Isabel Marcos, la dona que va matar la seva amiga per quedar-se amb el seu nadó, ja surt de permís

«Està morta». Després de més de 72 hores d’interrogatori, Isabel Marcos, de manera espontània –i en una conversa que semblava sense transcendència– va indicar als guàrdies civils on podien buscar. «És a casa dels meus pares, enterrada.» Parlava de la seva amiga Vanessa Lorente, de 22 anys, desapareguda junt amb el Daniel, el seu nadó de quatre mesos, des del 16 d’agost del 2002. Era el 20 de setembre del mateix any, a la Isabel l’acabaven de detenir: «El forat l’he cavat jo».

La Guàrdia Civil va acudir al punt exacte: una propietat de Queixeiro, parròquia de Ponte de Pedra (Monfero, la Corunya). Era cert. La Vanessa era allà. A la finca hi van trobar el cos sense vida, enterrat a un metre de profunditat. A Monfero, un poble que, en aquell moment, tenia 2.500 veïns, tots posaven de cara a l’assassina: La Isabel, la filla del José Carlos, el paleta. No només va matar la seva amiga, va segrestar el seu nadó i va crear una identitat falsa.

Isabel Marcos va ingressar a la presó de Teixeiro. Mai va cridar l’atenció. Segons ha pogut saber CAS OBERT, portal de successos i investigació de Prensa Ibérica, el seu comportament ha sigut correcte, sense aldarulls, i ja disfruta de permisos de sortida. Només ha protagonitzat un episodi rellevant: a la mateixa presó va culminar, de manera real, la seva obsessió. Va tenir una relació amb un altre pres i va donar a llum un nadó.

L’amor es va acabar aviat i la Isabel va començar una altra relació amb un altre reclús. Ell, condemnat per delictes menors, no va tornar a Teixeiro després d’un permís penitenciari. Ella, no l’espera, esgota –ja disfruta de permisos de sortida– els últims anys empresonada. Segons ha pogut saber CAS OBERT, és en un Centre d’Inserció Social (CIS), en tercer grau, i surt en llibertat els caps de setmana. Ha complert 21 dels 28 anys en què va quedar la seva condemna. L’han vist al seu poble alguna vegada. Els seus veïns continuen en xoc. Tots recorden l’horror amb què va despertar Monfero a finals de setembre del 2002.

21 anys enrere

«Rara», solitària, absent, «poc sociable», la descriurien després del crim. Pocs, potser ningú, coneixien a fons Isabel Marcos. Amb tendència a l’aïllament, a la depressió i al pensament esquizoide –dictaminaria un forense després de la detenció– ningú podia imaginar que fos capaç d’articular un pla tan pervers: va simular estar embarassada, va sedar, va agredir i va assassinar la seva amiga; va amagar-ne el cos i li va robar el nadó.

La van moure l’enveja, l’obsessió i la ira. Per què ella sí i jo no. Va enterrar el cos i va fingir que el nen era seu. Durant un mes va ser feliç, empenyent el carro. Mentre feia que buscava la seva amiga, li va canviar el nom al nen: ja no era el Daniel, li va posar José Andrés.

La Isabel va executar el seu macabre pla el 13 d’agost del 2002, però el va iniciar mesos abans. La casualitat, el destí, o l’interès, la va unir amb la Vanessa a finals del 2001. La filla del paleta havia començat una nova vida. Va deixar el seu marit, l’Ángel, amb qui feia uns dos anys que estava casada; va deixar el seu poble, Monfero, i es va instal·lar a Fene (la Corunya) amb el Lino, un home amb qui havia iniciat una relació. Anava i venia. Amb l’Ángel, amb el Lino. Cap la feia feliç.

Culpava el seu marit de no poder tenir fills, tot i que amb el seu nou amant tampoc els podia tenir. Ell, precisament, va ser qui li va presentar el ‘Pillo’ i la seva parella llavors, la Vanessa, una jove de 22 anys, arribada de Cartagena, que sortia amb ell. La Vanessa estava embarassada i tenia dubtes de continuar endavant. La Isabel, tot just assabentar-se de la notícia, va contestar: «jo també espero un nadó». Acaba d’arrencar el seu pla.

Durant mesos va forjar una amistat incerta, basada en un únic interès: el nadó que havia de néixer. Davant la seva amiga, va crear l’escena surrealista, però perfecta: antulls falsos; panxa que creixia, simulada amb coixins; roba folgada i –ja després de matar-la– arribaria un part, fictici, al qual no va anar ni el presumpte pare.

Tot va coincidir amb una Vanessa trista, aïllada, sola, que va denunciar en dues ocasions maltractaments i que es va separar. Sense suport familiar, sense recursos, el seu embaràs va acabar a l’abril. Amb el nadó nounat, es va refugiar en els seus amics, els de veritat, i en la Isabel. Ella l’entenia, al cap i a la fi, també tindria un nen. El de la Isabel s’havia de dir José Andrés.

Desapareguts una mare i el seu nadó

L’alerta es va encendre el 16 d’agost, quan una amiga de la Vanessa va denunciar-ne la desaparició. No n’hi havia cap rastre. A casa seva hi havia totes les seves pertinences, també les del nadó. La Guàrdia Civil es va posar a investigar. Els mitjans locals se’n van fer ressò: «es busca una jove desapareguda junt amb el seu nadó de quatre mesos». Es van reconstruir els últims passos de la mare: acabaven en una cafeteria amb una amiga, la Isabel. Marcos va anar diverses vegades a la caserna per «col·laborar» en la recerca. No era sospitosa, hi havia dues hipòtesis inicials: la marxa voluntària i el crim masclista –no denominat encara així– per les denúncies de maltractaments que havia presentat mesos enrere la desapareguda contra la seva parella.

Durant un mes, la seva assassina, la seva amiga, va esquivar la mirada policial. «Estic a punt de donar llum», deia, davant l’entorn, molt reduït, de la Vanessa. El petit Daniel ja era a casa dels seus pares. Tot anava sobre la marxa. La Isabel somreia. Els veïns la veien feliç.

Va estar dues setmanes a Monfero i després es va mudar. A Miño (la Corunya), la seva nova ubicació, es va torçar el seu pla. Una trucada anònima, respecte al nen, la va posar contra les cordes: «crec que hi ha una parella que té un nen com a propi i no és seu». Ella ho va negar: «soc la seva mare, és meu», fins i tot davant la Guàrdia Civil. Els agents li van fer una prova d’ADN i va acabar confessant: «és el fill de la Vanessa, em va dir que el cuidés abans de desaparèixer. Ella és a Madrid amb un home que es diu Antonio».

Un cafè

Va ser detinguda i, sense que li canviés la cara, hores després va confessar: «l’he matat jo». Com ho va fer es va saber després: La Isabel va quedar amb la Vanessa per prendre cafè aquell 13 d’agost. Es van citar a la cafeteria ‘Pan Neda’ (a Fene), van estar una estona xerrant, i van anar a un hipermercat (Alcampo) per comprar algunes coses per al nadó. Després, la Isabel, conscient que era el moment d’executar el pla, ordit durant mesos, va convèncer la Vanessa perquè l’acompanyés a casa dels seus pares, a Monfero, per recollir algunes coses. La Vanessa va dir que sí. En el trajecte, la seva amiga la va matar.

Una gasolinera, suc i un cop sec

Tal com recull la sentència, la Isabel condueix cap a Monfero i a l’interior del vehicle hi van la Vanessa i el nen. S’atura en una gasolinera de Pontedeume, i compra un suc, que li dona a la jove. No era un gest amable, era l’imprescindible per finalitzar el seu pla. Prèviament, havia barrejat i diluït diversos comprimits de Noctamid (conté Lormetazepam, un sedant) que –com testificaria, tot i que després va negar– amb ajuda de la seva mare, «havia esmicolat abans a casa seva i embolicat en un paper».El paper va aparèixer al cotxe, i va ser una de les múltiples proves que la van incriminar. La Isabel va continuar la marxa fins que la Vanessa es va desmaiar. En aquell moment, la va pegar «al clatell amb un objecte contundent i de superfície roma». El cop va ser mortal.

Va conduir fins a casa dels seus pares amb el cos sense vida i el nadó. Va deixar-hi al nen a dins i va enterrar la seva amiga al cobert, que va ser condicionat els dies posteriors per utilitzar-lo com a espai on estendre la roba de la criatura. «Per no tacar-se els peus a l'estendre», hi van abocar ciment, que va proporcionar l’Ángel, exmarit de la Isabel, amb qui es va reconciliar en aquell moment. El ciment va ser la làpida que va acabar de sepultar la dona.

Tots condemnats

Sense gens ni mica de penediment, va crear una vida fictícia. «És el meu fill, es diu José Andrés», li deia a tothom amb qui es trobava. Per completar la mentida, ensenyava fotos d’ella amb el nadó. Els seus pares, que serien detinguts poc després, es van afegir a la farsa.

Van negar saber qui era la criatura. Van negar saber que la Vanessa estava enterrada a la seva finca però, tal com recull la sentència, «recolzaven en tot moment» i davant de tothom la versió que el ‘José Andrés’ era el seu net, fill de la seva filla Isabel. Van acomodar la casa per al nen que, durant dues setmanes –fins que es van mudar a Miño, on va ser detinguda la Isabel– va viure a la finca familiar.

Notícies relacionades

El càrtel de Sinaloa a Catalunya: segrest, assassinat, drogues i criptomonedes

Dos morts, un ferit crític i un de greu en un accident a la T-314 a Cambrils

Isabel Marcos va voler negar-ho tot després de la confessió. Que el nen sigués amb ella, les restes del sedant i que el cos aparegués a la finca familiar li deixaven poc marge. A més, a casa seva hi van trobar uns esclops de la Vanessa, van ser clau: els portava el dia en què va desaparèixer. La Isabel, els seus pares, el seu marit... tots van ser condemnats. No va ser un brot psicòtic, res passional, el jutge va considerar que tot havia sigut planificat.

Isabel Marcos va executar l’horror i va arrossegar la seva família fins allà. Dues dècades després, tots han complert les condemnes, excepte ella, que enllesteix la seva posada en llibertat. El Daniel, la criatura, va ser entregat al pare biològic. Ja no és un nen, farà 21 anys a l’abril. Ha crescut sense la seva mare, que la seva «amiga» va matar sense pietat, per tenir un nadó.