Veterinària, amant del ball, urbanita i gurmet: La Sandra va desaparèixer a Barcelona el dia de Sant Esteve

Es diu Sandra Culi. Va desaparèixer el 26 de desembre del 2020 a Vilassar de Mar (Barcelona). Tenia 44 anys i, des d’en fa gairebé dos, no hi és. Va decidir fer un tomb després d’un dinar familiar a casa de la seva sogra. Ho va fer sola i sense telèfon. Volia prendre una mica l’aire, «fer baixar els torrons». Va sortir a les cinc de la tarda. A les vuit van saltar les alarmes. No tornava. A les nou la preocupació encara era més gran. No va tornar.

Van acudir a comissaria la mateixa nit de la seva desaparició. «Es van cometre alguns errors», apunten des del seu entorn. «El seu telèfon es va mirar dues setmanes més tard, els seus moviments bancaris també...». Es va fer una batuda dos dies més tard. Pocs dies després d’iniciar-se, la recerca es va aturar. Els Mossos d’Esquadra van apuntar el suïcidi com a causa de la desaparició. Els seus amics, el seu «nucli dur», com es definien sempre ells, discrepen: «La Sandra no volia desaparèixer». La Mireia i el Carles –amb la Sandra, una altra amiga que es diu igual– conformen l’esmentat nucli. Team indissoluble, família escollida. Els dos primers retrocedeixen junt amb CAS OBERT fins a aquells dies, en aquesta recerca. Fins al fatídic moment en què la Sandra va deixar de ser-hi.

L’última conversa

«Recordo», apunta el Carles, «que la vaig trucar el dia 24 i no em va contestar. Li vaig enviar un missatge: ‘Estem fent les maletes, ens en anem a Vilassar. Parlem... Em va contestar. Encara tinc els missatges guardats». Res sonava a comiat. Va teclejar, «parlem», dos dies abans de desaparèixer.

La Mireia retrocedeix també, «aquells dies estàvem tots amb la família, celebrant el Nadal, Sant Esteve...». Tràfec i àpats en excés, un any més. «Sempre fèiem el dinar d’amics. Aquell, amb la covid, no es va poder fer. Però estàvem en contacte continu. També havia quedat amb ella per a quan passessin els dies de festa. De nou, plans postdesaparició. Res indicava que Sandra Culi volgués desaparèixer.

L’alerta, per a tots dos, va saltar el dia 27: «La Sandra no hi és, no la trobem, em va dir plorant el Jordi, la seva parella», recorda el Carles. Aquest va trucar a la Mireia. Van activar la Sandra, l’altra amiga, també. «Quan me’n vaig assabentar», es dol encara la Mireia, «em va caure tot com una galleda d’aigua freda de cop». Ningú s’ho podia creure.

La Sandra després del dinar amb la seva sogra, al costat del Jordi (el seu marit), a Vilassar de Mar, va sortir a fer un tomb, com havia fet molts dies abans. Les hores passaven i no tornava. Els agents els van demanar calma, que deixessin passar una mica de temps, 24 hores.

Al matí es va fer oficial: «Dona, complexió prima (fa 1,68 metres, pesa uns 50 quilos), cabell ros, llarg i llis. Va sortir de casa a les cinc de la tarda», va teclejar un agent a l’activar la denúncia. «En el moment de la desaparició vestia pantalons, anorac, bufanda i vambes de color negre. Portava una motxilla de color verd fluorescent».

El cotxe seguia aparcat al mateix lloc, les claus no se les va emportar. Van confirmar que no era tampoc a casa seva (Barcelona), ni en cap de les altres tres de la seva propietat (Terrasa i Manresa). «No hi va haver disputa familiar ni cap incident», apuntaria l’agent. La Sandra va sortir sola aquell dia simplement perquè el Jordi, malalt, no podia sortir a caminar. No portava el telèfon a sobre, «ella és despistada amb el telèfon, que no el portés no és una cosa que ens sorprengui...», recorda la Mireia. Van començar les batudes. Va començar la investigació.

Les càmeres: la Sandra camina cap al mar

En qüestió d’hores, centenars de voluntaris van respondre a la crida d’auxili. «Es va crear un comitè d’emergència», recorden. Es va demanar ajuda per les xarxes socials. Un autèntic batalló format per centenars de persones –molts ni coneixien la Sandra– van sortir a buscar-la. «El Carles va ser al terreny. Jo no podia, perquè em feia por trobar-la en segons quin estat. Em faria mal, així que vaig pensar que seria més útil darrere del telèfon i coordinant la gent, amb la Sandra, la nostra altra amiga, i el Dani, una persona que, de manera desinteressada, ho coordinava tot».

Mapa en mà, van distribuir el poble de Vilassar en quadrícules. Van rastrejar pam a pam, tant al poble (especialment al front marítim, on solia passejar) com als entorns del municipi. La buscaven i cridaven el seu nom. Cap rastre de la Sandra.

Els Mossos d’Esquadra van revisar les càmeres. Només van aconseguir veure-la en les primeres, les que la capten sortint de casa. «Si se segueix la ruta que ella feia sempre, hauria de passar per un pas subterrani. Aquestes càmeres no funcionaven, casualitat», lamenten els seus amics. «I després, les càmeres del Club Nàutic, que serien les següents, ja no la capten. O sigui que només sabem que va sortir de casa de la seva sogra a les 17.00 h de la tarda. No hi ha res més». Es van mirar les càmeres de l’estació amb resultat negatiu. La Sandra no havia pujat a cap tren.

Un crit a la muntanya

Durant dies es batia el poble, el mar. La investigació no avançava. La família de la Sandra, el seu marit, potser superat per la situació, va posar data de final a les cerques. La nit de Cap d’Any, no s’estendria més. «Llavors, havíem de mirar la muntanya. No s’havia buscat a allà», recorda la Mireia. A contrarellotge es va fer un gir en la recerca. «Es va batre una zona, la Pedrera. Vam pensar: si algú l’ha agafat, li ha fet alguna cosa allà... És més fàcil desfer-se d’ella allà, o que la deixin allà tirada, malferida, que en un carrer, ¿no?».

En aquesta batuda, es va sentir un crit. Un grup de voluntaris van afirmar que es va sentir la veu esquinçadora d’una dona en un pedrera. Van dir que va sonar en forma de resposta quan van cridar el nom de Sandra. «Jo era allà», recorda el Carles. «Ja no sé si era un crit o un animal... no ho sé. Potser hi havia moltes ganes de trobar-la i el soroll es va associar a ella. No ho sé...». La Sandra havia desaparegut feia quatre dies.

Al punt, una zona freqüentada per senderistes que es troba a uns 9 quilòmetres –unes dues hores caminant des de l’edifici del qual havia sortit la dona– hi van arribar 12 dotacions de bombers. «Va ser l’única batuda recolzada per agents i personal expert, la resta van ser voluntaris». S’hi van sumar gossos ensinistrats en la recerca de persones. No van tornar a sentir més veus. Van abandonar sense més ni més.

«No busqueu més»

Els dies de Nadal es van acabar. El 8 o 9 de gener, el Carles va tornar a rebre una trucada, letal: «No cal que continuem buscant la Sandra. S’ha suïcidat». Era el Jordi, el seu marit. Era la hipòtesi policial. Passades dues setmanes de la seva desaparició, els Mossos havien accedit al seu mòbil. «Un telèfon que passava de mà en mà, es va fer servir en la recerca de la Sandra, l’hauria pogut agafar qualsevol. Va ser entregat dues setmanes després». Al mòbil, segons apuntava el Jordi, els agents havien trobat que la dona hauria buscat com acabar amb la seva vida.

«Impossible», apunta la Mireia. «No ens ho podem creure». S’agafa a mil raons per fer fort el seu argument: la seva força, la seva energia. Els seus plans. «Tenia planificat un viatge de feina», recorda. «S’acabava de comprar un cotxe, feia pocs mesos. No són comportaments de voler deixar-ho, de sobte, tot enrere».

S’agafa també al temps. A qüestions físiques. «El dia 26, el mar estava en calma. Alguns voluntaris van donar fotos del passeig marítim, d’ells, que havien estat allà. Els dies de recerca hi va haver un temporal. Per tant, la teoria que es va suïcidar, que es va llançar al mar, la vam descartar. El mar l’hauria tornat». El Carles, al seu costat, afirma. «És que per acabar amb la seva vida, en aquesta zona, no hi ha penya-segats. És tot platja. S’hauria d’haver posat a l’aigua, caminant i no sortir-ne...».

Va estudiar veterinària, estimava els animals, però va fer un gir en la seva vida i va fer un Màster d’Assajos Clínics: treballava als Laboratoris Alcon. Divertida, somrient. Va superar moments foscos, va perdre la seva mare i el seu germà, va necessitar ajuda, però ho va superar. Li van fallar les forces una vegada, d’adolescent, i va voler acabar amb tot, «per això potser el més fàcil és creure que es va suïcidar», lamenta la seva amiga.

Notícies relacionades

El càrtel de Sinaloa a Catalunya: segrest, assassinat, drogues i criptomonedes

Dos morts, un ferit crític i un de greu en un accident a la T-314 a Cambrils

Urbanita, cosmopolita, amant de Tous, del menjar gurmet, Sandra Culi disfrutava a ritme de música. Li encantava ballar, zumba i sevillanes. La seva família, la que ella va escollir: el Carles, la Mireia i la Sandra, la recorden forta, feliç. «La Sandra és activitat, vitalitat», afegeix ell. «Fer coses, anar a museus. Tot el que no fos ser a casa». L’han buscat, però la Sandra no hi és. «Creiem que el seu cos hauria aparegut...». Era Sant Esteve, recorden, «la gent és a casa, amb la família. A les cinc de la tarda no hi hauria gaire gent. Potser la van parar. Que passés per allà un caçador, per dir-ho d’alguna manera, i la presa fos ella».

Necessiten respostes. Necessiten la Sandra. El «nucli», no deixarà de buscar.