¿Voleu abocar la ment en un ordinador i ser immortals?

Tanqueu els ulls i imagineu-vos una medicina que no es limiti a curar, sinó que ‘repari’ les avaries que causen dolor, i fins i tot la mort. No els obriu encara i fantasiegeu amb poder canviar a voluntat un tret del caràcter, la intel·ligència, la força i la bellesa dels fills. Finalment, somieu amb un sistema social que elimini feines tediosos, dicti justícia ràpida i fins i tot ofereixi la possibilitat d’instal·lar-se en una de les 10.000 milions de galàxies colonitzables. Aquest recull especulatiu no està tret de la ciència-ficció. Bull en universitats i companyies tecnològiques de –sobretot– els Estats Units, la Gran Bretanya i la Xina.

Equips de genetistes, físics, biomètges, enginyers de tota mena, experts en intel·ligència artificial (IA) i filòsofs dipositen la seva ‘tecnofè’ a superar la tonta i xacrosa espècie humana. Són els transhumanistes. Gent entestada en el ‘millorament humà’. Uns postulen ‘retocs’; d’altres, piratejar la programació genètica, i els més extrems, superar l’humà per fer el salt evolutiu a la posthumanitat.

Menys atzar, més elecció

Aquesta superació del ‘sapiens’, aquest no conformar-se amb la loteria biològica que ens toca, té cara B. ¿Fins on volem ser ‘millorats’? ¿Qui controlarà les ‘millores’? Si els ordinadors acaben sent mil milions de vegades més intel·ligents que els humans –el cap dels enginyers de Google, Ray Kurzweil, aventura que això passarà el 2045–, ¿acabarem sent tan irrellevants com les paneroles?

“És la idea més perillosa del món”, va dir embolicant la troca el politòleg conservador Francis Fukuyama. "Eugenèsia liberal", sintetitza el progressista alemany Jürgen Habermas. “Aconseguir crear una IA seria un gran esdeveniment en la història de l’home –va dir Stephen Hawking abans de morir–. Però podria també ser l’últim”. Aquests, els crítics, són assenyalats pels transhumanistes com a ‘bioconservadors’, gent que posa pegues a uns avenços que ens podrien portar, fins i tot, a la resurrecció computacional dels morts.

Un paquet de quarks

¿D’on surt aquesta maionesa futurista? Francisco Lara, professor d’Ètica de la Universitat de Granada, recorda que la superació de l’ésser humà per la màquina és un tema que cueja des d’Homer  ("a la ‘Ilíada’ ja parlava d’autòmats"). Pel que sembla, sempre hem tingut la mania de voler anar més enllà dels nostres límits (el cos humà és un paquet de 10²⁹  que es mouen per lleis simples). Després, Pico della Mirandola (1463-1494) va defensar que l’home havia d’agafar les regnes del seu destí. Nietzsche (1844-1900) va llançar la idea del ‘superhome’. I el biòleg Julian Huxley (1887-1975), l’inventor del terme ‘transhumanisme’, va posar sobre la taula l’eugenèsia.

Però l’explosió va arribar amb internet, a mitjans dels 90. El filòsof Peter Sloterdijk, va ser el primer a atrevir-se a dir el 1999: "Millorar la bèstia humana [a través de l’educació] ha fracassat; ha arribat l’hora de fer-ho a través de la manipulació genètica". Fins aquí el retrovisor.

Dades que fan venir esgarrifança

¿En quin punt estem? Tres dades objectives que fan venir una mica d’esgarrifança: 1/ El cervell humà –tan ufà del seu avantatge cognitiu sobre la resta de les espècies– té una capacitat de processament d’un exaflop (10¹⁸ operacions per segon. 2/ Un ordinador d’un quilo pot realitzar 5x10⁵⁰ operacions per segon. I 3/ Si la llei de Moore – "la potència de computació es duplica cada dos anys" – no s’equivoca, d’aquí dos segles la potència d’un portàtil d’un quilo s’assemblarà a la d’una explosió termonuclear.

 

 

Fins que no arribi aquell humiliant moment, els transhumanistes es vanten d’alguns èxits. Que si el sistema informàtic Watson d’IBM ha guanyat un crac en el concurs ‘Jeopardy’ de la cadena ABC utilitzant 200 milions de pàgines de contingut; que si AlphaGo de Google ha fet agenollar Lee Sedol, el campió mundial de go (endimoniat joc estratègic xinès); que si un algoritme, també de Google, posa peus de foto ell solet; que si la plataforma Hirevue recluta perfils per a companyies com Goldman Sachs o Unilever utilitzant IA (que grava i monitora 250.000 punts de la cara durant l’entrevista). I què es pot dir dels brutals avenços en biomedicina.

 

 

"No crec que qualsevol millora sigui dolenta –opina Antonio Diéguez, catedràtic de Lògica de la Universitat de Màlaga i autor de ‘Transhumanismo' (Herder)–, seria formidable millorar els cartílags o la retina a certa edat". Però, immediatament, es pregunta: "¿Seria bo tenir el dret d’elegir un nadó blau de dos metres d’altura, com els ‘na’vi’ d’‘Avatar’?. 

No deixa anar aquest interrogant a la babalà. Un ‘pool’ d’investigadors de la Universitat de Salut i Ciència d’Oregon –entre els quals, el biòleg d’Albacete Juan Carlos Izpisúa, investigador de l’Institut Salk d’Estudis Biològics de Califòrnia– ja ha aconseguit aplicar per primera vegada als EUA la tècnica d’edició genètica CRISPR-Cas9 per modificar el genoma d’embrions humans. El que fa angúnia és que mentre el mateix Izpisúa insta les administracions a legislar, els ‘biohackers’ (biòlegs ‘do it yourself’) tallen i enganxen l’ADN als seus garatges amb propòsits desiguals. “Els materials per aconseguir manipular un bacteri i que es torni més agressiu costen poc”, adverteix Diéguez.

 

 

S’obre la discussió. El filòsof Francisco Lara està convençut que "les màquines no poden proposar-se finalitats o objectius, no tenen consciència i no diguem autoconsciència". Segons el seu parer, d’aquí 50 anys estaran al servei d’una vida més humana. Té una opinio diferent Andrés Moya, catedràtic de Genètica de la Universitat de València: “Si les màquines ens superen en la resolució i planificació d’afers concrets, no em sorprendria que fossin capaces de superar-nos en intel·ligència general”. I afegeix que el perill és “el propi de qualsevol ens viu que, en el marc de l’evolució biològica, aconsegueix tenir consciència del seu jo. Això comportaria, voler preservar el seu estatus ontològic”.

Singularitat

I per aquest camí arribem a la singularitat, un terme inventat pel matemàtic Vernor Vinge per agrupar els que treballen per conquistar una IA de nivell humà, moment en què es produiria una explosió d’intel·ligència alimentada amb palades de tecnologies exponencials, les conegudes com NBIC, sigla de nanotecnologia, biotecnologia, informàtica (‘big data’ i internet) i ciència cognitiva (IA i robòtica). La finalitat és aconseguir superhumans.

 

 

Kurzweil, que dirigeix la Universitat de la Singularitat a Silicon Valley, ja posa data: les màquines prendran el control el 2045 i s’aconseguirà la immortalitat abocant la nostra ment en un ordinador, per encarnar-lo en un cos perfeccionat. ¿Això és possible? "Qualsevol tros de matèria, sempre que tingui estats estables, pot ser substrat de memòria", assenyala Max Tegmark, professor de Física del MIT, cofundador del Futur of Life Institute i autor del llibre ‘Vida 3.0’ (Taurus). "I una xarxa neuronal és un substrat potent per a l’aprenentatge", remata.

La qüestió és si continuaríem sent el Pep i la María després de la barreja de partícules elementals. “Si arribéssim a veure aquesta espècie posthumana, seria tan diferent de nosaltres que els seus desitjos ens resultarien incomprensibles –observa Diéguez–. Seria com contemplar un ‘sapiens’ des del punt de vista del neardental. No entendríem objectius com abandonar el planeta perquè se’ls quedés petit”.

El genetista Moya relaxa la tensió. "No siguem darwinistes recalcitrants. No tinc clar que no puguem coexistir i conviure amb aquests ens en el marc de la cooperació mútua. Tenim l’obsessió judeocristiana que el fill acabarà matant el pare, però, ¿quina part tindrà el fill d’aquest pare?”.

¿Qui paga la festa?

A tot això, no s’ha de ser gaire astut per veure que Google, Apple, Facebook, Microsoft, Amazon i Baidu financen les investigacions. I que la cultura –amb la invasió de distòpies a la cartellera– i l’educació, amb la propaganda entre la joventut de les carreres biotecnològiques, s’encarreguen de fertilitzar el terreny. "El problema és que la millora no la decideixi la societat sinó el capital", apunta Antonio Diéguez. “En un cas extrem, els rics podrien ser genèticament diferents –superhumans– dels pobres, i la bretxa ja no seria social, sinó biològica”.

Fins ara, la indústria farmacèutica té com a mercat les persones malaltes, però la biomillora l’estendria a les persones sanes. "Estaríem sotmetent la nostra pròpia condició humana a unes deficiències constants –considera Diéguez–, i el que es quedés enrere, es veuria a si mateix com un fracassat".

També entreveu tempesta per a la democràcia –una més– si la tecnologia permet fer éssers humans menys contestataris contra els abusos. “Quan fossin factibles modificacions genètiques que provoquessin canvis en la conducta, caldria anar amb compte: amb el pretext d’eliminar delinqüents i psicòpates podríem crear gent dòcil des del punt de vista polític”. Cosa que aniria de primera al populista de torn.

IA beneficiosa

Ningú sap com serà l’escenari posterior a l’explosió d’intel·ligència: assimilació, cooperació o apocalipsi zombi. Els que aposten per l’IA benèfica, la que s’oposa a la destrucció massiva de llocs de treball, la pèrdua absoluta de privacitat i la desigualtat sense precedents, demanen que les lleis galopin al ritme dels avenços. El físic Max Tegmark, l’empresari Elon Musk –patró de Tesla i fundador de la no lucrativa OpenAI– i el bloguer Eliezer Yudkowsky en són tres.

Tegmark, que repesca sense voler una idea dels anys 30 d’Ortega y Gasset de la seva ‘Meditación de la técnica’: la clau és què volem. "Si cedim el control a les màquines, és probable que obtinguem una cosa que ens perjudiqui". Yudkowsky posa pressa: “Com més poderoses siguin, millor serà que els seus objectius estiguin alineats amb els nostres”. 

Notícies relacionades

Elena Gil Lizasoain : "Les empreses se’n poden beneficiar, però la IA no és la resposta a tots els problemes"

¿Quins reptes comporta l’ús d’IA?

El genetista Moya ofereix un fil d’esperança? “Som un producte més o menys feliç de l’evolució que va començar amb l’aparició dels organismes multicel·lulars complexos –ens recorda–. Això no vol dir que formes més primitives pel seu origen hagin desaparegut. Encara existeixen". Els neardentals, uf, es van extingir fa 40.000 anys per incompetents.