Romain, estudiant erasmus desaparegut a Barcelona: la seva última trucada a 200 metres d’un depredador sexual

El 7 de setembre del 2007 va baixar del tren. Davant els seus ulls, Barcelona. Havia arribat el moment, per fi. Enrere deixava Lampaul-Guimiliau (Bretanya, França). Per davant, un curs apassionant: «és un any molt important per als meus estudis, mama». Romain Lannuzel, a punt de complir els 20 anys, arribava a Espanya acompanyat del seu amic Renaud. Tots dos formaven part del programa Erasmus. Ell anava a cursar 3r de Filologia anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona: «soc molt feliç».

Va sociabilitzar, va fer amics i va disfrutar, però el seu somni es va apagar dos mesos després. Romain va desaparèixer el 13 de novembre d’aquell mateix any. Sense previ avís, sense més ni més. Una trucada a l’estació de metro Provença és l’últim que es té d’ell. Gairebé 16 anys després, Romain no hi és.

La investigació va arrencar una setmana després. Es va enquistar. No hi va haver ni hi ha pistes noves. No hi ha respostes. No hi ha d’on estirar. En la ment de Mireille, la seva mare, una foto: trobada el 2012 a casa d’un depredador sexual condemnat per drogar, violar i assassinar un altre jove estudiant de 20 anys nouvingut a Barcelona. «Hi havia milers de fotos a casa seva, en vam veure unes 90, totes de víctimes, en una d’elles hi havia el meu fill Romain».

Carrer de Balmes

«Va desaparèixer dimarts 13 de novembre del 2007», diu retrocedint Mireille. «Porto quinze anys i mig amb les mateixes preguntes: on és, què va passar...». Ha après espanyol per poder parlar directament amb els investigadors, els Mossos d’Esquadra, tot i que amb CAS OBERT, per no deixar-se cap detall, prefereix narrar-ho en francès.

«Vaig rebre un correu seu el dia abans, dilluns. Em deia que l’endemà tenia un examen», diu revivint-ho la dona. Assignatura: Història dels Estats Units, el faria bé. «Em deia també que ell, com el seu amic Renaud, volia mudar-se de Barcelona, de Sants, on compartia pis, a Sabadell. Volia ser més a prop de la facultat per guanyar almenys mitja hora, o fins i tot tres quarts d’hora, de trajecte. Dilluns va passar la nit ja a Sabadell, va anar a l’examen i, a l’acabar, aniria al seu antic pis a recollir algunes de les seves pertinences». Un monitor d’ordinador, una mica de roba i una raqueta de bàdminton. No va arribar.

Va recarregar el mòbil i va avisar els seus antics companys de pis: «D’aquí a una hora i mitja arribo». La trucada la faria a la porta de l’estació de metro de Provença, segons va confirmar la investigació. «Allà, al carrer de Balmes, al centre de Barcelona, es va perdre el rastre de Romain».

Estació a Sants

«Era una mica estrany que no m’escrigués però, com que s’estava mudant, vaig pensar que no tenia internet». L’alerta va saltar tard, lamenta la seva mare. El mateix els va passar als seus amics, «els de Sabadell el van ubicar a Sants, els de Sants a Sabadell».

Una setmana després, amb totes les alarmes enceses, la seva família aterrava a Barcelona. Se’n van intentar reconstruir els passos, tots acabaven a l’estació. «El problema és que les càmeres ja no parlen després de quatre dies, per la qual cosa no vam poder veure-les quan vam arribar-hi nosaltres. Crec que, potser, ens haurien ajudat a trobar-lo».

Sense fil per estirar, amb el telèfon apagat, es van imprimir els primers cartells: Erasmus desaparegut a Barcelona. Mesura 1,85m. Moreno, ulls blaus. Portava una jaqueta negra, amb un barret del mateix color i sabates fosques. Preguem la seva col·laboració.

Els Mossos d’Esquadra, el Ministeri d’Interior francès i la gendarmeria francesa van sumar forces. Van topar amb l’absència d’indicis, de proves. «Silenci. Res, buit... Era increïble, ¿on era Romain?». Es va visualitzar la marxa voluntària, «era i és impossible, Romain era feliç», va defensar i defensa Mireille.

Li encantava viure a Barcelona, li agradava la ciutat. «Li agradava, també, relacionar-se amb estudiants estrangers perquè era curiós, li interessava la història, conèixer altres cultures». Es van interrogar els seus amics. Ningú sabia per què, com, ni amb qui.

Un grafòleg va analitzar la lletra en el seu examen, fet hores abans de desaparèixer: no estava alterat, nerviós. Romain estava bé. «A més», recorda la seva mare, tenia plans: «acabava de comprar-se el bitllet d’avió per passar les vacances de Nadal amb nosaltres a Bretanya i, sobretot, per celebrar el seu 20è aniversari aquí, amb els seus amics de la infància. M’havia trucat per dir-me com de content estava de tornar a veure’ns aviat». 

Investigadors francesos van viatjar a Barcelona. Investigadors catalans van volar a Bretanya també. Tot es va fondre en negre. No hi havia fil per estirar, fins que cinc anys després va morir Crispin Scott, un jove estudiant de 20 anys, nord-americà, nouvingut a Barcelona. Semblava una sobredosi. Producte d’una nit boja i una barreja fatal –letal– de drogues i alcohol. La realitat es va conèixer amb la seva autòpsia: va ser assassinat. Va ser víctima d’Óscar Vicente Castro Cedeño, un poeta i fotògraf equatorià de 41 anys, que el 2014 va ser condemnat a 16 anys de presó.

Mireille, ja a casa, va rebre una trucada dels investigadors privats francesos que, per desesperació, va contractar per sumar forces en la recerca de Romain. Li van parlar de la detenció de Castro, de la mort del jove de 20 anys, estranger, a Barcelona. «De manera immediata (Jean-François Abgrall i Sandrine Wattecamps) van reconstruir els passos d’aquest delinqüent, per veure si podia haver-se creuat amb Romain».

Van descobrir que «el 2007, en el moment de la desaparició del meu fill, aquest treballava en un restaurant del barri de Sants, era membre dels Castellers de Sants... Romain vivia al carrer de Sants». El depredador, a més, «vivia a 200 metres del lloc on el meu fill va fer la seva última trucada».

A la sortida del metro

Les indagacions franceses van revelar «altres casos de desaparicions d’homes joves a Barcelona. Fins i tot, s’havien enterrat i trobat tres cadàvers sense que les autoritats els identifiquessin». Van sol·licitar que s’acarés els seus ADN amb el de Romain. Va resultar negatiu.

Des de França, van traçar un perfil del criminal. «El sospitós parlava francès i formava part d’un col·lectiu d’artistes de Sants on feia recitals de poesia, acompanyat de la guitarra... Els interessos de Romain». L’informe de Mossos, en la mateixa línia, va incloure que el depredador tenia una doble vida: durant el dia es cuidava de senyores grans i fomentava la poesia amb tertúlies literàries. A la nit, abusava de nois joves, que drogava prèviament. Malalt del VIH, mai va utilitzar protecció i, almenys a un d’ells –Crispin–, el va matar. 

Després de la seva detenció, l’home «va explicar que abordava les seves víctimes en barris d’estudiants, a la sortida de discoteques o estacions de metro. A la sortida d’una estació de metro va desaparèixer el meu fill Romain». Castro va confessar en el judici celebrat contra ell: «Vaig venir (a Espanya) a caçar joves d’uns vint anys, estudiants, d’origen estranger, de pell clara i complexió atlètica».

2.000 fotos de joves despullats

Crispin Scott va ser drogat, violat i assassinat i, prèviament, havia sigut fotografiat durant l’abús. El seu no va ser un cas aïllat. Els Mossos d’Esquadra van trobar a casa de l’assassí unes dues mil fotografies, unes en suport informàtic, d’altres, fins i tot, impreses en paper. Totes seguien un mateix patró: la víctima vestida, la víctima despullada de cintura cap avall, la víctima despullada de cintura cap amunt. Cada sèrie finalitzava amb una imatge de l’agressió sexual.

«Ens vam assabentar que la policia va descobrir aquestes fotos i vam sol·licitar veure-les». A l’abril, la família de Romain es va asseure davant les imatges. «Ens van presentar fotos de 90 joves, víctimes diferents. Eren joves, parcialment o totalment nus, inerts, adormits, ¿drogats o morts?, com saber-ho...», lamenta Mireille, «per a la nostra gran consternació, en una de les fotos, ¡hi havia el Romain!».

Es va instal·lar l’horror. «Va transcórrer el temps... Ningú deia res», lamenta. «Així que vam trucar a la policia. Ens van dir que nosaltres, la mare i el pare de Romain, ens havíem equivocat a l’examinar les fotos». El missatge els va impactar, pensaven que estarien investigant què va passar amb Romain. «No. Deien que no era ell... Però si els seus pares ja no sabem reconèixer el nostre fill...».

«No ho era», van dir, «perquè un expert en fisonomia va calcular que la mida dels ossos de la víctima a la foto no corresponia amb el de Romain». No en van tornar a saber més.

Des d’aquell visionament han passat 11 anys, gairebé 16 des que Romain va desaparèixer. Espanya, Austràlia i Nova Caledònia. Mireille ha recorregut milers de quilòmetres viatjant per tot el món després d’escoltar ‘pistes’ en les quals asseguraven que el seu fill era allà: «mai era ell».

Notícies relacionades

El càrtel de Sinaloa a Catalunya: segrest, assassinat, drogues i criptomonedes

Dos morts, un ferit crític i un de greu en un accident a la T-314 a Cambrils

Romain, el jove bohemi, alegre, amant dels idiomes (estava a tercer de xinès) continua sense ser-hi. «Més enllà de la desaparició de Romain, lluitem també perquè les altres víctimes d’aquest depredador sexual que a la fi és a la presó siguin identificades i les seves famílies també deixin de patir. ¿Qui són?».

El seu fill mai va tornar a casa. El bitllet d’avió que va comprar mai es va utilitzar. «Ens van dir que el millor ja era estar de dol». Mireille s’hi nega: «No pararé de buscar, no m’aturaré mai».