El 'tiqui-taca' fet ràdio

Iniciat el 2013, no deixa de ser curiós, sobretot tenint en compte el soroll, les intencions, eltarannài el somni que es viu en aquest país, que un espai que han anomenat, els modernets,la transmi, i que va néixer fa 36 anys i 2.000 programes, amb un simplíssim però bell, reivindicatiu, pioner i únicFutbol en català,sigui l'únic fenomen

-¿oi?- que aglutina coses tan diverses, estimades i representatives com Catalunya, llengua, Barça, futbol i La Caixa. Poca broma, ¿oi?

I tot, gràcies a Joaquim Maria Puyal,el mestre. No hi donin més voltes. Sense Puyal, Català de l'Any del 2012, això ni hauria nascut, ni hauria estat possible, crescut, evolucionat, perdurat.

Perquè aquest fenomen ha permès que diverses generacions s'enganxessin a Catalunya de bon grat, abracessin la llengua del país que els acollia o on van néixer, que consolidin la seva manera de ser, la del Barça i la de la seva gent. I que, a través del futbol, gairebé sempre del futbol més bonic del món -acompanyats del«¡Charly gol, Charly gol!», de Basilea; l'«¡Urruti, t'estimo!», de Valladolid; el«¡Koeman, Koeman, Koeman!», de Wembley, el«Pizziiiiii, ¡sos macanudo! ¡qué bueno que viniste!»coper contra l'Atlètic; el«més, i més, i més, i més, i Messi, Messi, Messi…»de l'eslàlom davant el Getafe i, per descomptat, del«¡Don Andréééés, Don Andréééés!», de Stamford Bridge-, se sentissin tan catalans comel mestre.Aquelldoctor, llicenciat en Filologia Romànica i Ciències de la Informació, que cada matinada s'atrevia a fer-li un simpàtic pols informatiu -i alguna cosa més, sí, alguna cosa més- al mateix José María García, líder de l'Espanya més profunda, capital on resideix el quilòmetre 0 d'un país amb una religió que segueix sent futbolística.

Aquest comunicador, geni, creador i gran innovador de formats radiofònics i televisius, ha convertit la modernetatransmi(ells en diuenTdP, laTransmisió d'en Puyal) en una escola de ràdio, en una facultat de periodisme, en una universitat de la llengua, el bon gust i la vida, arquetip del que és políticament correcte. Abans, potser, el programa era el púlpit de Puyal, el lloc des d'on, en pla Guardiola, sí, denunciava, a la seva manera, elsputos amosde la vella Espanya i defensava que això nostre tenia un toc diferencial. Com les seves transmissions. En què la llengua segueix sent sagrada, la defensi, la matisi o la instrueixi aquell meravellós i savi professor anomenat Jordi Mir o l'actual Jordi, més jovenet i atrevit, de cognom Nomdedeu, conegut perPantera.

Un equip més jove

I no només la llengua. També el futbol. I com oferir el futbol a través de les ones, de la ràdio. D'aquí prové no només el toc magistral, professional, didàctic, tècnic i meticulós del bo de Ricard Torquemada, sinó també la murrieria, la gràcia, l'habilitat, la facilitat de paraula -sí, la facilitat de paraula-, de les noies, Laia Tudel i Marta Carreras, hereves, sens dubte, de la portentosa Isabel Bosch (que va començar amb Puyal), Pilar Calvo i Ruth Vila, l'única que sap explicar per què es lesionen els futbolistes, ja que és llicenciada en INEF (Educació Física).

I és que també l'aportació de la veu femenina al masclista món de la pilota va ser obra, sí, idea, aportació, primícia, delmestre. Perquè latransmiblaugrana la supervisa i ajuda a pensar-la Christian García, però no es fa res sense Sònia Oleart, res. I ells ho ­saben.

Sempre innovant

A mesura que Puyal envellia -bé, que feia anys, que es feia gran-,Futbol en catalàes feia jove, més jove. Perquè, tot i que el seu creador no tingui mòbil ni hagi escrit cap correu electrònic a la seva vida -veritat, meravellosa Marisol, el seu mòbil, el seu

e-mail, el seu xòfer, el seu segon cognom-, sempre ha intentat anar al davant del rellotge. Puyal ha intentat al llarg de la seva vida professional que no l'atropellés el temps, avançar-se a les hores, a les modes. I tot i que no li agrada en excés la modernitat dels mitjans, les xarxes, els artefactes, tot allò que no sigui paper, negre sobre blanc, Puyal ha sabut compartir i convertir els mitjans de comunicació del nou segle en el seu millor aliat a través d'aquests jovenets desmesurats a vegades, intrèpids sovint, irreverents sempre. Els mateixos que s'atreveixen a dir-li en antena que s'ha equivocat de futbolista.

Ha permès que els seus nois el corregeixin sense perdre la devoció pel mestre, perquè tots ells han plorat d'admiració quan el van veure sermonejar tot un Parlament.

Una nit amb Boet

Puyal, que ha deixat que latransmiinundi la seva vida fins a extrems impensables, tindrà avui al seu costat el tristoi però avançat Eduard Boet, el seu primer company de viatge. I quan Torquemada reciti l'1x1 blaugrana, trobant adjectius impensables fa 2.000 transmissions, Puyal i Boet tindran ganes d'aplaudir sabent que no és fàcil, no, utilitzar el llenguatge amb tanta precisió com ho fa Torquemada. I és que, al final de cadatransmi, un pateix la mateixa temptació que va patir el central argentí Martín Demichelis quan, al finalitzar el partit de diumenge a La Rosaleda, va reconèixer que havia tingut ganes d'«aplaudir»el Barça. Latransmiéstiqui-tacaradiofònic.

Notícies relacionades

Campanades a Noruega

¡¡Ànims, Julián!!

Celebració a dalt de tot

La gent estima latransmi i és possible, sí, que per culpa del seu èxit, implantació, audiència i identificació amb el país, Catalunya hagi perdut un granconseller, un excel·lent president de laCorpo, director de TV-3, cap de Catalunya Ràdio o, qui ho sap, fins i tot unconseller en cap meticulós. Puyal, que sens dubte ha tingut la possibilitat de ser tot això i més al llarg d'aquests 36 anys, ha preferit arribar a la transmissió número 2.000 desitjós i orgullós de liderar un programa d'èxit, modern, sagaç, innovador, divertit, fresc, actual i que, a sobre, té com a actors i protagonistes el millor equip de futbol que s'ha vist mai. I sentit.