Ainara, menor desapareguda: una fuga, homes adults i un àudio alertant que l’han tret del país

«Des del 5 de setembre no sé on és». Es diu Virginia i està devastada. Necessita agafar aire, no pot més. Fa gairebé tres mesos que busca la seva filla Carmen Ainara, de 17 anys. Sense notícies, sense trucades, sense contacte. Sense rastre. Va sortir del centre de protecció de menors en el qual estava ingressada a Alhaurín de la Torre (Màlaga), en règim semiobert, i des d’aleshores no hi és. No hi va tornar.

Les alarmes es van encendre el mateix dia. «Vaig acudir a la Guàrdia Civil a denunciar», retrocedeix la Virginia junt amb CAS OBERT, portal de successos i investigació de Prensa Ibérica. «Hi va haver quatre o cinc pistes», reconstrueix. Totes tenien un patró comú: «Apuntaven que la meva filla estava amb gent adulta, amb homes grans». Parlen d’un pis a Marbella, amb totes les despeses pagades, i d’un vol a París. La ment no li para. «Ja no sé res. Potser no ha sortit d’Espanya, potser sí que me l’han tret del país... El que sí que tinc clar és que la meva filla es va escapar fugint del centre on era. Va denunciar que la violaven, va dir que estava al límit, va rebre amenaces...», denuncia la dona.

L’Ainara, des de la seva marxa, no ha contactat amb la seva família. «És estrany, ¿no?». La seva foto inunda les xarxes socials, «tot i que sigui per dir-me ‘no vull tornar, para de buscar-me, mare’». Els dies passen i no hi ha notícies. «Ja t’agafes al pànic...». Que fos en un centre minva l’actuació de la seva mare. «Em diuen que no puc tenir informació i ningú hi fa res perquè diuen que és una marxa voluntària... I estic atemorida, la meva filla és menor».

«L’Ainara no hi és»

«Recordo que era la una de la matinada i que me’n vaig anar corrent a la Guàrdia Civil». L’alarma va saltar el mateix dia 5. «La meva filla gran és qui descobreix que l’Ainara no torna al centre a Alhaurín». Instal·lada en aquest des de feia dos mesos, «ningú ens va avisar».

La Virginia descriu els primers moments a la caserna. «Com que era en un centre, truquen allà. Els diuen els agents que verificaran si s’ha denunciat, que els donin 10 minuts. A mi en trucades anteriors no me l’agafaven, al veure el número de la Guàrdia Civil el van agafar, sí». Van passar els minuts pactats i ningú responia. «La Guàrdia Civil em va agafar per fi la denúncia». Va arrencar la investigació.

Carmen Ainara Fernández, 17 anys. Menor, doblement vulnerable, pren medicació. Cabells llargs, metxes rosses, té un ‘septum’ (arracada a la fossa nasal). Porta una samarreta negra de màniga curta, ampla, i uns pantalons curts. Es va escapar del centre sobre les 22.45 hores. Té marques en un canell per autolesió. Van arribar les primeres pistes: una cala, un restaurant, un pis a Marbella. L’escena que van dibuixar-li a la Virginia deixava poc dubte: «Com que les deixaven sortir del centre (règim semiobert), havien conegut uns homes a Marbella. Tenien diners, els van posar un pis... i la meva filla volia sortir del centre, la van enganyar, t’ho dic jo».

Interposada la denúncia, tot es va enquistar després. La Virginia va contactar amb el cercle de l’Ainara. Es va quedar en xoc. «Va ser quan vaig descobrir per tot el que la meva filla estava passant. Quan vaig saber que l’Ainara havia intentat parlar amb la directora perquè una companya abusava d’ella. En una carta va denunciar que estava patint violacions per part d’aquesta nena», explica. «Ningú la va protegir».

Pallissa gairebé mortal

L’Ainara va ingressar amb onze anys i mig al primer centre de protecció de menors. «La meva filla patia ‘bullying’ i va deixar d’anar a l’escola». Amb el temps, la situació es va agreujar, «per apaivagar el dolor va començar a fumar porros». Va entrar al primer centre pensant que aviat tornaria a casa. N’arribarien més. Des de fa sis anys ha peregrinat per diferents centres de protecció. «A aquest últim hi arriba perquè a l’anterior una altra companya li dona una pallissa de mort. La meva filla va arribar a l’hospital amb hematomes i convulsions al cap», assegura la seva mare. «L’Ainara fa molts anys que pateix, callada, aguantant molt dolor. No ens explicava res per no fer-nos mal». La Virginia afegeix: «Ella no responia als atacs, perquè no volia que la castiguessin. No es defensava... Amb 14 anys, fins i tot, es va intentar suïcidar. Hi van arribar per minuts, tenia una ferida molt profunda al canell. Jo només volia recuperar-la de forma legal i estàvem a punt ja».

La Virgina torna a aturar-se al centre d’Alhaurín, l’últim. Dibuixa una Ainara aterrida, desprotegida, «dormia cada nit al sofà per no ser a l’habitació amb la seva agressora, una noia que no estava bé. Va avisar les monitores poc abans de marxar: ‘Sisplau, estic al límit, em disparo un tret o me’n vaig. I així ho ha fet...». Se’n va anar.

«Les versions van començar a ser contradictòries», diu la Virginia. «El centre primer va dir que havia denunciat la desaparició, després va parlar de marxa voluntària. La meva filla, segons diuen, havia agafat una motxilla i havia dit adeu». La família va intentar formar part de la recerca, trobar-ne pistes pel seu compte, en paral·lel a la investigació policial. «Els agents em van dir, bàsicament, que dels centres s’escapen nens cada dia, i ja està».

Van arribar les primeres descobertes. L’Ainara era a Mijas, Màlaga, Marbella. Totes coincidien en una dada: «Anava acompanyada de, almenys, un home gran». Parlaven d’una altra jove, «operada», al seu costat, més gran. A la Virginia li va venir a la ment una frase de la seva filla, que hi havia noies que després de sortir del centre s’han operat, són prostitutes i guanyen molts diners. La Virginia recorda que la va parar en el moment. «No, filla, no...». No eren les seves amigues, va frenar l’Ainara. Es va calmar.

«No hi vull tornar»

Els missatges es van succeir els primers dies. «La van veure en una cala, en un restaurant...». Més tard, un àudio va alertar que estaven traient-la d’Espanya. «Van parlar d’un vol a París». No han tornat a dir-li res. «No en tinc ni idea, no sé on la poden tenir. Ella estava malament i si li han ofert una falsa solució... ja està».

Notícies relacionades

El càrtel de Sinaloa a Catalunya: segrest, assassinat, drogues i criptomonedes

Dos morts, un ferit crític i un de greu en un accident a la T-314 a Cambrils

Des d’un compte acabat de crear a Instagram li van fer arribar que la jove se n’havia anat de forma voluntària: «No hi vull tornar». La manera de comunicar-se li grinyola a la seva mare: «És molt clar, ella no ha fet una trucada: ‘Mare, no em busquis més. N’estic farta...’. Un àudio, que li senti la veu, un vídeo, que li vegi la cara. ‘Mare, estic bé, no tornaré’. Si està bé, i se n’ha anat per la seva voluntat, contactaria amb mi. Tot i que sigui per dir-me que ho deixi. El meu temor és que la tinguin retinguda, drogada, coaccionada, que hi estigui contra la seva voluntat».

Han passat tres mesos i l’Ainara no ha contactat amb ningú. La seva mare lluita contra els elements. «La policia m’ha dit que a mi ja no em donarà informació». Sent que ningú busca. Que li han arrencat els seus drets com a mare, però no el seu amor. «Fins a l’últim sospir continuo buscant la meva nena. Sisplau, comparteixin la seva foto. Són ja tres mesos...», prega, «que ningú ho oblidi, l’Ainara és menor».