El viatge cap enlloc

Existeixen poques coses més absurdes que perdre deliberadament el temps en èpoques de crisi. En aquest primer aniversari de l'apagada analògica commemorem la posada en marxa d'un sistema d'emissió i recepció de televisió car, desordenat, desconcertant, empobridor de la qualitat, industrialment poc sostenible i ocasionalment encoratjador d'alguns continguts extrems. La TDT, a més a més, s'implanta en un moment en què el consum audiovisual del públic comercialment més interessant (entre 14 i 45 anys) transcor-

re també per altres territoris: cada vegada més, aquest sector va a buscar el que vol en el moment que ho vol, no el que uns quants operadors que han d'omplir graelles amb productes al més barats possibles li ofereixin quan ells decideixin.

Aquesta mateixa setmana, l'Observatori Audiovisual Europeu publicava que Espanya és el segon país d'Europa amb més cadenes de televisió, un total de 1.180, només superada per Gran Bretanya (1.222, gairebé la meitat de les quals emeten per a altres països). França, un altre bon referent, compta amb 450 cadenes. I la TDT no ha ordenat un despropòsit com aquest. No existeix capacitat de finançament per a tant de canal: un mercat publicitari en crisi, tant econòmicament com d'identitat, segueix apostant, tot i la fragmentació, pels grans operadors privats, únics beneficiaris de la supressió de publicitat a TVE.

Són aquests grans grups els que obtenen el gruix de l'audiència a Espanya: segons Kantar Media, al març va ser un 50%, repartit en 16 canals entre els grups Telecinco, Antena 3 i La Sexta; només ells poden permetre's oferir, i amb dificultats, programacions diferenciades per a públics diferents i complementaris. Un 24% va ser per als sis canals de TVE. El 26% restant, entre cadenes autonòmiques i una miríada de freqüències locals i petites televisions privades. Aquestes últimes han apostat sovint per fer-se sentir per existir enmig d'aquest oceà digital: cadenes de soroll i fúria amb una notorietat que és sensiblement superior als seus índexs d'audiència però que impregnen i alimenten continguts de la competència a través dels programes de zàping, que tenen èxit i són sobretot barats.

Notícies relacionades

Una vintena de televisions locals no emeten a Catalunya

La caverna, amb finestra

Resumint molt podem arribar a la conclusió que en un any hem guanyat Intereconomía, hem perdut CNN+ i hem qüestionat molt seriosament la viabilitat financera de TVE i la ja malparada reputació de les televisions autonòmiques. En aquest últim cas, l'única excepció és TV-3, líder d'audiència a Catalunya i sense perdre gens ni mica la seva extraordinària incidència social. Malgrat això, la crisi econòmica amenaça també el seu actual model de gestió.

Sherlock Holmes solia preguntar-se a qui beneficia el crim. Oblidem-nos del conceptecrimi no perdem l'esperança de trobar-nos algun dia algun espectador que disfruti de la situació actual i l'entengui, però plantegem-nos per què dimonis ha servit la TDT.