L’assassí que no va voler ser lluny de la seva mare

El 5 d’abril del 2022, Igor Postolache, un moldau de 32 anys establert a Oviedo, es va convertir en un monstre. Aquell dia, Postolache va sotjar, va segrestar, va violar i va assassinar Erika Yunga, una veïna seva de 14 anys, quan la nena tornava de l’escola. Va ser detingut a casa seva i empresonat. Es va negar a declarar. Des d’aquell dia, a més del seu advocat, només una persona, la seva mare, acudia des d’Oviedo a visitar-lo a la presó de Mansilla de las Mulas (Lleó), on esperava el seu judici i la seva condemna. La dona hi acudia amb molta freqüència, de vegades més d’una vegada per setmana, segons confirmen fonts de la presó a CAS OBERT, canal d’investigació i successos de Prensa Ibérica.

El matí del dimarts 8 d’agost, els funcionaris van comunicar a Postolache que seria traslladat a una altra presó, la de Teixeiro (la Corunya). Aquella tarda, després de dinar, va ser traslladat a una cel·la del mòdul d’ingressos on estava sol. Aquella nit, Postolache es va penjar amb un cordó cordat a un travesser de la cel·la. El van trobar al matí següent.

Zero problemes, zero relacions

Fonts de la presó lleonesa van explicar a CAS OBERT que Postolache no va deixar cap nota de suïcidi abans de treure’s la vida. Era un reclús «gris», que no havia tingut cap problema de comportament, cap incident des que va arribar a la presó lleonesa; tampoc, això sí, cap relació amb altres presos ni amb funcionaris. «Va donarzero problemes, però tenia zero relacions aquí», resumeixen les esmentades fonts, que recorden les «constants visites» que li feia la seva mare, cada setmana, de vegades diverses vegades per setmana.

La dona, que no havia abandonat el seu fill malgrat el brutal crim que va cometre, va arribar a enviar una carta al diari ‘La Nueva España’, del grup Prensa Ibérica, en la qual demanava perdó a la família de la víctima, Erika, pels crims del seu fill.

En aquest escrit, la dona, establerta a Astúries des de fa 15 anys i que es guanya la vida netejant cases, explicava que «tant jo, com la meva família, lamentem profundament els fets ocorreguts, que mai vam poder imaginar i que ens acompanyaran la resta de les nostres vides». Mostrava fins i tot la seva total confiança que el seu fill rebi el corresponent càstig per part de la Justícia. «La nostra societat té procediments judicials per castigar aquest terrible fet i serà la mateixa qui ho faci, sent (jo) conscient que mai es podrà restituir el profund dany causat a l’Erika i a la seva família», remarca. 

La mare de l’assassí assumia ja llavors el «dolor inimaginable» de la família de la víctima, i afegia que «el dolor que jo tinc tampoc es pot mesurar», amb l’esperança que, una vegada passat un temps, els pares de l’Erika accedissin a rebre-la i atenguessin la seva petició de perdó. Des d’aleshores, la mare de Postolache era el seu únic suport i recorria regularment els 140 quilòmetres que separen Oviedo de Mansilla de las Mulas per trobar-se amb ell a la presó.

El detonant

Les esmentades fonts apunten al trasllat a una presó més llunyana a Oviedo, el lloc on viu la seva mare, com el «detonant» del suïcidi de Postolache.

«Estava baix d’ànim i el trasllat pot ser que fos la gota que va fer vessar el vas», expliquen fonts pròximes a Postolache, que diuen «no entendre» el seu canvi a una presó més llunyana: «Era un càstig per a ell i per a la seva mare», afegeixen. La presó de Teixeiro, a la província de la Corunya, on havia de ser traslladat al matí següent de suïcidar-se, està a 249 quilòmetres d’Oviedo, gairebé una hora més de distància respecte a la de Lleó, cosa que faria més difícils i menys freqüents les visites de la seva mare.

Institucions Penitenciàries ha obert una investigació sobre el suïcidi de l’intern. Les primeres dades apunten que Postolache, que ja no estava sotmès a cap protocol antisuïcidi, va entrar lliurement i tranquil·lament a la cel·la on havia de passar la seva última nit a Lleó. No va ser, per tant, registrat ni escorcollat. Es va acomiadar amb educació de dos funcionaris, a qui va desitjar «bona nit». Després, ja només a la seva cel·la, va penjar el cordó d’un dels dos travessers i es va penjar. La decisió de traslladar Postolache no corresponia a cap sanció disciplinària, sinó a «qüestions organitzatives», segons fonts penitenciàries.

Confessió al febrer

El mes de febrer passat, per primera vegada des que va ser detingut, Postolache va reconèixer que habia planejat atacar i matar la seva jove veïna. Acceptava així la condemna de presó permanante revisable per l’assassinat i 12 anys més i mig més de presó per l’agressió sexual. En aquest acte, l’assassí es declarava així que amb el relat de fets de la fiscalia, en què s’afirma que el dia del crim ell «va deixar perfectament baixades les persianes de totes les finestres de casa seva perquè cap veí pogués veure el que passaria minuts després a l’interior. Va guardar dins del calaix de la seva tauleta de nit una cinta d’embalar de color marró i nou brides negres per si fos necessari haver d’emmordassar la menor. Finalment, va agafar un ganivet de taula, d’11 centímetres de longitud, i el va amagar entre la seva roba, va sortir del seu domicili i va esperar la nena amagat en una zona pròxima al portal, fins que ella va aparèixer».

Quan l’Erika es va dirigir a l’ascensor, l’acusat «es va abalançar sobre ella, per l’esquena i de forma absolutament sorprenent, de manera que la víctima no va poder preveure ni imaginar-se l’atac, i va ser impossible la defensa per la seva banda». Postolache «li va assestar una primera ganivetada mentre l’empenyia per les escales alhora que li tapava la boca perquè no cridés».

Després d’infringir-li fins a 36 punyalades, Postolache «va aconseguir arrossegar-la fins a l’interior de casa seva ajudant-se dels tirants de la motxilla que la nena portava posada a la seva esquena, carregada de llibres escolars. Va tancar la porta amb clau i la va portar fins al lavabo, on la va deixar tirada a terra per dirigir-se al seu dormitori. Allà, amb l’únic propòsit de satisfer el seu desig sexual, es va treure tota la roba i la va tirar a terra de la seva habitació per tornar, completament despullat, al lavabo on l’esperava l’Erika, greument ferida ja i incapaç de desplaçar-se pels seus propis mitjans». 

En aquell moment, «va continuar assestant punyalades a la menor amb la finalitat que cessés en l’escassa resistència que la mateixa era capaç d’oposar, la va despullar i va consumar la violació. Després, va deixar la víctima tirada al terra del lavabo i ferida de mort».

Jurat popular

Notícies relacionades

El càrtel de Sinaloa a Catalunya: segrest, assassinat, drogues i criptomonedes

Dos morts, un ferit crític i un de greu en un accident a la T-314 a Cambrils

Des d’aquesta confessió, Postolache va continuar passant els seus dies només a la presó lleonesa. Tenia pendent el tràmit del judici contra ell, que s’havia de celebrar amb un jurat popular. Després de la condemna, es va comprometre a rebre un tractament per a agressors sexuals.

El crim de l’Erika havia sigut l’últim i més greu episodi d’una sèrie d’incidents que va protagonitzar entre el 2018 i el 2019. Va assetjar almenys sis noies, algunes d’elles menors d’edat. Quatre de les víctimes van denunciar els fets, com va publicar La Nueva España, però als arxius policials hi consten dos episodis més en els quals un policia de paisà i una mare van evitar que els incidents anessin a més, segons va publicar CAS OBERT, el canal d’investigació i successos de Prensa Ibérica.