NARCOTRÀFIC A L’ESTRET DE GIBRALTAR
Els sous del narco: el que guanyen els ‘executius’ i els treballadors del tràfic d’haixix
‘Punts’, ‘bracers’, ‘petaquers’, ‘notaris’... Unes 4.000 persones viuen a La Línea de la Concepción (Cadis) dels diners que genera la «indústria» més important de la ciutat
Ho explica Francisco Mena, president de les Associacions contra la Droga del Camp de Gibraltar. Existeix un lloc on alguns nens d’escoles privades presumeixen dels seus pares davant els companys: «El meu pare és traficant», diuen. Traficant d’haixix, això sí. Unes 4.000 persones viuen a La Línea de la Concepción (62.000 habitants) dels treballs i la logística del tràfic d’haixix, una gran indústria, la més pròspera de la ciutat, segons les estimacions obtingudes en associacions ciutadanes i fonts policials per CAO ABIERTO, canal d’investigació i successos de Prensa Ibérica.
Un veterà policia amb molts anys de servei contra el narcotràfic a La Línea i a l’Estret coincideix amb el diagnòstic del líder veïnal. «Per alguns, aquí, els narcos són Robin Hood, són com déus. Hi ha hagut anys en què han donat diners a les famílies perquè compressin joguines als seus fills per Reis. Un Nadal fins i tot van donar deu mil euros perquè hi pogués haver cavalcada». Mena afegeix més històries que ocorren a La Línea: «Els narcos presten mil euros a veïns que han sigut rebutjats fins i tot pels prestamistes que s’anuncien a la televisió. Així els enganxen... Últimament estan pagant el rebut de la llum a gent molt humil».
«Deixa de pressionar, ‘quillo’»
Per això, si la policia pressiona molt els traficants, alguns comerciants (a La Línea tothom es coneix) s’acosten a ells i els comenten amb sorna: «Deixa de pressionar tant, ‘quillo’, que no es ven». Perquè a La Línea, quan els narcos són els reis, es venen més jacuzzis, més bolsos Gucci, més cotxes de luxe, més escúters, més sabates i també es fan més operacions de cirurgies estètiques per a les dones i les amants dels narcos.
«Un Nadal, diversos narcos van donar deu mil euros perquè hi pogués haver cavalcada de Reis... Últimament estan pagant el rebut de la llum a gent molt humil»
Els clans de narcotraficants de La Línea reparteixen ocupació i riquesa en una ciutat amb una taxa salvatge d’atur, un 42%. Un lloc on 11.000 persones, la meitat dels treballadors, es guanyen la vida cada dia a l’altre costat de la reixa, a Gibraltar, un mur transparent que separa dos mons. Juan Franco, l’alcalde de La Línea, amb 21 regidors de 25, ho diu amb claredat: «No hi ha cap territori, cap ciutat fronterera a la Unió Europea, amb unes diferències tan grans com les que hi ha entre Gibraltar i La Línea. És més o menys com Hong Kong i la Xina».
La claveguera nacional
L’alcalde, que reclama que La Línea sigui una ciutat autònoma, es queixa que «tothom consent les condicions especials de Gibraltar, però aquestes mateixes condicions no es volen per a La Línea». Franco parla i mira a l’horitzó que es veu des dels carrers de la seva ciutat: «Els polítics han convertit La Línea en la zona més pobra i més miserable, l’han convertit en l’embornal, la claveguera del territori nacional. Només hi ha dues opcions: o Gibraltar, o allò del Marroc».
Allò del Marroc és el narco, l’haixix, la xocolata, els ‘jumanjis’ (traficants), les ‘kardashian’ (les dones dels narcos, operades en tres zones erògenes del cos), ‘els Pantoja’, ‘el Messi’, ‘els Castaña’... La Línia sembla condemnada a la pobresa i la precarietat i l’haixix sembla la manera de sortir-ne. La policia calcula que la indústria del narco genera «llocs de treball directes i indirectes» per al 70% dels veïns.
Un investigador que fa anys que estudia el Camp de Gibraltar ho explica així: «Per al tràfic d’haixix fa falta més gent que per al de cocaïna. Hi intervenen moltes persones. És com una empresa multinacional que té dues divisions, la marítima i la terrestre. Cada una d’elles té un responsable màxim que s’encarrega de tot. I l’amo de la droga, o almenys del terreny, és al Marroc».
La divisió de terra
Als carrers de La Línea, l’escala més bàsica són els punts (persones dedicades a observar els policies). Un punt pot ser fix (una casa, un quiosc, un bar) o mòbil, gairebé sempre un adolescent amb una motocicleta i un mòbil o ‘walkie-talkie’ que li dona l’organització.
«Un bon punt pot guanyar de 600 a 1.000 euros per nit per avisar on és la Policia o la Guàrdia Civil», expliquen fonts policials. «Alguns tenen xats de WhatsApp per on es van passant la informació d’on som nosaltres», admeten fonts del GRECO de la Policia Nacional, la unitat que lluita cada dia sobre el terreny contra el narco a la zona, formada per 44 agents especialitzats.
Un policia especialitzat guanya uns 2.100 euros al mes, la mateixa quantitat o una mica menys del que guanya un punt en tres o quatre nits treballant per als narcos gairebé sense posar-se en risc.
En els últims anys, explica Paco Mena, algunes dones joves s’estan incorporant al món dels punts, la infanteria del narco. «Ja veiem noies amb moto que abans anaven amb el nòvio però ara van soles. 600 euros la nit. ¿Com es pot incentivar un xaval que guanya això perquè ho deixi?», es pregunta. I afegeix que aquesta és la «tercera generació perduda» pel narco a la localitat.
Els ‘bracers’
Si un punt destaca i vol ascendir, pot convertir-se en bracer. «Són els que formen les colles, la gent que recull la droga a la platja i la porta als cotxes.» Solen ser entre quinze i vint persones per a una descàrrega. Poden guanyar de 1.500 a 2.500 euros en una bona nit. Un dels policies dels GRECO explica que «tot depèn de l’oferta. Si hi ha molts voluntaris, el preu baixa. Solen esperar en una casa a prop mirant una sèrie de Netflix fins que els avisen. Cada vegada veiem gent més jove a les colles, gent que no respecta el principi d’autoritat i, si veu un cotxe de la Guàrdia Civil, l’envesteix».
Quan l’haixix està carregat, hi intervenen els conductors o transportistes. «Poden guanyar 15 o 20 mil euros per una bona descàrrega. Són persones de confiança de les organitzacions. No els trairan. Porten la droga des de la platja fins a la guarderia, que pot ser a prop o molt lluny», expliquen les fonts policials.
Go Fast cap a Europa
La guarderia és el lloc on es deixa la droga fins que algú ve a recollir-la per portar-la a diferents punts d’Europa a través del sistema Go Fast. Cada vegada el període de temps és més curt, però els amos de la guarderia reben entre 40 i 60 mil euros per tenir-la a casa seva, moltes d’elles darrere dels murs dels xalets de Villa Narco, a El Zabal. Els conductors solen ser ciutadans magribins que creuen el continent en furgonetes carregades d’haixix.
La divisió d’aigua
La divisió marítima del tràfic d’haixix genera també centenars de llocs de treball a la zona. El principal és el pilot de la narcollanxa (goma). «Un bon pilot pot guanyar entre 30 i 50 mil euros per viatge, depenent del risc que corri i la quantitat de droga que porti. La xifra puja per plusos; s’ha de ser molt dur per a això», explica Francisco Mena.
El pilot i el «notari»
En cada llanxa que surt a buscar haixix a les costes del Marroc (les bones costen uns 200.000 euros) solen anar quatre persones que acompanyen el pilot. Hi ha el «geper», que controla el GPS i diu per on s’ha d’anar. És una espècie de copilot i ha de saber sobre posicionament, navegar de nit, no equivocar-se de platja o de punt d’espera... Cobra uns 15.000 euros si el viatge i la descàrrega surten bé.
En la llanxa també viatja, d’un temps ençà, un «notari», una persona de confiança dels amos de la droga per donar fe del que passa. «De vegades els enganyaven i els deien que havien hagut de tirar-la al mar...», explica un investigador. El notari, gairebé sempre un ciutadà marroquí, pot rebre 10.000 euros per cada viatge exitós.
I en cada narcollanxa van també dues persones de suport, que solen ser «gent de confiança del pilot», que li aporten tranquil·litat i poden evitar incidents.
En alta mar
La pressió policial fa que les llanxes passin diversos dies en alta mar a l’espera del moment oportú per recollir i descarregar l’haixix. Llavors les llanxes necessiten combustible i, els tripulants, menjar i beure. Això ha generat més llocs de treball en la indústria del narco.
Un responsable d’aquesta àrea del negoci lloga furgonetes i recluta els ‘petaquers’, encarregats de comprar garrafes de combustible en gasolineres de la zona. Darrere de les furgonetes on porten les garrafes, sempre hi ha cotxes de contravigilància per avisar de la presència de la policia.
Els ‘petaquers’ cobren a comissió, un tant per cent dels litres de gasolina que entreguen. Solen cobrar uns 20 euros per cada garrafa. Un dia bo guanyen fins a 400 euros només per comprar gasolina.
El càtering
També estan els encarregats del càtering. Són joves que van amb carro de la compra al Mercadona i agafen menjar porqueria i Red Bull, para-sols i fins i tot tendes de campanya per als que estan en la narcollanxa esperant en alta mar per carregar l’haixix. Un altre grup de persones guanya diners transportant en altres llanxes o barques el combustible, aliments i para-sols per als tripulants.
El negoci funciona molt bé. Un policia recorda com el Castaña, un dels caps de clan, el va saludar en l’aniversari d’un company d’escola del seu fill. Eren companys de classe. En una altra ocasió, una agent de policia va tenir un accident de trànsit a la sortida d’un centre comercial amb un narco al qual havia detingut poc abans.
Un altre dels caps, ‘el Messi’, ara amagat al Marroc, envia encàrrecs i missatges a un dels policies que més mal ha fet a la seva organització. Potser per això molts agents prefereixen viure fora de La Línea i d’altres no duren gaire temps en aquest destí.
«Aquí tots estem a tocar»
Francisco Mena resumeix així la situació dels que lluiten en primera línia a La Línea. «El Govern ha de declarar aquesta zona d’especial singularitat, oferir un plus als policies que estiguin destinats aquí. Això no és un lloc com els altres. Aquí no funciona el que diu Isabel Díaz Ayuso sobre que a Madrid no et trobes el teu exnòvio. Si detens un narco, quan el deixen en llibertat te’l trobes cada dia. Aquí convivim i ens trobem tots».
«Aquí no funciona això que diu Ayuso que a Madrid no et trobes els teus exnòvios. Aquí, si detens un narco, quan el deixen en llibertat te’l trobes cada dia»
L’alcalde, Juan Franco, ho ratifica amb una història personal. «Fa tres o quatre estius, la meva germana va anar a la platja de Levante a un aniversari amb els meus fills i van arribar uns xavals que van menjar pastís i es van fer fotos. Després em van dir que un era fill d’un narco local i que si penjaven aquestes fotos a Facebook seria una imatge meva com la de Feijóo amb Marcial Dorado».
Realitat paral·lela
Els narcos, afirma l’alcalde, no es fiquen en política. Tampoc, en contra del que diu la llegenda local, financen tots els partits, cap ni un. «Ells viuen en la seva realitat paral·lela, tenen una visió distorsionada de la realitat, també de la moral. Aquesta gent no té interès per la política. No han finançat polítics, que jo sàpiga.»
Malgrat les immenses fortunes que deixa l’haixix, els narcos de La Línea no se’n van de la seva ciutat. «Tenen les seves arrels aquí, es queden aquí, els veus en la processó de la Verge del Carme, amb els nens a l’escola. Sé que el pare d’algun nen de la classe dels meus fills es dedica a això. En realitat, són dues societats paral·leles, la dels narcos i la de la resta. Els veus a la fira, per Setmana Santa, en algun partit de futbol, però no els agrada gaire barrejar-se», assenyala l’alcalde per definir aquesta espècie de «matrix» entre la gent del narco i els veïns honrats de la ciutat.
El 6 de febrer del 2018, aquests dos mons es van creuar quan diversos narcos van assaltar l’hospital de La Línea per rescatar un dels seus, Samuel Crespo, que havia sigut ferit en la detenció de la Policia Nacional. El Govern va posar en marxa un pla especial per al Camp de Gibraltar i des de juliol del 2020 s’han detingut gairebé 70.000 persones i s’han confiscat més d’un milió de tones de droga.
Més enllà de la pressió policial i de les mesures fiscals per a la ciutat, l’esperança potser rau en les següents generacions. «Ja hem perdut fins a tres generacions de joves», coincideixen Mena i l’alcalde. L’esperança és que ni tan sols els narcos volen, segons l’alcalde, que els seus fills segueixin els seus passos: «Per això els porten a escoles cares i privades, perquè no hagin de fer el que fan ells».
Xarxa de lleialtats
Notícies relacionadesEl cert és que el ‘jumanji’, el narco de l’haixix, és un heroi per a moltes persones a La Línea. Genera diners i, a més, la droga no es ven allà. «Molts veïns diuen que ningú s’ha mort per la xocolata i que ara l’haixix serveix fins i tot per tractar el càncer, que no pot ser tan dolent», explica Francisco Mena, el líder veïnal contra la droga. L’alcalde dona una dada: «El 2018 aquí no va morir ningú per la droga, però a Marbella hi va haver 18 venjances, persones mortes a trets». I un més: «Per teixir la seva xarxa de lleialtats a la zona ells donen molts diners, ajuden a gent i aporten coses de tota mena». Una altra vegada, Robin Hood i els Reis d’Orient.
Un policia gadità recorda que, en aquesta idealització del narco, «la pel·lícula El Niño ha fet molt mal. Allà sortia un narco guapo, jove, d’ulls blaus. ‘El Nene’, el traficant en el qual es basava la història, era en realitat gras i calb». Avui, a La Línea alguns parlen del final d’‘El Nene’, desaparegut fa anys i del qual se sospita que va ser assassinat per un grup rival, amb un altre nom. S’atreveixen a fer broma i l’anomenen Bob Esponja perquè, xiuxiuegen, «viu a la pinya, al fons del mar».
