El trampolí dels '12 points'

Tot el que he perdut no deixarà que la meva ànima es rendeixi. El poder de la derrota és la meva aposta. La meva ànima té la força del foc per cremar tots els temors. Camino cap a Déu i, si caic, em tornaré a aixecar». És la lletra de la cançó Watch my dance. En el seu context real agafa encara més força: va ser el tema amb què Grècia va participar en el Festival d'Eurovisió del 2011. Lukas Yiorkas i el raper Stereo Mike van cantar en anglès i grec en un escenari presidit per unes immenses columnes jòniques, símbol inequívoc del seu país. El tema, intens i dramàtic, sonava a himne; amb un «missatge de desafiador orgull nacional», segons Marilena Zaroulia, investigadora de la Universitat de Winches­ter, al Regne Unit. Grècia, que llavors acumulava un deute superior al 171% del seu PIB, estava al caire de la bancarrota i sotmesa a un ferri programa d'austeritat dictat per la Unió Europea.

Eurovisió és un camp adobat per a diferents tipus de «posades en escena nacionalistes», segons la canadenca Karen Fricker, investigadora del Departament d'Arts Dramàtiques de la Universitat de Brock, al Canadà. Fricker va codirigir entre els anys 2009 i 2011 un estudi sobre les manifestacions polítiques en el festival en què Zaroulia també va prendre part.

En una entrevista a aquest diari, Fricker cita l'exemple de l'Azerbaidjan, que va organitzar l'esdeveniment el 2012. El país està en el punt de mira d'organitzacions com Amnistia Internacional i Reporters Sense Fronteres, que denuncien constants violacions dels drets humans, repressió política i control de la premsa lliure. Eurovisió, no obstant, va ser la seva oportunitat per mostrar-se com un país amb immenses oportunitats de negoci i, de passada, demostrar el seu poder.

Azerbaidjan és un dels principals productors de gas i petroli i el festival li permet flirtejar amb Europa, a qui vol com a sòcia i client. Els àzeris han sigut els únics a construir una sala de concerts expressament per allotjar el festival: el Crystal Hall de Bakú. La casa per la finestra. No obstant, Fricker apunta que l'esdeveniment també va permetre a l'oposició àzeri fer publicitat de la seva causa, organitzant marxes i repartint informació per treure profit de la presència al país de milers de periodistes i fans occidentals. Estònia també va treure profit del xou el 2002, presentant-se com un país capaç d'organitzar el festival i de pertànyer a la Unió Europea.

De Iugoslàvia a Israel

«Cada país organitzador escenifica alguna cosa»,

 assegura. Manuel Moreno, analista del Consell de l'Audiovisual de Catalunya, també va investigar per a la Universitat Pompeu Fabra les implicacions polítiques del certamen. L'edició celebrada a l'antiga Iugoslàvia el 1990 va ser, per a ell, «l'últim cartutx per oferir al món una imatge d'unitat» just un any abans que el país comencés a trencar-se. Cita com a exemple el comentari dels presentadors del xou, Helga Vlahovic i Oliver Mlakar, a l'explicar que Iugoslàvia «és com una gran orquestra; perquè totes les parts funcionin bé hi ha d'haver un director al capdavant». Moreno va observar també que els països que havien aconseguit la seva independència després d'una guerra van utilitzar la seva participació en el festival per enviar missatges polítics; per dissenyar una «targeta de presentació davant una audiència multitudinària a la qual difícilment haurien arribat en un altre tipus de certàmens».

Ruïnes de Sarajevo

Bòsnia i Hercegovina, per exemple, va explotar els drames d'un conflicte que va causar 100.000 morts i va generar gairebé 2 milions d'exilis forçats. El país va debutar en el xou el 1993. Per promocionar el seu tema, titulat Tot el dolor del món, van gravar un videoclip entre les ruïnes de Sarajevo; els seus representants, els membres del grup Fazla, cantaven dins d'edificis en ruïnes. Aquell mateix any, la també debutant Croàcia hi va participar amb el tema No ploris mai més, on segons Moreno es perfilava l'ideari nacional del nou país; una espècie d'himne on es demana als nens morts en la guerra que no pateixin més, estiguin on estiguin, i que vetllin per la pau finalment aconseguida.

Israel va concursar el 2009 amb la mundialment coneguda Noa i la palestina Mira Awad. Van interpretar un tema amb missatge polític: Hi ha d'haver un altre camí, on explicaven que recorrerien «un llarg camí; un camí molt difícil, junts, cap a la llum (…) I tota la por desapareixerà». Idearis que no necessàriament han de correspondre's amb la realitat però que serveixen per projectar una idea del país cap a l'exterior. I això no és nou; l'albanès Frederik Ndoci, que va representar el seu país el 2007, va explicar en roda de premsa a la seu del festival que de petit seguia el certamen a través de les deficients emissions de la televisió italiana que es podien captar en algunes zones d'Albània. Fer-ho, no obstant, era considerat un delicte pel règim comunista de l'època.

En el treball codirigit per Karen Fricker també es posa de manifest que Eurovisió ha servit igualment per reforçar identitats nacionals de portes endins. Brian Singleton, director de la facultat d'Arts Escèniques de la Universitat de Dublín, també va participar en l'estudi. Va investigar el cas d'Irlanda i va arribar a la conclusió que prendre part en el certamen i haver-lo guanyat en quatre ocasions entre el 1992 i el 1996 «va ser crucial per a la cultura i l'autoestima» del país en uns moments en què els irlandesos «es percebien a si mateixos com la perifèria d'Europa». No obstant, quan més tard van florir l'economia i la legitimitat europea del país, «va arribar el declivi» del concepte que fins llavors havien tingut els irlandesos del Festival.

I és que, segons l'estudi codirigit per Karen Fricker, Eurovisió també ha sigut útil per reivindicar una sèrie de valors considerats oficials per determinats països davant minories nacionals o grups d'immigrants que viuen dins de les seves fronteres. Podria ser aquest el cas d'Espanya, únic país juntament amb Portugal de tots els que continuen en el xou que mai ha optat per anar a Eurovisió amb cançons interpretades íntegrament en anglès. Per al sociolingüista Miquel Strubell, aquest fet demostra que el país continua sent, en teoria, «un estat multilingüe que, no obstant, ha sigut monolingüe en castellà des del primer dia». Quan Andorra va debutar en el concurs el 2004, TV3 va coproduir juntament amb la televisió del país pirinenc el programa en què s'elegiria el seu primer representant. Segons Pati Molné, presentadora de l'espai, hi va haver certes friccions entre els dos ens, ja que TV3 volia que es destaqués el debut de l'idioma en el concurs mentre que Andorra TV preferia ressaltar el del país.

Notícies relacionades

Campanades a Noruega

¡¡Ànims, Julián!!

Més eficaços que les polítiques

Però el festival d'Eurovisió també és una potent plataforma des de la qual es construeixen o reforcen missatges de caràcter social; principalment els relatius a la identitat sexual. Segons explica Karen Fricker, figures com Conchita Wurst han fet ús del certamen per difondre el seu missatge. En el cas de l'austríaca, el de la pau, el respecte i la tolerància. La victòria de la transsexual israeliana Dana International el 1998 també va suposar un hit per a la causa dels moviments que treballen en favor dels drets de gais, lesbianes i transgènere. Segons explica l'antropòloga Yolanda Aixelà, del Consell Superior d'Investigacions Científiques, l'existència d'aquestes figures acaba complint una important «tasca de sensibilització» social sobre les diferents maneres de viure la sexualitat, en el sentit que el seu missatge acaba sent «més efectiu que diverses polítiques» públiques a favor de la integració.