temporades i amb què ha pogut donar als seus fills una educació que ni tan sols somiava quan ella estava en edat d’estudiar, escoltar-la és aprendre. ¿Alguna vegada algun bagasser havia proposat o intentat introduir-li cocaïna als seus genitals? «Mai. I porto moltíssims anys i moltíssims clients. Mai. La festa blanca, que és el que ell demanava, no és això. És consumir cocaïna durant un servei sexual. O fer veure que la consumeixes, simular-ho perquè ell s’ho cregui. A tot estirar, algun et demana poder esnifar-la sobre el teu cos o se’n posa una miqueta al penis, però ¿introduir-la a la vagina i a l’anus d’aquesta manera? ¿I tanta quantitat d’una cocaïna tan pura? Mai. I mai ho hauria consentit», sentencia.
En el seu cas, va tenir tres trobades amb Palma. Les dues primeres en una casa de cites a Campanar. La primera va transcórrer amb la normalitat pròpia d’una trobada amb un bagasser. «Aquell dia, ell no portava cocaïna». El segon dia, el llop va treure les dents. «Va insistir molt perquè jo consumís cocaïna, però com ell no ho feia, no me’n vaig fiar. Quan m’hi vaig negar, es va enfadar. Em va mirar amenaçadorament i després va marxar». L’Erínia es va espantar. «En tots els anys que fa que estic en això, mai m’havia sentit amenaçada. Algun borratxo, de vegades algú que es posa pesat... Aquell dia sí que em vaig espantar». Tant que se’n va anar del pis i es va apartar.
«¿Aquest és tonto o què?»
Van passar mesos fins a la tercera trobada, la definitiva. Aleshores, l’Erínia s’havia independitzat. Havia llogat una habitació en un hotel del Grao, a València. Ell la va trobar per la foto de l’anunci. «Quan vaig arribar i vaig veure que era ell, no em va agradar». Palma va intentar convèncer-la perquè anessin a casa seva, a Manuel. Era finals d’octubre del 2019. Faltava poc més d’una setmana perquè assassinés la Marta. Ja havia matat Arliene i Lady Marcela, però només ell ho sabia.
Finalment van entrar a l’habitació. Tot just van començar a mantenir relacions, el va enxampar ficant-li cocaïna a la vagina. «Me’nme’n vaig treure una pedra enorme, com un gra de raïm gran. Li vaig dir: ‘Això a mi no m’ho facis, ¿eh?’ i se’n va desentendre». Immediatament va tornar a fer-ho i l’Erínia va començar a espantar-se de veritat. «En aquell moment no vaig ser conscient que volgués matar-me. Jo vaig sortir corrents mig despullada a demanar ajuda a crits per la finestra. Ell no es movia, jo estava cada vegada mes marejada i ell no feia res mentre jo corria. Estava recolzat a la paret, mirant-me fredament, tan tranquil. Fins i tot vaig arribar a pensar: ‘¿Aquest és tonto o què?’».
Finalment, va aconseguir escapar i ell la va seguir. Al carrer hi havia un amic d’ella que es va enfrontar a ell. «Va ser llavors quan ens va amenaçar». La dona va canviar de telèfon i de residència, morta de por, però l’autèntica dimensió d’aquest episodi la va descobrir unes setmanes més tard.
«Al veure la seva cara em vaig quedar blanca»
Notícies relacionadesL’ensurt va fer que deixés de tenir trobades amb bagassers i va passar a fer substitucions com a encarregada en un pis de cites d’alt nivell. Va ser la seva companya qui li va ensenyar, al desembre, una notícia a l’ordinador. «Vaig buscar la cara de la Marta per si la coneixia, però vaig veure que no. Quan vaig continuar mirant, vaig veure la cara d’ell i em vaig quedar blanca. Era el mateix que m’havia fet allò. Vaig trucar immediatament a la Policia i l’endemà vaig presentar la denúncia. Només volia que se sabés la veritat del que li havia fet a la Marta. No volia consentir que el cas de Marta quedés com que era una cocaïnòmana i que havia mort accidentalment. Va ser en aquest moment quan vaig saber que la seva intenció era matar-me, que em vaig salvar de miracle i que quan em mirava només esperava veure’m morir. No podia consentir que la família de Marta no sabés la veritat».
I ha complert. Amb totes les cites policials i judicials. Una lliçó de civisme i solidaritat de qui més tenia les de perdre. Com les altres supervivents. Sense elles, avui aquest veredicte potser no existiria.
