Adriana Ugarte: "El robatori de nadons em posa molt 'pasionaria'"

La protagonista de 'La señora' és una de les víctimes de la xarxa de sostracció de nadons que es mostra a 'Niños robados', la minisèrie de dos capítols que es tanca aquesta nit a Tele 5. Adriana Ugarte ens parla aquí de la dura experiència que ha suposat per a ella rodar aquesta ficció i la necessitat de ficar-se en les entranyes del seu personatge.

-¿Com és el personatge que fa a 'Niños robados'?

-Sóc Susana, la nena robada de la sèrie. Ho descobreix en el segon capítol i per un fet curiós que jo mateixa he estat investigant. Es tracta de una espècie de crida de la naturalesa, d'una crida biològica. Quan algú adoptat fa un pas important a la seva vida, com tenir un bebè o trencar el cordó umbilical amb els pares casant-se, té una espècie de sensacions estranyes o rares que la fan tornar als seus orígens. No és una cosa gratuïta ni un capritx. En aquest cas, Susana té un fill i sent per primera vegada aquella sensació de generar vida, cosa que li fa retrocedir al moment d'estar en l'úter matern. I allà és quan s'adona de tot: en la recerca d'aquestes arrels i a descobrir com es troba sola en un ambient aparentment perfecte, en què no s'aixeca la veu i no hi ha discussions.

-¿Com s'ha preparat el seu paper?

-Amb documentals, amb la lectura del llibre 'Vidas robadas' i parlant amb gent que ha passat per aquestes experiències. N'hi ha molts casos, més de 300.000. És gent molt pròxima que potser tenen 35 anys perquè això es va produir fins al 1990. El problema és que t'inscriuen com a fill biològic. Si no és per aquesta crida a què em referia, et pots morir sense saber que ets adoptat. Ja no és la part moral de robar vides, sinó la part material de la falsificació: no hi ha un document en què puguis veure que ets adoptada. ¿I on busco? No, tot està desaparegut.

-¿Què li sembla que hi estigués implicada una part de l'Església?

-No podem parlar de gent en particular. Per mi aquest és un tema amb què em posaria molt 'pasionaria'. Però ens han donat la instrucció de no parlar de persones concretes (per la cèlebre Sor María, ja morta) per evitar problemes.

-¿Però em refereixo a l'Església com a institució?

-Les Germanes de la Caritat no eren exactament Església perquè no eren pròpiament monges. Eren una ordre d'origen francès que es van constituir com una espècie d'associació benèfica que tenia accés a les classes més humils de la societat i també a les senyoretes de classe alta, que havien ficat la pota al quedar-se embarassades i es volien treure de sobre la criatura. A les noies incultes i de classe baixa els rentaven el cervell i les convencien que tenir un fill soltera era una vergonya.

-¿No surt malparada l'Església d'aquest assumpte? 

-L'Església no es veu danyada directament perquè és una branca benèfica. A l'Església li ha vingut fantàstic. Que l'Església en si estigués involucrada, doncs probablement, però no ho sabem amb certesa.

-¿Què té vostè en comú amb el seu personatge? 

-Aquesta necessitat de no quedar-me quieta i buscar sempre els meus orígens o les raons de totes les coses. A vegades és una mica absurd, perquè no hi ha resposta per a algunes coses.

-¿Què ha sigut el més gratificant del rodatge?

-Mai m'havia submergit tant en una història com en aquesta, tan aliena a mi i tan difícil d'entendre. I això que he fet moltíssim drama. El rodatge va ser bastant dur psicològicament: això de ser un 2% d'autèntica i un 98% de mentida i decorat, que és el que m'ha imposat la meva família adoptiva. Vaig estar connectant amb un terreny que és la soledat i la desvinculació del món que t'envolta. Era difícil tallar amb això quan te n'anaves a casa. Quan t'has passat 12 hores plorant en una seqüència, amb el teu fill als braços caient-li les llagrimotes de veritat... És molt desagradable.

-Sembla que s'implica molt amb els seus personatges...

-M'implico més del que tocaria, però no sé fer-ho d'una altra forma. Estic aprenent a poc a poc a desvincular-me i a posar distància.

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

-¿Això de ficar-se tant en el paper és símptoma de ser bona actriu?

-No jo crec. Hi ha altres companys que són bons professionals i que saben desconnectar. És símptoma que necessito més temps per tallar el cordó umbilical sense perdre els nivells de profunditat que vaig aconseguint.