Mónica Naranjo: "La medicina més poderosa en aquesta vida és riure"

A punt d'entrar en els 40, Mónica Naranjo (Figueres, 1974) s'enfronta a nous reptes amb la força i seguretat que li donen els anys i la seva enorme experiència. Acaba de publicar un llibre de cuina, 'Come y calla' (Martínez Roca); prepara una òpera rock, i, després de repetir com a jurat a l'estiu d''El número 1' (A-3 TV), torna a fer aquest paper en la tercera edició de 'Tu cara me suena'. Diu que s'ho passa molt bé i la creiem.

–Va dubtar quan el seu mànager li va proposar participar en 'Tu cara me suena'.

–És que això va ser fa uns anys, quan a la tele la gent no es parlava: es cridava. Però no va trigar a convence'm quan em va dir que el produïa Gestmusic i el dirigia Tinet Rubira. Això em donava una confiança absoluta que el programa seria  seriós i familiar. 

–I ara no podria viure sense ell.

–És que 'Tu cara me suena' actualment ja forma part de la meva car­rera. No és una anècdota. És història dins dels meus 22 anys de carrera. 

–¿Què li aporta aquest concurs d'imitacions d'Antena 3 TV?

–La veritat és que és la primera vegada que tinc una feina on em paguen per riure. Només puc aportar la meva experiència des de la meva faceta professional. Però poc més. Jo crec que el programa m'aporta més a mi que jo a ell. Això sempre.

–No s'ho passen malament, oi?

–Ens ho passem molt bé. A més, hi ha molt respecte entre els companys, molta connexió. I ganes d'encomanar tot això a la gent a través de la caixa tonta. La medicina més poderosa en aquesta vida és riure. 

–Encara que la tele és tele, ¿aquest bon rotllo és de veritat?

–És veritat. Fins i tot quan ens contrariem. Santiago Segura s'enfadava com una mona, perquè és molt sensible. És una persona fàcil de molestar, sobretot quan se li diu que el seu treball no està ben fet, perquè és molt autoexigent. S'enfada de veritat, però fins i tot així és graciós. 

–¿I la seva picabaralla amb Àngel Llàcer?

–Ens fem la guitza des del minut u, quan ens trobem pels passadissos. És amor en estat pur. 

–I ara té al seu costat la seva amiga Marta Sánchez.

–Marta i jo fa 20 anys que ens coneixem i ens tenim una confiança absoluta. Ella està com una nena amb sabates noves. A més, té un gran sentit de l'humor. El que passa és que quan l'enfoquen amb una càmera, s'acolloneix. I li surt la seva timidesa. Potser amb una mica de tequila es deixaria anar una mica més (riu).

–Entre els concursants, ¿qui serà aquest any la seva debilitat?

–Flo, sí o sí. És entranyable.

–¿I a qui veu com a guanyador? 

–Aquesta vegada sí que està molt disputat. No n'hi ha un que es mengi la resta. No tenim una Roko, vaja. El nivell competitiu entre els participants és alt. Tots ells vénen amb moltes ganes de fer les coses molt bé. Ara hem d'impedir que es relaxin (riu).

–D'això se n'encarre­garà vostè.

–Ho farem tots quatre. Des de l'humor i el bon rotllo. A base d'empipar dient: "Avui no t'he vist tan brillant com la setmana passada". Això sí que molesta. Sobretot, perquè els artistes tenim molt ego.

–A ningú li agrada...

–A mi em doldria. Perquè a la meva feina, ho admeto, sóc molt egòlatra.

–No concursaria mai, vaja.

–No, però sí que he actuat. Perquè el jurat sempre ha d'obrir la temporada amb una imitació. Per donar exemple. Et critico, però perquè ja sé què és això. Ja he estat en la teva pell. Ara et toca a tu. 

–Però ser jurat aquí és més fàcil. Només és un joc. Ningú perd... 

–És clar. No és el mateix ser jurat del concurs de talents 'El número 1', que implica una gran responsabilitat, que a 'Tu cara me suena', on només es busca fer riure. Aquí no estàs jugant amb la carrera de ningú. A 'El número 1', en canvi, sí que s'ha de ser molt sensible. 

–¿I com va fer el pas per jutjar aquests futurs cantants?

–El seu director, Tinet Rubira, té una manera de dirigir molt transparent, i això em dóna confiança. 

–La tele no és un mitjà fàcil.

–A vegades hi ha falta de tacte i de respecte. He arribat a tenir moments tensos a la tele. Però ho he intentat solucionar amb un somriure. 

–Al principi vam témer que fos un Risto Mejide en femení. 

–És que es té una imatge curiosa de mi, com si anés amb el fuet cada dia. I no sóc així, sóc molt amorosa. I ric de tot. 

–¿És necessari ser tan dur?

–Risto és un animal escènic, ¡per Déu! Jo a Risto me l'estimo, l'admiro, el respecto... És un gran company, un gran professional. La persona que va a un programa com Tú sí que vales ja sap que s'ha d'enfrontar a Risto... És televisió.

–La seva amiga Alaska ha dit que no es veia jutjant cantants. ¿I vostè fent un 'reality'?

–És que la vida d'Alaska i Mario dóna per fer un 'reality', perquè són molt divertits. Són dues persones entendridores i entranyables. Tenen una vida molt singular i són molt generosos al compartir-la amb la gent. Jo sóc fan d'aquest reality de MTV. Però la meva vida no és tan petarda, en el bon sentit de la paraula. 

–¿Un concurs promociona més coachs i jurat que el participant?

–No ho havia vist mai d'aquesta manera. Jo no veig els meus companys utilitzant aquests programes per impulsar encara més les seves carreres. El fet que s'actuï en un reality és normal. Però treballar en aquests programes com a artista no millora la teva vida en la música. T'ofereix un altre camí, que és ser un personatge televisiu. 

–I no tothom val...

–Molt poca gent s'hi acaba adaptant. Perquè la televisió és dura, molt dura. Són moltes hores.

–Ara, ¿l'estima més o l'odia?

–N'estic encantada. I gràcies a Déu puc seguir amb les meves gires, les meves gravacions; segueixo escrivint... Jo he tingut prou disciplina per poder portar-ho. Per això m'agrada tant aquest mitjà. Perquè m'ha aportat molt. La televisió em dóna un aprenentatge cada setmana. 

–I li ha servit per trencar aquesta imatge de la Mónica Naranjo diva, distant, freda... L'ha humanitzat.

–Sí, perquè la gent només coneixia la cantant. Un personatge creat, altiu, distant, angoixat... Però si la persona fos així, estaria en un psiquiàtric fa anys. És un personatge una mica desequilibrat (riu). 

–Als seus inicis, ¿s'hauria presentat a un concurs?

–És que el meu cas va ser molt estrany. No sé si van ser els problemes a casa els que van fer que em dediqués a la música. Aquesta necessitat de sortir. No havia pensat mai que fos tan nòmada.

–I ara, com a 'celebrity', ¿no saltaria en una piscina o ballaria?

–M'haurien de matar, amb el vertigen que tinc. ¡Quins nassos! I ballo com un pato mareao... El que passa és que tinc l'art de fer creure que ballo. No, prefereixo estar a la part avorrida. M'hi trobo millor. 

–¿I en un concurs culinari? Perquè demostra ser cuinetes.

–He escrit el llibre 'Come y calla' perquè fa uns anys la cuina em va tornar la il·lusió. Vaig deixar la música i me'n vaig anar a viure a un poblet perdut d'Itàlia, on vaig conèixer unes dones que compartien receptes. Em vaig anar encomanant d'aquesta màgia i vaig focalitzar les meves frustracions i malestar en els fogons. Per això animo la gent a fer-ho. És terapèutic.

–I ofereix més que receptes.

–De llibres de grans xefs i de llibres seriosos n'hi ha molts, i millors que el meu. Aquest aporta un granet de sorra més.

–Per exemple, confidències.

–De bon rotllo.

–Un ingredient bàsic per a tot.

–En la vida s'ha de riure, sí. Però ens compliquem la vida inútilment.

–Vostè se la complicarà ni més ni menys que amb una òpera rock.

–Fa cinc anys que estic amb aquest projecte. Una òpera rock literària, que hem treballat mà a mà amb un escriptor. És una història preciosa. Un acte de fe. 

–Parla de justícia. ¿Existeix?

–Hi ha de tot. Jo sóc una persona que segueix creient en la justícia. Crec que l'esperança en la vida no s'ha de perdre mai.

–I com a mare d'un noi de 21 anys, ¿confia en el futur? ¿Que s'acabi la crisi d'una vegada?

–No hi ha mal que per bé no vingui. Aquesta situació és una mala passada per a tothom, però això no serà etern. El món de la música fa anys que arrossega una crisi. I ja no tornarà a ser com el coneixíem, encara que es vulgui mantenir un imperi. Amb la crisi tots ens hem d'adaptar. En el món de la música no t'imagines quantes adaptacions que hem de fer cada dia.

–Per començar, vostè ha creat un segell discogràfic.

–Sí, a través de Community beat puc divulgar les obres que jo vulgui. No cal tenir un disc amb 12 talls per poder dir: ara vaig a llançar-lo. És una manera directa d'arribar al públic. 

–Inventant noves fórmules.

–Sí, s'ha de mirar de forma independent el futur, perquè vinc d'una generació que hem depès de multinacionals. I hem pagat un preu molt alt. Això s'ha acabat. Ara els discos ens els financem i promocionem nosaltres. Perquè estàs tota la vida lluitant amb les multinacionals, i així no s'avança. És frustrant.

 

–I un artista frustrat no crea...

No, és impossible. L'advocat s'ha de dedicar a les lleis i els artistes, a un pentagrama. Però a les companyies hi abunden els advo-

cats. De músics n'hi ha pocs.

–És una dona de declaracions fermes. Com quan va dir que era una "marica d'esperit".

–Sí. És que sóc gai, és clar, claríssim. Sóc gai des que vaig néixer. A veure, jo m'he criat en l'ambient. Però quan dius de sobte que ets gai, la gent ja va al més bàsic. Encara que és igual, l'important és el que un és per dins. Jo em considero una absoluta defensora de les llibertats i de les decantacions sexuals.

–Estimar sense importar a qui.

–L'important és estimar-se. És clar que no t'agradaran ni totes les dones ni tots els homes. A mi m'agrada el meu marit, però si m'hagués enamorat d'algú que es digués María, també estaria amb la María.

–El seu marit, Óscar, és el seu mànager. ¿Darrere d'una gran dona també hi ha un gran home?

–Per descomptat. Nosaltres tenim una relació i un equilibri personal que per a mi és el més important a la vida. Jo he viscut molt abans de coneixe'l. Tenia una vida desenfrenada. Durant els primers 10 anys de la meva carrera, vaig arribar a fer moltes coses... Però em sentia buida. ¡Que bonic tot, que glamurós! Però estava més sola que un gos en una granja. En canvi, conèixer l'Óscar, ser mare, això no té preu. Et fa veure la vida d'una altra manera, sentir-te important.

–El seu fill deu estar content de tenir una mare tan guapa i liberal.

–El meu fill passa bastant de mi ara, ¿eh? Està amb la seva novieta i els seus estudis... Ara li toca a ell. Però he passat de ser la dona de la seva vida a ser la segona dona de la seva vida.

–¿I com ho porta?

–Malament, com qualsevol altra mare. Gelosa acabada (riu). 

–¿Cap és bona per a ell?

–És clar que no (riu).

–¿Què canviaria a la tele? 

–Espero que un dia canviï la rivalitat entre les cadenes, perquè això no afavoreix el teleespectador. En aquesta guerra per les audiències crec que qui sempre hi surt perdent és el públic. L'audiència és important, però som molts milions en aquest país. Es pot repartir. 

 –És molt activa a Twitter. ¿És conscient de com la segueixen?

–Sí, però no hi dono tanta importàn­cia. El Twitter és molt perillós. Tinc companys superenganxats. Les tecnologies i les xarxes socials són el futur. I et sedueixen, et contagien, t'absorbeixen. Jo sóc molt activa a les xarxes, però sense que em devorin.

–Va aparèixer en un espot que jugava amb allò de Mónica Naranjo y Limón. ¿El tema es va desbordar a Twitter?

–Al contrari, crec que ha ajudat a fer que la imatge de Mónica Naranjo sigui una miqueta més pròxima, que es conegui més el meu sentit de l'humor. El que no està bé és que en ple concert et cridin: "¡M'encantes, Mónica Limón!". No és seriós.

–Ha fet alguna cosa en el cine.

–Sí, però no m'hi dedicaré mai.

–¿No es veu de noia Almodóvar?

–Tinc els meus estudis, però no. Per introduir-te en el món del cine l'has d'estimar, i jo estimo la música. Això no impedeix que hagi fet certs 'cameos', però per amistat. No tinc la paciència ni la tenacitat per a aquesta professió. 

–¿I somia tenir un programa propi? L''excoach' de 'La voz' Melendi estrenarà 'Generación rock'.

–No crec que estigui preparada. Tinc tantes històries per acabar...

–¿Què ambiciona en la vida?

–Que la família estigui bé. L'ambició laboral és una cosa  que ja he viscut, l'he disfrutat, l'he patit..., però ja està. Quan vius un munt d'anys d'aquesta manera, tot es converteix en el mateix. És com una espècie de bucle. 

–Viquipèdia defineix cada etapa de la seva carrera amb un pentinat.

 

–Els meus canvis més forts de 'look' els vaig tenir quan tocava. Amb l'edat t'alleugereixes de pes i responsabilitats. Era una imatge esclava.

–Forma part del passat.

–M'he d'adaptar als anys que tinc, gairebé 40. Però no tornaria als vint-i-pocs. M'encanta la meva edat, perquè ara sí que sé viure la vida.

–Però no renega d'aquell 'look'.

–¡Però si era una passada! Resultava molt camaleònica. Era divertit. Ara porto el meu to de cabells natural i el seguiré portant. Perquè és com sóc.

Notícies relacionades

‘Cara al sol’ a Ferraz

Hopkins, emperador de Roma

–Així és Mónica Naranjo.

–No necessito més canvis. Només de roba i de calcetes. Res més.