La família trencada dels ciclistes de Rubí: «Les morts de Miguel i José María no poden quedar impunes»

El Club Ciclista de Rubí està a punt de complir 50 anys. Els seus impulsors, molts d’ells presents en el grup que diumenge va ser víctima de l’atropellament mortal, feia més de 40 anys que pedalaven junts. «No és que fóssim amics ni companys, és que som una família, una pinya. Parlàvem de bicis, de política, ens fèiem confessions, compartíem alegries... El dolor avui és enorme», explica Cancio.

El grup no només sortia cada diumenge a fer rutes d’entre 100 i 80 quilòmetres. També compartien vacances fent llargues travessies per tot Espanya, menjars familiars i trobades de tot tipus. Aquest dilluns al matí, des de les portes del club ciclista, Cancio no deixava de parlar amb els mitjans de comunicació. «Necessitem que expliqueu el que ha passat perquè la gent es conscienciï: els ciclistes som els més vulnerables però els més criminalitzats, això ha de canviar».

A punt d’arribar a casa

Diumenge, el grup va sortir a pedalar a les 7.30 del matí. Era la sortida 25 que feien aquest any, programada des de feia mesos. Van anar fins a Molins de Rei, Martorell i van arribar fins a la urbanització Casablanca, a Gelida, just abans de Sant Sadurní d’Anoia. Allà van parar a prendre alguna cosa, comentar la jugada per agafar forces i tornar de nou a pedalar. D’allà es van dirigir a Martorell, fins que es van trobar el conductor que els va atropellar a la carretera que puja fins a Castellbisbal. «Estàvem a 15 quilòmetres de casa».

«Jo anava un quilòmetre més endavant amb un altre company, qui el va veure van ser els vuit que anaven darrere. Anaven enganxats a la cuneta, pel carril de la dreta. El cotxe que baixava va envair el carril contrari i es va ficar fins a dins. El que anava primer va sortir il·lès, però Miguel Moya, que anava segon, va morir a l’acte», relata Cancio. «Després, el cotxe va prémer l’accelerador i els companys van veure com treia la mà per la finestra, fent la ‘peineta’,» segueix. Després van arribar les ambulàncies i fins i tot un helicòpter del SEM. «Al moment», precisa el president. «Això no va ser un accident, va ser un crim. Si no ho fas amb mala intenció pares el cotxe, mires d’ajudar, però aquest home va fugir i es va delectar», explica Cancio amb els ulls envermellits.

Dues vides dedicades a la bici

Un company del club ciclista segueix a l’hospital en estat crític. «Té fractures al cap, per tot el cos, però la seva dona diu que podria millorar», confia Cancio. José María de la Torre i Miguel Moya van morir en l’accident. «Eren dues bones persones, enamorats de l’esport i del ciclisme». De La Torre tenia 72 anys. Conegut també en el club d’atletisme de Rubí, era un esportista d’alt nivell. «Feia maratons, feia poc havia deixat de competir», explica el seu amic. Nascut a Jaén, va arribar a Rubí el 1962 per treballar en una fàbrica del polígon industrial.

Moya, de 66 anys, era un enamorat del ciclisme. Des dels 14 anys, va consagrar la seva vida a aquest esport. «Era el nostre referent: el que més en sabia. Havia competit de juvenil, va ser entrenador, va guanyar campionats i feia quatre anys que havia deixat les competicions de veterans. Sempre ajudant, donant consells i seguretat». El president, quan pensa en la família de tots dos, es posa a plorar. «Jo estic a punt de ser avi, i Moya també. Fèiem bromes sempre dels nostres nets que venien de camí. Però ell ja no ho veurà, em tocarà fer d’avi pels dos», explica entre llàgrimes.

Contra la impunitat

Notícies relacionades

El Tourmalet: ells ja no veuran ni la Vuelta ni la seva família

Els Mossos arresten el conductor fugit que ha matat dos ciclistes a Castellbisbal

Cancio demana que els conductors no surtin impunes després d’assaltar els ciclistes. «Aquesta vegada hem sigut nosaltres, però cada cap de setmana hi ha desgràcies similars». «La gent condueix beguda, envesteix els ciclistes, i aquí no passa res. Paga una sanció i en un any tornen a tenir carnet, és una vergonya», es queixa.

El fill de Cancio abaixa la mirada mentre escolta el seu pare. «Per a ells això és com una religió. La bici és més que un ‘hobby’, és la seva vida. I ara, tot i que molts estan jubilats, estan tan entrenats que costa seguir-los el ritme. Cada diumenge que surten penso que un dia em trucaran dient que el meu pare ha mort», afirma el fill. Aquest no és el primer accident que viu el club ciclista. Fa 20 anys, Cancio i el seu fill ho van patir en primera persona. «Era un mocós a qui el seu pare li havia comprat un cotxe nou i anava fent ‘ral·lis’. No tenia ni carnet. Va envestir el meu pare i fins i tot va accelerar quan ell estava atrapat sota del cotxe», explica. Clavícula i costelles trencades. Diversos mesos després, va tornar a pedalar. Fins avui. «Ens costarà tornar a la carretera, però hem de fer-ho».