Crits, una discussió amb la seva parella i un cop de porta: María del Mar Fusté, desapareguda a Barcelona

«La María del Mar se n’ha anat de casa. Hem discutit, ha pegat un cop de porta, i no hi és». A la porta del pis de la Rosa, la mare de la María del Mar, l’home va afegir poca cosa més. Va ser l’última pista que van tenir d’ella, va ser l’últim contacte que van tenir amb ell. El 30 d’abril del 2001, María del Mar Fusté va desaparèixer. Va sortir de casa, segons la seva parella en aquell temps, amb el que duia posat. No portava diners, roba ni documentació. Ho va fer cridant i pegant un cop a la porta. No en sabia res més. Des d’aleshores la busquen. L’esperen. La María del Mar no hi és.

María del Mar Fusté. 31 anys. Des de feia gairebé dos anys treballava a la pastisseria Les Tres Torres de Granollers (Barcelona). Amb una vida activa, un cercle ampli d’amics, vivia junt amb la seva parella a la Garriga (Barcelona). A ell l’havia conegut a la feina, a la fleca, es van fer nòvios mesos abans. Era constructor.

«Feia poc més d’un any que sortien junts», recorda la Sandra, la seva germana a CAS OBERT, portal de successos i investigació de Prensa Ibérica. El 30 d’abril del 2001 seria l’última vegada que tindria notícies de la seva germana. Ella va desaparèixer. Ell es va evaporar.

«Aquest home va arribar a casa de la meva mare, va explicar que la María del Mar se n’havia anat i vam perdre tot contacte amb ell». Ella se n’havia anat sense roba, sense diners, sense avisar. Res encaixava. El pas dels dies i l’absència de notícies van acabar amb la família de la María del Mar a la caserna de la Guàrdia Civil. «Era estranyíssim... ¿La meva germana va sortir sense res?». La investigació es va esgotar aviat: «Tot va quedar aturat. No hi havia indicis ni proves ni fil per estirar».

Gelosia, cops i una discussió

Aquell dia, l’últim, «la meva germana va treballar a la fleca fent mones. Ella va acabar, va tancar i se’n va anar a prendre alguna cosa amb uns amics», diu la Sandra. És del poc que han pogut reconstruir.

Després d’això, la María del Mar va tornar a casa seva. «Quan ho fa, la seva parella i ella van començar a discutir: que on era, que amb qui...», explica. Segons la versió d’ell, la discussió va pujar de to. Van arribar els crits. La María del Mar, assegura, va sortir del pis pegant un cop de porta. No va dir on anava. No va tornar a saber res més d’ella. «L’endemà, ell va anar a casa de la meva mare, li va dir que la meva germana se n’havia anat. Va passar un dia... i vam anar a denunciar. Mai vam tornar a veure-la. No en sabem res, fins avui».

Sense rastre, sense notícies. Sense explicació. La família va contactar amb companys i amics de la dona. Va ser quan van descobrir «baralles», «gelosia» i «maltractament». «Pel que sembla, ell la seguia, li pegava... era molt gelós i controlador», lamenta avui la Sandra.

L’entorn de la María del Mar els va parlar de marques al seu cos, de pallisses. L’última, segons descriuen, el matí del mateix dia de la desaparició.  «Segons vam saber després, pel registre de l’hospital, la María del Mar havia anat a curar-se. Tenia hematomes a la cara i una fractura a l’envà nasal», recorda la Sandra.

Sota la mirada policial, ell ho va negar tot. Va al·ludir que la María del Mar tenia problemes psicològics –prenia medicació–. Va negar els cops. Va reconèixer la discussió. Res més. «A casa de la meva mare ell va aparèixer amb la cara esgarrapada, suposo que la meva germana es va defensar».

Els investigadors van paralitzar una obra que estava construint, de manera temporal, «segons ens va explicar la meva mare, van buscar un parell de dies, però no hi van veure res», lamenta la Sandra. Fins i tot la sorprèn que mai col·laborés en la recerca: «‘Ella se n’ha anat i jo no en sé res més’ va ser l’únic que va mantenir».

La investigació va topar contra un mur. Les hipòtesis, totes sobre la taula, van anar canviant: va perdre força la idea de l’homicidi, l’acció criminal; es va fer forta la idea que la María del Mar hagués desaparegut per pròpia voluntat. Es van esgotar les recerques. Uns dies més tard, el seu nòvio va cancel·lar el compte bancari que tenien en comú.

No va arribar a la seva operació

Poques dades i moltes preguntes. «L’última persona que va estar amb la María del Mar va ser ell i la seva resposta era que no en sabia res més». Els seus companys, el seu cercle, no van notar res estrany que fes pensar que la dona volgués desaparèixer. «A la fleca es van sorprendre quan, l’endemà, no va anar a treballar».

Agafats a l’esperança –a la desraó– van decidir creure que potser sí que era una cosa temporal. «Atabalada», superada, potser la María del Mar va ‘fugir’ uns dies. «Era rar, estranyíssim, però jo què sé...», lamenta la seva germana. Ho repeteix i encara li costa creure-ho: «surt de casa amb el que duia posat. Ningú l’havia vist i no va tornar mai a la feina... però com que de vegades feia coses que sorprenien...».

Van deixar un espai de temps. La María del Mar havia de tornar sí o sí setmanes després: «Al juliol l’havien d’operar d’uns ganglis al coll». No va arribar. «Una altra raó més per descartar que marxés voluntàriament. La María del Mar no va aparèixer».

Les seves coses, a l’Església

«Prenia medicació per a l’ansietat i la depressió...» i no passava el seu millor moment. No va tenir una vida fàcil, però batallava amb això, volia ser feliç. «Potser per això van apuntar a la marxa voluntària», intenta entendre la Sandra. «Em costa creure que la meva germana marxés sense dir res a ningú», afirma la dona. «La veritat és que en aquell moment estàvem una mica allunyades. Jo vaig discutir amb ella per culpa d’ell. No volia que tingués tracte amb la seva família». Trista, la Sandra descriu una María del Mar aïllada: «Volia que ella es relacionés només amb ell».

Els dies es van convertir en mesos. La María del Mar no va tornar i ell mai va tornar a estar. «Es va quedar a la casa on vivien. No sé què va fer amb la casa, si la va vendre o no», pensa en alt la Sandra. La família de la María del Mar va recollir les seves pertinences mesos després. «Vam anar amb un advocat al pis i ho vam retirar tot. La meva germana no s’havia emportat res d’allà». Després d’un lapse de temps, tenir aquestes peces feia mal: «La meva mare les va donar a l’Església, per ajudar».

Notícies relacionades

El càrtel de Sinaloa a Catalunya: segrest, assassinat, drogues i criptomonedes

Dos morts, un ferit crític i un de greu en un accident a la T-314 a Cambrils

Van viure els primers anys pendents del telèfon: no va sonar. No hi va haver moviments bancaris, mèdics ni legals. Tot es fondre en negre, però mai deixen d’esperar. Han passat 22 anys. «Cada dia és més dur que l’anterior. La recordo en cada moment», lamenta la Sandra.

«Ella de vegades em deia que no estava bé... però vaig pensar que, si fos greu, no estaria amb ell. Ara ho entenc: tenia por, potser per això no se’n va anar». La seva intuïció només la porta a un camí: «Alguna cosa van fer a la meva germana. ¿La va matar el seu nòvio? Ella era molt primeta, potser li va pegar un cop sense voler...». Intenta trobar respostes, no arriben. Torna al punt de partida: «Sense roba, sense diners... Surt de treballar. Arriba a casa. Discuteixen. Ell va dir que va marxar, que se’n va anar, que va marxar... i ja està».