El que el cap no veu

Els programes de telerealitat pivoten sobre una premissa que en aquest costat de la pantalla a vegades costa d'acceptar: hi ha un moment màgic en què la càmera es torna invisible i els protagonistes comencen a comportar-se amb la naturalitat de la rutina. En aquest instant, miraculosament, la sensació de ser espiats s'esfuma i les misèries i grandeses de la condició humana afloren com roselles durant la primavera. També ho fan els secrets, les confidències i tot el que es pensa en privat i no hi ha mai valor de confessar en públic. Que a mig metre hi hagi un tècnic de so, un operari d'imatge i una càmera de la mida d'un pernil, resulta indiferent.

Sobre aquesta fórmula, que comparteixen tots els realities, el programa El jefe infiltrado (La Sexta, dimarts a les 22.30) fa tres temporades que mostra les interioritats de les empreses amb un realisme difícil d'igualar. Els 26 episodis emesos fins ara contenen més veritat sobre la vida laboral d'aquest país que tots els informes dels sindicats i la Seguretat Social junts. Els protagonistes no són les xifres i els balanços, sinó les condicions de treball dels empleats, els seus horaris impossibles, els seus sentiments de deslleialtat envers la marca, les seves dificultats per arribar a final de mes i tot un seguit d'històries que donen vida, però en silenci, al teixit empresarial.

Adaptació d'Undercover Boss -estrenat el 2009 al britànic Channel 4, i que avui té una desena de versions-, l'espai segueix un plantejament tan simple com eficaç: la irrupció d'un alt càrrec en els diferents departaments de l'empresa, després de ser sotmès a un sever procés de canvi d'identitat, serveix de ganxo perquè els treballadors acabin mostrant la realitat de la companyia, la que el cap no veu mai des del seu elevat despatx.

L'epifania té lloc davant les càmeres amb tanta naturalitat que a vegades el teleespectador s'escama. Pablo Abelenda, director de l'espai, somriu quan se li pregunta pels dubtes que circulen per les xarxes socials referents al grau de sinceritat o muntatge dels testimonis. «No necessitem forçar res perquè els personatges mostrin el seu cor, la gent té una necessitat molt gran de parlar del  que el fa patir», diu aquest directiu d'Eyeworks, productora responsable també d'altres realities com Pesadilla en la cocina, Adan y Eva, Quién quiere casarse con mi hijo i Un príncipe para Corina.

 

El jefe infiltrado té una dificultat afegida: «En realitat no és un programa, sinó dos en un», diu Abelenda, que crida l'atenció sobre la coartada que han de tramar en cada episodi per infiltrar el cap sense aixecar sospites. Una farsa que els obliga a crear cada setmana tota una parafernàlia falsa, amb webs, equips i pressupostos falsos, per fer creïble la bola.

Una vegada, l'excusa va ser gravar un presumpte programa d'Erasmus laboral. Una altra van explicar als incauts treballadors que estaven preparant un reality sobre persones a l'atur de llarga durada, al qual pertanyia el fals nou fitxatge. La setmana passada, el cap infiltrat, Alberto Zapiaín, responsable de la cadena de perruqueries Low Cost, es feia passar per un participant d'un especial sobre ninis. «L'important és que l'empleat s'ho cregui, ja que l'èxit del programa depèn que es generi confiança. Només llavors la gent abaixa la guàrdia i explica el que mai diria al seu superior de veritat», explica el director.

Un equip de mig centenar de professionals (guionistes, redactors, càmeres, editors i personal de producció) fa realitat cada setmana l'espai. Darrere de cada capítol hi ha gairebé mig any de treball; un minuciós procés que s'inicia amb la selecció de l'entitat i del cap que protagonitzaran cada episodi, continua amb un estudi detallat de la companyia per identificar els departaments en què s'infiltrarà el fals empleat i culmina amb la setmana de gravació. La majoria de les empreses que hi han participat les va buscar el mateix programa, guiat per criteris d'interès públic i pendent que fossin representatives del nou paisatge empresarial. «Hem sigut testimonis de l'evolució laboral del país durant els últims anys i això que la crisi ha passat és molt relatiu, perquè hi segueix havent molta gent que ho està passant molt malament», adverteix Abelenda. En altres ocasions van ser les mateixes companyies les que van trucar al programa per oferir-se a participar-hi, i en aquest cas la selecció va ser  molt severa: «Vam acceptar els casos en què el cap patia per la seva empresa i veritablement volia aprendre de l'experiència per millorar-la. A qui vam veure que només buscava publicitat gratis, li vam dir que no», explica el director.

Masha Lloyd, directora de comunicació de Yoigo, no va trucar, sinó que li van trucar, i no va dubtar ni un minut. «El programa ofereix una oportunitat perfecta de conèixer aspectes de la teva companyia que no funcionen. Per a mi ha sigut una experiència, ha canviat la meva manera de veure els meus empleats, ara els valoro més», admet aquesta executiva, que en la immersió per les interioritats de l'entitat que dirigeix es va trobar amb situacions d'estrès entre els treballadors que no esperava i també amb alguna traïció als protocols de la marca.

Notícies relacionades

Cinc històries d''El jefe infiltrado'

Marc Giró, una de les peces més cobejades de la televisió, renova finalment el seu contracte amb RTVE

Com a bon reality, el programa s'ubica en el camp de l'entreteniment, però el seu director presumeix de la seva utilitat social. «Alguns caps, al veure els vídeos abans de ser editats, es posen a plorar al descobrir les carències dels seus equips», revela Abelenda, que destaca l'experiència de Fain, la firma d'ascensors: després de l'emissió del programa, la companyia va decidir crear un organisme intern per mantenir més en contacte els caps i els treballadors.

Cada episodi s'acaba amb el descobriment del pastís: al despatx del cap, exercint com a tal, els incauts empleats s'assabenten  cara a cara de l'engany i són premiats o castigats en funció de la seva actitud. Que els premis guanyin per golejada a les reprimendes respon a les exigències del format. «Seria lleig acabar malament, a la gent li  agraden els finals feliços», justifica el director.