Quim Masferrer: "Si al meu poble vingués un paio amb un micro a les vuit del matí, no sé què li diria"

El foraster de TV-3, Quim Masferrer, ha tornat a treure la ranxera taronja a la carretera, el vehicle que cada vegada passa menys desapercebut, per confeccionar un retrat de la Catalunya més diminuta, però no exempta de grans històries. A vegades són simplement confessions que arriben al cor del mateix autor i director teatral i, per extensió, al del públic de la cadena autonòmica. Ara que el factor sorpresa és més difícil de preservar, una dotzena de poblacions tornen a acollir l'insigne convidat.

 

-No estem veient grans novetats en aquest curs...   

-És una temporada bastant continuista: no hi hem incorporat grans canvis. L'estil del programa és el mateix, perquè és l'ànima de l'espai, que és arribar a un poble de menys de 1.000 habitants i parlar amb la gent durant 48 hores. Ells són els guionistes del monòleg que els interpretes després. Cada lloc té una manera de ser que el fa diferent dels altres. El format ens agrada i la diferència ens la marca cada poble. Per això, no hem canviat res.

 

-L'únic canvi significatiu és el del dia d'emissió. Ara competeixen amb el cine. 

 -Jo d'aquestes coses no hi entenc. L'única cosa que pretenc és passar-m'ho molt bé fent el programa. Després, els que hi entenen, en aquest cas la direcció de TV-3, l'emeten quan ho creuen oportú.

 

-De moment, n'ha sortit ben parat, però la batalla en aquesta franja és dura.   

-No sóc un fanàtic de mirar qui tenim de competència. Sincerament, ni ho sé. El ritme de rodatge és molt frenètic i cada programa requereix un gran esforç. Tinc poc temps per aprendre'm el monòleg i entro en una voràgine en què només intento fer-ho bé. La resta se m'escapa una mica.

 

-¿És més complicat en aquesta edició aconseguir que la gent sigui espontània? 

 -Aquest fenomen ja el vam comprovar en la primera temporada. Quan vam estrenar al setembre ja teníem sis programes acabats, i seguíem gravant. Aquest tema ens feia patir, però està molt bé que la gent conegui el programa, perquè vol dir que ja no els has d'explicar què estàs fent. Recordo els primers dies en què la gent ens feia preguntes i havíem de donar moltes explicacions. Ara no. Molts ajuntaments ens truquen perquè volen que 'El foraster' els visiti: saben que el poble hi surt guanyant, amb una emissió de 50 minuts, en què riem i ens emocionem junts. Un foraster que passi per un poble és molt interessant. Això al principi no passava.

 

-¿Però els veïns no estan gaire predisposats ara a donar la cara?   

-No. Hi ha gent que sí que està disposada a jugar i a dir el que pensa perquè coneix el programa; i després n'hi ha molt pocs que diuen que no hi volen sortir. I és totalment lícit. Sempre dic que si al meu poble vingués un paio amb un micro a les vuit del matí, no sé què li diria.

 

-Intenti-ho...   

-«Prova a veure si a les onze del matí estic de més bon humor. Ara, de moment, no». Però, evidentment, li seguiria el joc, perquè el 'foraster' és un paio molt blanc, noble, de poble, que no té malícia... Només es tracta de fer aquest exercici tan sa que és riure's de nosaltres mateixos, encara que de cop et veus en situacions en què hi ha molt poc humor, perquè la gent t'explica coses personals i, a vegades, fins i tot tragèdies que comparteixen amb la càmera, i això fa que agafis una espècie de polivalència. Aquí hem de riure, però també emocionar-nos i escoltar. En l'aspecte personal, ha sigut molt enriquidor.

 

-¿Què ha après Quim Masferrer d'aquest personatge?   

-Sempre dic que és un regal que transcendeix una mica el tema professional. A cada poble que he visitat, hi ha quatre o cinc persones amb qui es produeix un vincle molt xulo. Si tingués temps, intentaria tornar a visitar-los. Com la Cinteta i el Miquel, de Benifallet, saber si continuen ballant, si els nens han crescut... Tinc ganes de saber de la gent. De cada lloc t'emportes amistats. Ho dic de veritat.

 

-¿No n'ha vist cap alguna altra vegada?   

-A Espolla, on vam gravar el capítol pilot, van organitzar una fira de l'oli al gener i hi vaig anar com a mostra d'agraïment. Fins i tot vaig fer un escrit que van publicar al llibre de presentació de la mostra. Amb motiu de 'La Marató' també vam anar a tres poblacions (la Vall Fosca, Belianes i el Port de la Selva), i la gent es va emocionar quan em va veure. Et fan abraçades i t'expliquen com han viscut l'experiència de sortir per la tele. Jo, que sóc d'un poble petit, Sant Feliu de Buixalleu, conec com es mou la gent. I està molt bé.

 

-¿Això ho ha après gràcies al programa?   

-No, ja ho sabia. Sense càmeres jo ja havia fet molt de foraster. Sempre m'ha apassionat anar als pobles petits i acostar-me a les persones. Descobreixes que és més interessant la senyora que està a la porta del museu que el mateix recinte. Gràcies a la dimensió que donen la càmera i la tele, l'agraïment de la gent és molt gran. Quan te'n vas et pregunten si hi has estat bé i si t'han tractat bé i això va molt més enllà de la mateixa qüestió. A nivell professional, la polivalència està per tot arreu: hi ha moments que ets humorista, però gairebé d'èxtasi, i de cop tens instants molt poètics. I has de saber jugar amb todo això.

 

-¿Continua anant amb el fre de mà posat?  

-Sí, sí, però en sentit positiu. Quan et trobes la gent pel carrer, no intentes intimidar-los de cop ni buscar el gag. I poses el fre de mà. Sempre dic que en una mà tinc el micro, i a l'altra, el fre de mà. Si no el portés posat, no els donaria l'oportunitat que s'expliquin i et regalin coses com les que t'ofereixen. Un silenci i no preguntar de manera reiterativa ens porta, a

 vegades, una resposta que ens portarà a un lloc interessant. Hem d'anar amb cautela, perquè els protagonistes són ells. No t'has de marcar cap gol.

 

-¿Com se li va quedar el cos després de recórrer més de 4.000 quilòmetres durant la primera temporada?  

-Bé. M'agrada molt viatjar amb la 'pick up', encara que és una tartana.

 

-¿D'on la van treure?  

-Buscàvem un cotxe que fos un segell, un tret diferencial i que la gent l'identifiqués. I que fos de segona mà. 'El foraster' és, en el fons, un romàntic de la vida, una mica il·luminat, i el realitzador, Ruy Balaña, va creure que havia de ser taronja. Som molt cuidadosos amb la fotografia i aquest color destaca amb tot: neu, mar, oliveres i vinyes, quan gravem terra i asfalt. Vam trobar aquest vehicle amb matrícula de Girona, que era la meva condició, perquè sóc de Girona. I aquest té un punt de ranxer i romàntic. Era blanc i el vam pintar.

 

-No sembla gaire confortable...  

-La ràdio no funciona, però no vull que ho faci, perquè el silenci m'ha permès reflexionar molt sobre el que m'ha passat mentre gravava. El mecànic em va preguntar si la volia, però li vaig dir que no, perquè vull que la sintonia siguin els pobles i el que sents a partir del que t'han regalat durant el rodatge.

 

-¿I on dorm la ranxera?  

-En un garatge d'Arbúcies. Quan anem a rodar, l'agafo i me'n vaig amb ella als pobles. Ja comença a ser coneguda i la gent, quan vas per l'autopista, toca el clàxon i et saluda. Veus que li fan fotos quan la tinc aparcada. No corre, però li he agafat molt afecte, cregui'm. Això vol dir que hem aconseguit l'objectiu.

 

-¿Encara hi ha persones que pensen que 'El foraster' es riu de la gent?  

-Hi va haver una part del públic que s'ho va pensar en algun moment, però, els afectats, no. Sempre m'ha cridat molt l'atenció aquesta necessitat que hi ha de protegir el proïsme, aquest proteccionisme. I sempre dic el mateix: «Perdoneu, però és que la gent de poble ens protegim sols. No necessitem ningú». El que és molt interessant és que, com li comentava, molts ajuntaments ens demanen que hi anem, i amb això ho saldes tot. La intenció no és riure's de ningú, al contrari, sinó riure tots junts i descobrir l'autenticitat de les persones.

 

-Rebre l'equip d''El foraster' és més barat que pagar per la gravació d'un publireportatge.  

-Segur. I sabem, a més, que hi ha gent que està fent la ruta d''El foraster' durant el cap de setmana i que visita el poble del qual hem parlat el diumenge anterior. I des d'aquestes localitats ens expliquen que els carrers s'omplen aquells dos dies. Això ens fa sentir molt orgullosos i contents.

 

-¿No deu haver pensat a afegir al seu currículum la faceta d'agent turístic?  

Notícies relacionades

Campanades a Noruega

¡¡Ànims, Julián!!

-Jo vaig estudiar turisme. Feia temps que no l'utilitzava i miri, de rebot, he arribat fins aquí. A vegades, la vida et porta…