¿Qui són els ‘peus negres’?: aquest és l’últim truc del narco per ficar l’haixix

Els coneixen com a xerpes o peus negres i arriben a les costes gaditanes en pastera, des del Marroc, camuflats entre altres immigrants que venen amb el somni de trobar una feina honrada al nostre país. Però la seva missió és una altra. Els «peus negres», com els anomenen els narcotraficants, creuen l’Estret per traficar.

Formen part –són l’esglaó més baix– «de l’últim crit» del narco a la zona compresa entre Algesires i Tarifa, la seva última invenció per introduir i ocultar l’haixix, ideada per esquivar els circuits i rutines ja coneguts i controlats pels agents del GRECO de la Policia Nacional.

Exèrcit de paqueters

Els principals narcos que operen entre el Marroc i Espanya capten ciutadans marroquins al seu país i els porten aquí perquè formin part d’un nou «exèrcit de paqueters campestres» integrat per uns 150 homes capaços de descarregar la droga de nit en platges de difícil accés i traslladar-la a peu, corrent muntanya a través, costa amunt, per amagar-la en algun dels amagatalls que prèviament han habilitat.

Els construeixen normalment sota terra, excavant al camp fins aconseguir les dimensions d’«una cova» que camuflen entre la brossa i que vigilen amb càmeres, explica a CASO ABIERTO un policia que fa més de quinze anys que lluita contra el narcotràfic al Camp de Gibraltar.

Les platges convencionals com la de La Atunara, les que han utilitzat durant anys, «estan molt vigilades» pel GRECO, diuen els narcos. I és més fàcil que els agafin si traslladen la droga per carretera amb un tot terreny o furgoneta. Això ho han sentit dir a Algesires a la gent del Messi de l’haixix, un dels capos més coneguts al Camp de Gibraltar, a qui molts veïns assenyalen com el cervell que hi ha darrere de la idea d’utilitzar els «peus negres». Pel grau d’especialització que requereix aquest nou mètode i per la procedència dels immigrants, però sobretot per la zona dels amagatalls. En el món del narco, tots saben que els territoris estan repartits i es respecten. A ningú se li escapa que elsCastaña i els Futbolistas «es reparteixen La Línea» de la Concepción, mentre que Algesires, la zona de muntanya, «és de la gent del ‘Messi’».

Pisos pastera

Segons aquestes fronteres d’honor, és en territori del ‘Messi’ on els xerpes dormen de dia, aglomerats amb deu o dotze marroquins més en pisos pastera del centre d’Algesires, i treballen de nit. Cobren entre 1.500 i 2.000 euros per cada jornada. Quan el cap de la colla a la qual pertanyen els avisa que hi haurà una descàrrega d’haixix, s’endinsen en el camp com si fossin exploradors nocturns i es desplacen fins als seus llocs a la cala Peral o a la cala Botija, dues de les preferides per les organitzacions per anar amb les llanxes carregades amb la mercaderia perquè costa arribar-hi per terra.

«En llanxa es triga cinc minuts a arribar d’una platja a l’altra, però amb cotxe nosaltres potser triguem mitja hora. Ells ho saben i juguen amb aquest avantatge. De vegades els esperem a la cala on sabem que descarregaran la droga, ens veuen i canvien de rumb, van a la següent cala a fer la descàrrega», expliquen fonts policials.

Fórmula 1

Quan els xerpes tenen els farcells d’haixix dins la motxilla, «de la mida de la d’un ‘rider’ de Glovo o d’Uber Eats», inicien la seva carrera per la muntanya. Però, al contrari que els repartidors de menjar a domicili, ells no es mouen en bici o en patinet i tampoc porten pizzes ni hamburgueses. Els «peus negres» corren «com gaseles», tant que semblen la «fórmula 1». I no només per la velocitat a la qual arriben, sinó per com es coneixen el circuit, un trajecte que comprèn uns 15 quilòmetres de costa.

«A nosaltres ens costa la vida ubicar-nos-hi i córrer per la muntanya en la foscor sense estimbar-nos. És una zona escarpada, complicada. Però ells són capaços de pujar, carregats amb el pes dels farcells, fins a dos quilòmetres cap a dalt, sense parar», descriu un policia que ha hagut de perseguir més d’un xerpa per aquestes muntanyes gaditanes.

La missió dels «peus negres» és molt dura i comporta molts riscos. Els xerpes detinguts per la policia (més d’un centenar en els últims dos anys) porten la roba bruta i trencada, plena de forats que es fan a la muntanya, tenen el cos ple d’espines, punxes i ferides que es fan quan transporten la droga o quan els persegueixen els agents.

Visors nocturns

Però posar els grillons a un «fórmula 1» no és senzill. Són difícils de detectar i, a més de la seva destresa, l’organització pren altres mesures de seguretat per eludir els investigadors. Els caps dels xerpes disposen de visors nocturns per detectar la presència policial. Les càmeres d’última generació que instal·len mirant cap a l’entrada dels amagatalls en els quals emmagatzemen l’haixix compleix la mateixa funció, a més de servir-los per registrar en vídeo la presència de qualsevol altra persona aliena a l’organització, «per si una altra banda rival s’atreveix a robar-los la droga».

Fins i tot amb les prevencions, de vegades els «peus negres» ensopeguen amb els policies i cauen. Els seus caps ho saben, per això en els últims mesos han implantat una nova política «per reduir i minimitzar els riscos», com si es tractés del departament de recursos humans d’una multinacional.

Ara descarreguen i amaguen quantitats més petites d’haixix per perdre-hi menys (droga i anys de presó) quan són arrestats: «Abans portaven 100 o 150 farcells en cada descàrrega. Ara això és impensable. Fa un any ho van reduir a 50 paquets i van començar a amagar l’haixix per tot el litoral, des de Manilva (Màlaga) fins al Camp de Gibraltar. Ara no introdueixen més de 10 o 15 farcells en una sola tanda», segons dades policials.

Menys haixix, cotxes més petits

A més, han ampliat el seu radi d’acció i fan servir diverses embarcacions per despistar els agents i dificultar el seu treball: «Reparteixen l’haixix en diverses llanxes. Cada llanxa s’aproxima a una platja diferent. Així poden descarregar 10 farcells en una platja, poca estona després, 10 més en una altra... I, si perceben el menor risc, esperen fins a l’endemà per descarregar el que els queda de la droga en una cala diferent».

Aquesta nova manera de procedir ha permès als narcotraficants canviar els cotxes en els quals transporten l’haixix. Com que amaguen quantitats més petites, ja no necessiten els grans tot terrenys amb molt espai per amagar la mercaderia que la policia ja tenia perfectament identificats. N’hi ha prou amb vehicles petits, més discrets i de models variats, més complicats de rastrejar.

Es reinventen

Notícies relacionades

Viatge a ‘Villa Narco’: més de cent xalets il·legals amb piscines, un elefant i zulos per a droga i diners

Els sous del narco: el que guanyen els ‘executius’ i els treballadors del tràfic d’haixix

Els narcos ideen, innoven, es reinventen. Pensen en nous trucs constantment per guanyar al joc del gat i el ratolí en el qual competeixen diàriament, des de fa anys, amb la policia. Són conscients que un dia guanya, però l’endemà tenen els agents amb qui es veuen cada dia al supermercat, a l’escola dels seus fills, al centre comercial... trepitjant-los els talons. Per això, quan tenen un dia bo, «fanfarronegen», però ho fan sense violència, amb humor i amb cert respecte envers els policies que es deixen la pell per agafar-los, ja que tenen menys mitjans que ells.  

En una ocasió, un traficant al qual estaven investigant va fer arribar un missatge a un dels agents dies abans que la policia registrés la seva vivenda: «Digues-li al teu company que li he deixat la porta de casa oberta, que no fa falta que me la trenqui».