"He perdut alguns papers per estar calba, però Rym ha valgut la pena"

El primer que salta a la vista de l'actriu Laia Costa (Rym a la sèrie de TV-3 'Polseres vermelles') quan entra a la redacció d'EL PERIÓDICO és la seva extremada jovialitat. La sorpresa arriba al descobrir la seva edat: ¡28 anys! "En teoria, aparentar que ets més jove és un avantatge", diu. Amb la producció ideada per Albert Espinosa, la intèrpret és finalment profeta a la seva terra. Madrid havia estat fins ara el seu centre d'operacions.

--Pau Freixas, director de 'Polseres...', ha comentat que vostè és una bomba...

--Em fa feliç que Pau digui això, perquè és una persona a qui admiro moltíssim. Té una gran capacitat per liderar equips i un talent innat per dirigir actors. Ens cuida a cadascun de nosaltres i crea un ambient de confiança absoluta i una energia tan positiva que tothom acaba traient el millor de si mateix. És el màxim responsable del que és 'Polseres'... Veure'l treballar ha sigut un regal.

--¿Era seguidora de la sèrie?

--No la vaig poder veure a la tele, però em vaig comprar el DVD. Em va agradar molt.

--¿Es va presentar a les proves perquè tenia clar que hi volia ser o perquè era una feina més?

--Al principi em va costar decidir-me pel tema de la rapada. Vaig estar parlant amb Pau del que era la sèrie i el projecte, però en aquell moment per a mi era tot molt desconegut. Vaig haver d'agafar confiança que valdria la pena. Ara que han passat uns mesos estic totalment convençuda i me n'hauria penedit molt si no ho hagués fet.

--¿Què va pensar dels seus companys de rodatge el primer dia que els va conèixer?

--Estava una mica acollonida, perquè vaig pensar que ells tenien el seu grupet i jo era la nova. Però t'acullen de tal manera que de seguida t'acostumes al grup. El primer dia de rodatge, tots coneixien el meu nom. A l'hora de dinar, Joana Vilapuig i Mireia Vilapuig em van dir: «Vine, vine, t'hem guardat lloc perquè així fem més pes a l'equip de les noies». Des d'aquest moment vaig veure que tot seria molt fàcil.

--¿La diferència d'edat amb ells ha sigut un problema?

--No, perquè això de les edats compta molt poc. He pogut parlar amb tots ells de persona a persona, independentment de l'edat. Ho notes molt si qui tens davant té 7 anys, perquè està en un altre moment. Tinc amigues que em porten 10 anys i tenen el mateix tipus de vida que jo.

--¿Què hi ha entre el Lleó (Àlex Monner) i la Rym?

--Són caràcters molt forts i la primera escena va ser una enganxada. El moment en què es rapen els uneix en la recerca de la força. Tenen molts punts en comú: s'afaiten, tenen nom d'animal (Rym és una gasela), han perdut la seva mare i la recorden en moments concrets, han hagut d'acomiadar una part del seu cos... Tots dos diuen: "Jo solucionaré els problemes", però només entre ells admeten que no poden amb tot i que potser necessiten l'ajuda de l'altre. I això els uneix de tal manera que podrien ser germans, amics, amants, enemics, el que volguessin.¿ No deixen de ser dos adolescents compartint coses que fins llavors no havien compartit amb ningú més i això fa que tinguin una relació molt especial, que es puguin enganxar en un petó o una baralla, sense posar nom a aquest tipus de relació.

--¿El triangle amb al Cristina (Joana Vilapuig) s'arribarà a produir?

--No és un triangle amorós clàssic. La Rym i el Lleó s'estimen per sobre de tantes coses, fins i tot d'un amor convencional, que no hi haurà cap rivalitat.

--¿Com evoluciona la Rym?

--Arriba fent-se la xula i pensant que pot amb tot, però a mesura que li van passant coses, com perdre el pit, renunciar a sentiments o veure l'estat del seu germà, va creixent i s'adona qua ha de fer un camí llarg i que no pot estar de cul amb el món.

--La seva carta de presentació va ser molt intensa. En només dos plans, ja vam conèixer la Rym. ¿Com va viure aquest moment?

--Va ser molt especial, un moment de dir: "Tu no controles res com a actor", perquè és tan real que està fora del teu control. L'Àlex em va ajudar molt. Quan vam acabar de rapar-nos i li vaig dir: "Ja estic calba", ell em va mirar i em va contestar: "¡Guapa!". I vaig pensar: "Ets un mentider, però gràcies, perquè ara mateix necessitava que em diguessis exactament això". Allà vam veure dues cares de la Rym que la defineixen: la forta, la de jo puc amb tot, i la d'això és una merda, però et vull ajudar i tu m'has d'ajudar a mi. Aquesta és la humilitat de la Rym.

--¿Li va costar molt assumir aquest tallat de cabells?

--Molt. Ho vaig veure molt complicat, perquè en un primer moment, com comentava, va ser motiu d'acceptar o no el paper. Fa por quedar-te sense cabells, perquè penses que no tornaràs a treballar. Vaig estar un mes pensant si em volia rapar o no. Al final va ser una lluita entre cor i ment. Un dels consells que em va donar el Pau, i al qual m'agafaré tota la vida en aquesta professió, és que has de fer coses que notes que el cor i les entranyes et diguin que tens moltes ganes d'explicar. Si fas les coses amb por pel que pugui passar en el futur, sempre pots acabar perdent, perquè el futur, encara que hagis estat prudent, no juga al teu favor, i si haguessis fet realment el que volies fer el tens tot al teu favor. És una cosa que no controlem mai i tenia aquesta por. El Pau va ser qui em va dir que em tirés a la piscina: "No controlaràs mai el que pugui passar més enllà del que facis tu perquè ho vols fer". Després de la lluita entre el cor i la ment, va guanyar el cor. El Pau em va prometre que 'Polseres' seria un viatge i ha sigut màgic.

--¿Què va sentir quan es va mirar per primera vegada al mirall?

--Pensava que tindria un cap de cogombre, com el de Homer Simpson. I vaig demanar que la Rym portés mocador a totes les escenes, perquè estava convençuda que tindria un cap ple de bonys i cràters. Però al veure'm vaig pensar: "No és tan greu. Podem passar dels mocadors, si voleu". I no em va costar adaptar-me a la imatge de calba. L'únic moment que vaig tenir una baixada va ser quan els muntadors ens van ensenyar la primera escena tres mesos després de començar el rodatge, on encara sortia amb cabells. Vaig recordar de cop que tenia una melena increïblement llarga i que l'havia perdut. I vaig plorar...

--¿El tall li ha impedit fer altres treballs?

--Sí, hi ha hagut papers que he perdut perquè estava calba. Aquí a Espanya encara ens falta camí. Estic rodant una pel·lícula russa i quan els vaig plantejar que volia fer Polseres... no em van posar cap problema. Ells acostumen a utilitzar perruques, perquè hi ha tanta feina que els actors estan acostumats a simultaniejar diversos projectes. I com que són conscients que les noies no poden tenir la imatge que cada treball els exigeix, fan servir perruques.

--¿I no ha sentit frustració per aquesta circumstància?

--No me'n penedeixo, perquè la Rym ha valgut realment la pena. Tu et tires a la piscina i no saps si està buida o plena. No ho saps fins uns mesos més tard i ara estic molt contenta d'haver perdut algun paper en favor d'un altre.

--¿Ha gravat més escenes amb tanta intensitat?

--Sí, n'hi ha una que em feia molta por: quan la Rym es mira per primera vegada la cicatriu del pit, sense paraules. Tenia por, perquè quan mirés veuria el meu pit, no la cicatriu. El meu sogre estava ingressat en aquell mateix moment per un problema al genoll. Vaig veure les grapes de l'operació dos dies més tard i els metges em van dir que són gairebé les mateixes que utilitzen per al pit. Tenia la imatge del que havia de presenciar molt recents tant en fotos com en la vida real. I dues malaltes que han sobreviscut a un càncer, la Irene i la Gemma, em van donar molta informació per interpretar la Rym i van ser molt generoses amb mi. Però no vaig parlar amb elles d'aquest moment. I no tenia referents.

--¿I què va passar el dia del rodatge?

--El Pau em va dir: "No assagem. Ho gravarem directament i ja veurem què surt". Per a mi va ser un moment comparable al de la rapada, perquè no vaig controlar el que vaig fer. Només vaig sentir allò i quan el Pau va dir "¡Talleu!" li vaig demanar repetir. Em va contestar: "No, mira-ho". M'ho va ensenyar i estava molt contenta del resultat, però vaig insistir a repetir. A la meitat de l'escena vaig demanar que tallessin. El Pau em va contestar: "Veus com era la primera. Quan et dic ja està, ja està".

--Un moment en què la  Rym li mostra el pit al Lleó ha aixecat alguna crítica relacionada amb el tipus de públic de la sèrie.

--Els adolescents ja han vist molts pits i culs. L'escena s'explicava amb una tendresa i una delicadesa tan sublims que no estic gaire d'acord amb les crítiques. És una manera molt dolça d'acomiadar una part del cos. ¿Perquè és un pit ja és un tema molt delicat? Si fos una cama, ¿no hauria passat res? Hi ha gent que perd el pit per sempre, i la Rym també té dret a acomiadar-lo com li proposa el Lleó. La societat tendeix a tractar els nens d'una manera infantil. Un nen de 7 anys sap més que ningú a casa: està al cas de tot. Si aquesta escena a la gent li sembla malament, ¿com parlen del càncer a la família?

--Vostès comparteixen habitació a l'hospital. Però això no passa habitualment a la vida real...

--Això és una ficció. Si els nois comparteixen espai es poden explicar moltes altres coses que no s'explicarien si estiguessin en habitacions separades. Tampoc apareixen gaires vies i els pacients en porten. Al capdavall, estem fent ficció i el que s'explica són valors humans que volem transmetre als joves. Si per explicar-los hem de posar un noi i una noia en una mateixa habitació, val la pena la llicència.

--¿Què tenen en comú la Rym i la Laia Costa?

--Poc. La Rym és més valenta que la Laia i té les coses més clares, tingui raó o no. Jo sóc molt caganera i quan em passa alguna cosa que em preocupa, ho explico i demano ajuda. A demanar ajuda n'he après amb els anys, i per això entenc la Rym. L'admiro, perquè jo no sóc tan valenta. Tinc fòbia a les agulles i en una escena amb tubs i màquines em va agafar un atac d'ansietat.

--Per tant, la Rym li deu haver ensenyat coses...

--¡Totalment! El fet que el Pau em plategés el dilema de rapar-me o no em va fer créixer molt. I vaig créixer molt amb les dues noies amb qui vaig estar parlant, perquè t'adones que n'han vist de tots colors.

Notícies relacionades

Creu de Sant Jordi

Un ‘selfie’ amb el Papa

--Suposo que amb aquesta cara angelical que mostra li deu costar aconseguir papers de dona madura...

--Li faré una confessió. A l'armari de casa hi tinc un quadro amb la meva imatge real envellint... Visc a la pell d'una Dorian Gray femenina (riu). Bromes a part, he pogut perdre o guanyar papers per aquest i altres motius. El món del càsting és molt complicat. El fet de semblar més jove em permet fer personatges adolescents des de la intel·ligència emocional d'una persona que, en realitat, ha viscut més. Així puc entendre millor les emocions i aprofundir-hi més. Aparentar més jove és un avantatge, perquè sempre estem a temps d'envellir amb caracterització i vestuari. Depèn molt de l'ull que mira. Al final, és més important l'edat que la càmera diu que tens que no la real.