25 anys sense Ana Orantes, l’assassinat masclista que va sacsejar Espanya

Quatre dècades de maltractaments. Quaranta anys convivint amb l’horror. El 4 de desembre del 1997, Ana Orantes, amb 60 anys, es va asseure en un programa de televisió i ho va denunciar davant les càmeres. «He estat quaranta anys que no em podia acostar a una finestra, per si venia un home i em saludava. He hagut de portar coll alt [...] he rebut pallisses un dia, un altre i el del mig també».

Forta, valenta, va denunciar els cops i humiliacions a què va ser sotmesa durant la seva fatídica relació. Ho va fer quan ja era lliure, amb condicions, perquè les denúncies acumulades li van atorgar la separació per sentència judicial, tot i que la resolució l’obligava a continuar convivint amb ell. A la mateixa casa, tot i que en diferents plantes.

Va deixar desenes de missatges al contestador de ‘De tarde en tarde’, el programa de Canal Sur. Si hi anava, ajudaria altres dones i, a més, es protegiria ella. Ho va aconseguir. Abans d’encendre’s el pilot vermell, ho va dir a Irma Soriano, la presentadora en aquell moment del talk show. «Ho denuncio i no passa res. Potser quan ho digui públicament aquí... tindré molta gent. Ell ja no s’atrevirà a fer-me res més».

Tretze dies després, el 17 de desembre, la seva exparella la va matar. Ana Orantes va ser cremada viva a la seva casa de Granada, després d’haver sigut sotmesa a una brutal pallissa. Un crim, atroç, que va marcar un abans i un després a Espanya, va remoure la consciència social i va posar cara, nom, el d’ella, a la paraula maltractament, a la violència de gènere.

El primer cop

Va començar a parlar i va començar pel principi. L’Ana i el seu exmarit es van casar amb 19 anys, quan feia tres mesos que estaven junts. «El meu pare m’ho deia: ‘Aquest home no té convé. Deixa’l. No m’agrada per a tu’», narrava. Va arribar el casament; la petició de mà, lluny de ser bonica, anunciava l’horror.

Asseguts, prenent un refresc, ell va dir: «Mira, jo he dit a tots que tu ja estàs perduda. Si vols venir, vens, i si no... Però jo aixecaré la veu que tu estàs així i no t’estimarà cap home més». L’Ana va accedir a casar-se.

Era mentida, «vaig anar de ‘mozuela’ [verge] a casa seva». Durant tres anys va viure amb ell, a casa dels seus sogres, obligada a dir-los «mama i papa». «La primera nit vaig pensar: ‘¿On m’he ficat?’». El pas ja estava fet; no podia fer res més [cal tenir en compte que d’això fa 65 anys].

Es va convertir en esposa i serventa. «La meva sogra tenia una serventa, però, quan vaig arribar jo, la va fer fora». Des d’aleshores se n’encarregaria l’Ana. A la casa, una planta baixa, no hi havia lloc per estendre, així que anava i venia a casa de la seva mare, la de veritat. «La primera guantá va arribar quan tornava amb la bugada». Va haver d’anar-hi caminant i era lluny. Segons el seu marit, va trigar.

«Havia anat corrent; quan vaig arribar vaig dir: ‘Ja estic aquí’. No em va contestar. Em va pegar una bufetada com la que van pegar al senyor. Jo vaig xisclar, perquè vaig pensar que m’havia trencat la cara». Feia tres mesos que estaven casats.

Quan van passar els dies, l’Ana li va demanar perdó. «El seu pare, que en aquell moment sí que em va defensar, li va pegar una bufetada a ell, i per això em vaig disculpar». Ell no va dir res. «Em va mirar i em va escopir».

«Ets analfabeta»

El seu testimoni està ple d’angoixa: «no vals res», «no saps parlar». Agressions físiques i psíquiques que va narrar, no sense dolor. «Després van arribar les pallisses. M’agafava dels cabells i m’estampava a la paret. Jo no sabia parlar, perquè jo era una analfabeta, perquè jo no valia res. Així... quaranta anys».

Van néixer els seus fills; en va tenir onze i en van morir. «Ell venia borratxo i no respectava ni la quarantena». L’alcohol, les dones i el joc componien el seu patró. «Venia i em pegava una pallissa. Perquè estava aquell got així, així no havia d’estar. Si la cadira era allà, allà no havia de ser la cadira...».

La seva rutina, sempre la mateixa: treballar, beure, humiliar, colpejar. «Era sortir del taller i ficar-se a la taverna. Venir borratxo perdut», va explicar la dona.

«Si t’ho dic, et mata a tu»

El seu relat va ocupar gran part del programa. Irma Soriano, seriosa, donava pas a publicitat; després, Orantes continuava. Després d’una de les pauses va arribar un dels testimonis més durs. L’Ana va narrar una pallissa gairebé mortal en la qual ell la revivia per poder tornar a colpejar-la. Va narrar, també, com una de les seves filles – tots van ser víctimes de l’home– li ometia que el seu pare «li tocava les cuixes», perquè no li pegués a ella després.

«Un dia vaig arribar de comprar i una veïna em va dir: ‘La teva filla és al sanatori; s’ha pres un pot de pastilles’. Vaig sortir corrents per veure què havia passat. Em va dir el metge que la nena li havia dit que el seu pare l’estava tocant i que no em podia dir res perquè sabia que el seu pare em mataria a mi a cops després». No s’equivocava: l’Ana va demanar explicacions al seu marit i van discutir. «Em va pegar. Li vaig dir que si feia alguna cosa a la meva filla el denunciaria i el ficaria a la presó».

Els nens eren presents a cada cop, a cada pallissa. Un dia, va explicar la dona, li va pegar davant de tots, perquè no es creia que tornava del metge perquè el nen tenia febre.

«Estant asseguda, esperant per posar-li una injecció, va entrar una senyora i em va dir: ‘Ana, he vist el teu marit ara mateix, sense camisa, amb la cara com els bojos, desencaixada’. ‘¡Ai!, avui em mata’, li vaig dir. ‘Dona, si no has fet res’, em va contestar... Quan va entrar a casa, a les cinc de la tarda, amb tots els nens en fila, davant, «em va treure el nen dels braços. Va tirar els medicaments i els va trepitjar. Es va posar amb mi i em va donar una pallissa per matar-me. Que jo no havia anat al metge, que havia anat a ficar-me al llit amb tots els tios d’Albaicín (Granada)». 

«Ah, no haguessis ballat»

Potser l’escena més dura que l’Ana va explicar va arribar després d’un ball amb motiu de la celebració del Corpus. El primer dia festiu ell se’n va anar sol. Va estar, segons van explicar alguns familiars, tota la nit ballant amb una dona .«Jo soc vella, lletja, no hi puc anar».

El segon dia, va portar l’Ana a la caseta. «Tots els familiars d’ell es van sorprendre que m’hi portés». La va deixar asseguda mentre ballava amb la mateixa dona amb la qual havia sigut la nit anterior: «Queda’t allà, que ballaré».

Va sonar un pasdoble i un cosí, al veure-la sola, la va convidar a ballar. L’Ana s’hi va negar. «El teu cosí em mata, no, no». Ell hi va insistir: «Ell està ballant amb una altra dona». El cosí, perquè estigués tranquil·la, va demanar permís al seu marit per ballar amb ella. Va dir que sí. Van ballar.

«Va acabar el ball a les sis del matí i ens vam posar a caminar... Em va agafar en un carreró i, amb els punys tancats, em va començar a pegar contra la paret. Tots els cops de puny me’ls pegava a les temples. En molts em deixava mig morta. Em feia el boca a boca. Quan respirava una altra vegada, em pegava un altre cop de puny». Un veí que ho va veure, el va frenar: «¡Però estàs matant la teva dona! Si li pegues un altre cop de puny, aniré a la caserna de la Guàrdia Civil».

Anul·lada, trinxada. Aïllada. L’Ana veia la seva família d’amagat. No tenia permès parlar amb ningú. Ell li va prohibir fins i tot ser padrina al casament d’un dels seus fills. «T’enganxaràs d’un tio que no coneixes [el padrí], faràs que el tio aquest et toqui. Tu no tens vergonya. No pot ser».

Es va esgotar el temps d’emissió. Després del relat, dur, estremidor, l’Ana va parlar, amb l’esperança d’una nova vida, i va somriure.

La societat ha fallat

Notícies relacionades

El càrtel de Sinaloa a Catalunya: segrest, assassinat, drogues i criptomonedes

Dos morts, un ferit crític i un de greu en un accident a la T-314 a Cambrils

Quinze dies després, el seu exmarit la va arrossegar fins al pati exterior de la casa on convivien al municipi granadí de Cúllar Vega (Granada). La va colpejar fins a deixar-la gairebé inconscient, la va lligar a una cadira, la va ruixar amb gasolina i li va calar foc. A continuació, va fugir; s’entregaria després.

L’endemà, a la pantalla, al mateix programa que la dona va visitar, Irma Soriano s’expressava així: «Ana Orantes, en exercici de la seva llibertat, ens va visitar. Just a aquesta hora ella estava asseguda amb nosaltres. Va venir a demanar ajuda. Feia quaranta anys que suportava maltractaments físics i psíquics [...] Va dir que volia venir a compartir el seu testimoni. A explicar amb nosaltres la seva història de vida. Una vida que va acabar, va finalitzar ahir al migdia. La societat ha fallat. A l’Ana li hem fallat. Va morir ahir. El seu marit la va matar».