La família de la Cristina, desapareguda fa deu anys, descobreix que algú cobra una subvenció en nom seu

«Quan va desaparèixer érem molt petites...», retrocedeix l’Alba. S’atura el 2013 quan, junt amb la seva germana Clara, rebria la pitjor de les notícies: la mama no hi és. «Ella tenia 7 anys i jo en tenia 9... Fa mal, que falti una mare fa molt mal, però en aquell moment hi havia coses de què no ens assabentàvem». Fa deu anys l’Alba i la Clara esperaven a la porta de l’escola que la seva mare les anés a recollir. No va arribar. 

Es diu Cristina García i va desaparèixer a Gandia (València) el 4 de novembre del 2013. La investigació va arrencar tard. No hi va haver cap batuda; interrogatoris, sí. Un grup de persones sospitoses a la zona el mateix dia en què va desaparèixer, un accident o la possibilitat de la marxa voluntària. Massa hipòtesis, no es va avançar.

«De la nit al dia», apunta la seva filla gran, «la policia ens va deixar de donar notícies». La recerca es va esgotar.  «Vam aprendre a viure amb això», lamenta l’Alba. Sense respostes, sense indicis, sense moviments. La Cristina no hi era, no hi seria... «Una mare sempre fa falta, però vam tirar endavant amb el carinyo de la família, havíem de sobreviure».

¿Van suplantar la seva identitat?

Una dècada després, i per una paperassa legal, s’ha remogut tot. «Havíem de declarar la meva mare morta per un tema de l’herència dels meus avis», explica l’Alba a CASO ABIERTO, «s’havien complert deu anys, el cas estava tancat...». En sala, amb un jutge present, el tràmit es va paralitzar en l’acte: «ens van dir que no es podia perquè havien trobat un compte bancari a nom de la meva mare, que algú va obrir el 2015, i que ha estat rebent diners d’una subvenció fins a l’abril d’aquest any». La família de la Cristina es va quedar impactada. «Ens n’hem assabentat el 2023», lamenta l’Alba. Ningú mai els va dir res: «fa vuit anys que aquest compte es va obrir». 

Dolor, impotència i incertesa, «que és el que més es menja a una persona...», es tornen a instal·lar a casa. «Pot ser un error del banc, pot ser ella, pot ser algú suplantant la seva identitat...». La ment de l’Alba, ja major d’edat, i de la resta de la seva família, no s’atura. Tornen a la casella de sortida després d’anys aprenent a viure amb això: «Se’ns ha remogut tot. ¿Hauríem pogut fer alguna cosa si ens ho haguessin dit fa 8 anys? Això és tornar a començar».

La desaparició

dilluns, 4 novembre del 2013. La Cristina acudeix a casa de la seva sogra. L’Alba i la Clara, les seves nenes, han passat la tarda allà. Fa poc que han acabat de sopar. La Cristina no passa pel seu millor moment, per la qual cosa es pacta –més o menys– que les petites dormin allà i sigui ella la que, l’endemà, acudeixi a buscar-les a l’escola. «Ens vam quedar esperant la meva mare i mai va arribar». 

Va arrencar la recerca, discreta a l’inici. «En aquell moment vam esperar una mica per fer la denúncia, vam esperar per veure si era un enuig i li passava. Hi va haver una petita discussió entre la meva mare i la meva àvia. La meva mare volia que ens n’anéssim amb ella a casa...», recorda l’Alba. «‘Escolta, ¿tu has parlat amb la Cristina?’. ‘No, jo no’. A les meves ties se’ls va activar l’alarma i, finalment, van acudir a comissària a denunciar», reconstrueix.

Uns romanesos i un búlgar

Cristina García, 34 anys. Passava per un moment complicat, portava una setmana de baixa a l’empresa en què havia treballat els últims anys, Dulcesol. Des de la mort del seu pare, un parell de mesos abans, prenia medicació, tenia depressió. L’última vegada que la veuen, «discuteix» amb la seva sogra, vol estar amb les seves filles, però ja és hora de dormir. Decideixen que no. «Se’n va una mica enfadada», queda a anar a recollir-les a l’escola. No la tornen a veure més. 

Els agents ho van apuntar tot, la investigació va arrencar. Dos camins: El primer, senzill, la Cristina hauria marxat per voluntat pròpia. «A casa mai hem apostat per això, la veritat», apunta l’Alba. «La meva mare discuteix amb la meva àvia perquè vol que anem amb ella... no ens deixaria». I una segona possibilitat: que alguna cosa l’hagi fet desaparèixer: «una persona, un accident...». Sobre la taula, una dada que va fer sospitar els investigadors. El mateix dia que desapareix, al bar en què va quedar demostrat que ella va entrar, una taula estava ocupada amb «un grup de romanesos i un búlgar», van apuntar alguns testimonis. Però es va descartar que tinguessin res a veure amb la seva desaparició.

Cartells d’alerta, difusió de fotos, mitjans de comunicació i molts testimonis. Pocs van sumar, cap va permetre a la policia reconstruir què havia pogut passar. «Les diferents declaracions van fer, precisament, molt malament. La policia va perdre molt temps perquè hi va haver persones que van anar a dir: ‘jo la vaig veure en tal lloc a tal hora’, ‘jo la vaig veure en aquest altre...’ No van saber seguir la pista. No pot ser que a les 22.30 hores la vegis en un lloc, i a l’altra punta de Gandia cinc minuts després». Res va portar fins a la Cristina. «El cas va quedar guardat en un calaix». 

10 anys després: una subvenció

L’Alba i la Clara van créixer. Tots, com van poder, van continuar endavant. Durant deu anys ningú va aportar cap pista. Silenci, buit. A casa van encaixar que, potser, la Cristina no hi seria més. «Fins al juny d’aquest any», avança l’Alba. Aquest estiu, tot va canviar.

«Pels meus avis tenim un pis, i la meva germana i jo intentem arreglar els papers per poder rebre els diners de la meva mare. Per poder vendre el pis l’havíem de declarar morta, ja havien passat deu anys, el cas estava tancat...». Van anar a la policia. «A l’arribar allà hi havia un jutge i, després d’un parell de preguntes, ens van dir que no podíem firmar aquest paper perquè havien trobat un compte bancari a nom de la meva mare i que ha estat rebent una subvenció fins a l’abril».

La família al complet es va quedar en xoc. «¿És un error? ¿És la meva mare? ¿Ha pogut algú fer-li alguna cosa i usurpar la seva identitat?». El dubte, l’impacte, es va ampliar segons després. «¿Es va obrir un compte fa vuit anys...? ¿Es va obrir el 2015 i la família ens n’assabentem el 2023? ¿I si això ens ho haguessin dit fa vuit anys... potser hauríem donat amb ella?». Un i mil dubtes que creien superats van sorgir una altra vegada.

El seu DNI també va desaparèixer

La família de la Cristina ha intentat localitzar l’oficina, l’entitat: «per protecció de dades no ens han pogut dir res». Hi havia entrades i retirades de diners. També ha intentat saber quina subvenció ha estat percebent la Cristina García, o algú en nom seu, ja que l’administració ho va aprovar: «mateix resultat, tampoc se’ns ha donat aquesta informació».

Arrenca una nova lluita, la judicial: «nosaltres estem lligats, no podem fer més». Policialment «res es mou», denuncia. «El dia que desapareix la meva mare portava el DNI a sobre. Han pogut estar suplantant la identitat amb aquest DNI... Caldrà esbrinar qui és aquesta persona, per què el té... No ho sé», lamenta desesperada.

Notícies relacionades

El càrtel de Sinaloa a Catalunya: segrest, assassinat, drogues i criptomonedes

Dos morts, un ferit crític i un de greu en un accident a la T-314 a Cambrils

L’Alba s’atura, i torna a parlar: «¿i si ha sigut ella, que ha firmat els papers, però no de forma voluntària? Que algú l’està amenaçant per cobrar aquesta subvenció... ¿I sí...?». Els dubtes no cessen. «És una investigació policial que no es fa. Nosaltres per molt que ho intentem no podem. Hi ha una nova dada, l’única en tots aquests anys, però sembla que el nostre cas el van donar per perdut des del minut u i ens han deixat allà en un calaix».

L’Alba posa veu a la lluita de tots. Tot torna a l’inici, massa dolor. La Cristina, la dona de la llarga melena, llisa, morena, hi va deixar de ser. Sociable, divertida, familiar, de rampell fàcil, amb caràcter, però molt bon cor. «Ens adorava, per molt malament que estigués, sempre tenia un somriure per a nosaltres dues». Deu anys després, continuen necessitant la seva mare. Saber si hi és, si li van fer alguna cosa, si va marxar. La recerca mai ha cessat. Des que saben que ha pogut ser a prop i ningú els ha avisat, l’absència encara fa més mal.