La Ludi va desaparèixer a Barcelona: «Tinc 81 anys, però buscaré la meva germana fins al final»

Es diu Luzdivina González, tot i que a casa li diuen Ludi. Avui té 75 anys, però va desaparèixer fa una dècada. El 13 de maig del 2013, amb el que duia posat, va sortir de casa seva, a Barcelona. Fugia d’alguna cosa. Al seu cap, últimament, tot eren amenaces.

L’alerta va saltar aquell mateix dia: la Ludi no tornava. «Hem buscat de mar a muntanya», reconstrueix el José María, el seu germà. «No puc dir quants, perquè no els podia mesurar, però jo recorria caminant un munt de quilòmetres, cada dia, durant els primers dos anys i mig», explica, «però no hi ha res». Fa deu anys que busca la seva germana.

«¿Què va passar?», arrenca el José María. «He de dir que ho ignoro, perquè no em van explicar detalls d’allò», lamenta. «Me’n vaig assabentar un parell de dies més tard. Suposo que deu ser per la meva edat. Han passat 10 anys; aleshores jo tenia 71 anys». José María retrocedeix, junt amb CAS OBERT, portal de successos i investigació de Prensa Ibérica, fins a aquells dies, els primers. «Des que ho vaig saber vaig començar a buscar». No ha deixat de fer-ho.

Trastorn delirant

«Va sortir de casa i no ha tornat». Sense pistes, va arrencar una investigació que continua oberta. «La Ludi ha desaparegut, no hi és. No hi ha manera de trobar-la». Les seves dues filles i el seu marit van interposar la denúncia davant els Mossos d’Esquadra: dona de 65 anys. Vestia pantalons i jaqueta negres amb samarreta blanca estampada amb flors taronja. Necessita medicació. No la porta a sobre. Quan va sortir de casa va dir: ‘vaig a passejar’. Portava només unes quantes monedes.

Cap discussió, cap enfrontament. Els últims dies la seva família sí que havia notat un canvi: la Ludi tenia por. «Tot just assabentar-me’n, vaig trucar a la meva altra germana –en som cinc– i me’n va parlar». La Ludi havia descrit últimament escenes en aquesta línia: «Deia que temia que les veïnes li poguessin tirar un test quan sortís a la finestra». El José María va descobrir també que, quan sortia al carrer i hi havia gent al portal que no eren veïns, s’encenia el seu sistema d’alerta. «Desconfiava de la gent que entrava a veure els comptadors de la llum, per exemple. O de la gent, en general, que no coneixia. En una porteria entren persones tot i que no siguin veïns. Gent que anava a visitar algú. Ella deia: ‘¿a què venen aquests?’».

Van començar les batudes, tènues en l’arrencada, descriu el José María. «Policialment, potser no es va valorar la urgència, l’alt risc. La meva germana havia sigut diagnosticada de trastorn delirant, prenia medicació. Per les seves pors, estava clar que estava passant un mal moment. Havia estat ingressada, fins i tot. Ningú es va adonar del veritable estat ni que pogués tenir aquest resultat. Li va donar fort i va marxar fugint», lamenta.

Montjuïc i i la plaça de Catalunya

La família va fer moltes batudes. «Recordo que vam caminar incomptables quilòmetres». Van imprimir cartells, els van difondre. «Vam començar a mirar als llocs on crèiem que podia estar. La meva germana va viure de jove amb una altra germana a la plaça de Catalunya, i hi vam anar. Vam ser a la zona alta de Barcelona, perquè ella treballava de jove en el servei domèstic». Sense resultat. «Vam anar a Montjuïc, a la muntanya, i fins i tot vam mirar en una cova. Des de Viladecans fins a Badalona, ho hem recorregut tot caminant...».

Sense pausa, sense parar. «Vam veure que era complicat, perquè preguntes i no hi ha dades. A la comissària vaig estar diverses vegades i ens van atendre bé, però el mateix, sense res. Res portava a la meva germana». 

Un dia va sonar el telèfon. «Havien passat uns mesos des de la desaparició», recorda el José María. «A l’altre costat, una veu d’una noia jove. Era una persona estrangera, que parlava castellà amb dificultat. Em parlava d’una foto, d’una foto...». El José María, com que el dia anterior havia deixat el cartell de recerca de la seva germana en una bústia d’un menjador social, va deduir que la noia que trucava es referia a aquesta alerta. «Va resultar ser una monja. Ens va dir que la Ludi havia sigut allà per menjar i que els havia demanat feina». Van sortir corrents cap al menjador social.

«Estava segura que era ella. Aquella germana ens va parlar amb molt de carinyo i ens va convidar que tornéssim al cap d’uns dies, per si tornava». Les deu jornades següents, el José María va visitar cada migdia el centre. «Hi anava, puntual, a les dues del migdia. La Ludi mai va tornar per allà...», lamenta.

«Ha estat aquí fa mitja hora»

Es va incrementar l’energia en la recerca. El relat, la descripció que va donar la monja, la policia i la família el van donar per cert. «Poc després, recordo que vam decidir entrar en un centre sanitari. Teníem el cartell, el vam deixar a Admissió, i la senyora que estava netejant ens va dir: ‘a aquesta senyora la conec, ha estat fa mitja hora aquí amb mi’. Va descriure el color dels seus cabells, un floc característic que té, una lleugera coixesa, per dolor a un genoll. El meu cunyat corroborava tots els detalls que la dona ens donava. Però... la dona que descrivia la netejadora se n’havia anat ja. Si era la meva germana havia marxat».

L’últim tomb al cor el José María el va tenir a la Sagrada Família. «Hi havia una senyora que demanava amb el cap abaixat. Vaig pensar que podria ser la meva germana. En aquesta zona, a més, també hi havia indicis. Li vaig llançar una moneda al gotet que tenia i va aixecar el cap». No era ella.

Després d’això, van arribar més pistes. «A diferents llocs, pròxims a la catedral, en algun centre de gent gran: ‘sí, sí, reconeixem aquesta dona. Va passar l’altre dia per aquí’. Però, ¿qui assegura això? És molt difícil». Es va esgotar la recerca, van cessar les trucades. Tot és silenci. «Sé que tot ara mateix està aturat. Que els Mossos han deixat de buscar, però és complicat buscar sense pistes, ho entenc».

El José María ja no pot recórrer llocs a cegues, quilòmetres sense límit, com abans. Per això, navega (i camina, en certa manera) en xarxes socials. «Comparteixo l’alerta, la col·laboració ciutadana és, de veritat, important».

Notícies relacionades

El càrtel de Sinaloa a Catalunya: segrest, assassinat, drogues i criptomonedes

Dos morts, un ferit crític i un de greu en un accident a la T-314 a Cambrils

Si viatja, si surt al carrer, s’atura davant les persones sense llar. Les mira. Podria ser la Ludi. «He conegut un home que vivia al carrer. Havia estat un temps a Múrcia, al carrer també, i tornava de nou a Barcelona. Potser a la meva germana també li passi. És fort; la meva germana no es mor de gana».

La Ludi, familiar, agradable, amb la vida tranquil·la, afable. Centrada en el seu marit, en les seves filles, a casa seva. Mai ha tingut un problema amb ningú». L’esperen des de fa 10 anys. «Tinc 81 anys i, tot i que estic gairebé convençut que no la veuré més, no deixo de buscar-la fins al final. Crec que les persones no estan desaparegudes. Estan traslladades de lloc. Una moneda, potser, però una persona no pot desaparèixer, és molt gran...». El José María encén el seu ordinador després d’acabar aquesta xerrada: «¿on ets?», pregunta mentre puja, una vegada més, una foto a les xarxes socials: «¿on estàs, germana?».