Meritxell Martorell: "Amb el '21 días' dels refugiats em vaig fer un fart de plorar"

La catalana Meritxell MartorellMeritxell Martorell (Malgrat de Mar, 1986) ha agafat el relleu de Samanta Villar i Adela Úcar al capdavant de la setena temporada de '21 días', l'espai de reportatges de Cuatro en què la periodista viu en carn pròpia, durant tres setmanes, la mateixa realitat d'altres persones.

A ella no la preocupen les comparacions amb les predecessores: "És normal que en facin", comenta aquesta aventurera que ja estava acostumada a adaptar-se a altres realitats i cultures arran de la seva passió pels viatges.

Llicenciada en Periodisme per la UAB i amb estudis de Filologia Anglesa, la nova cara de ‘21 días’ ha treballat com a reportera a Localia TV i Urbe TV, ha sigut presentadora i directora de ‘L’imperdible’ a la tele de l’Hospitalet, col·laboradora d''Atrévete' a Cadena Dial i productora i locutora de ‘Ya te digo’ a Europa FM.

Aquest divendres, la periodista experimenta amb l'ayahuasca, la droga de la selva (Cuatro, 23.00 hores).

¿Com la van seleccionar en el càsting que va convocar Cuatro per a '21 días'S'havia d'enviar un vídeo presentant-te, explicant el que havies fet i què et motivava per emprendre aquesta aventura. Després passaves un procés d'entrevistes i enviaves algun vídeo fent veure que estaves vivint una experiència com les de '21 dís', en què et posaves en una situació una mica extrema.

¿Quin vídeo va presentar? Vaig fer 21 dies en cadira de rodes, un altre d'okupa i un altre lligant per aplicacions mòbils.

¿La preocupen les comparacions amb Samanta Villar No. És normal que en facin.

¿Els va demanar consell? A l'Adela no vaig tenir l'oportunitat de conèixer-la, perquè està gravant al País Basc i amb la Samanta sí que hi he coincidit alguna vegada i li he demanat algun petit consell. Sobretot, em va dir que fos natural i que visqués i aprofités l'experiència.

És un programa que requereix una gran exigència de la reportera. Sí, has de ser forta psicològicament perquè és una experiència dura, ja que hi ha molts moments en què et trobes sola. Durant 21 dies t'oblides una mica de la teva vida, de les teves coses, dels teus amics, estàs totalment desconnectada.... Jo ni tan sols tinc mòbil quan estic submergida en l'experiència. Al final trobes a faltar la teva vida i la teva gent. El que ajuda és saber que la situació arribarà al final, que després de 21 dies tornaràs a casa...

Tenien dos estils molt diferents. ¿Amb quin s'identifica més? La gràcia d'aquest programa és que et dóna l'oportunitat de ser tu i no has de fer cap paper. Llavors jo crec que les tres reporteres, si alguna cosa tenim en comú, és que som noies molt senzilles i naturals, però cadascuna té el seu estil i la seva personalitat.

¿I no li costa deixar les històries que ha viscut en aquests 21 dies, o la segueixen afectant? És clar que costa, a vegades arribes a casa i treus tot el que has sentit. Per exemple, quan vaig arribar després del reportatge que vam gravar sobre els refugiats, em vaig fer un fart de plorar. No deixes la història després d'acabar el programa, la història segueix amb tu. 

¿S'ha de ser d'una pasta especial per fer '21 días'? Sobretot has de tenir la capacitat d'adaptar-te a diferents situacions i persones, perquè convius amb gent molt diferent. No és el mateix fer-ho amb un jueu ortodox, amb un refugiat o amb una prostituta; són perfils de persones totalment diferents.

Va començar forta en el programa, amb '21 días en un prostíbulo'. Evidentment i, sobretot, tenint en compte que era el meu primer programa. Va ser una experiència dura, en què vaig veure les condicions en què viuen aquestes noies, i per a mi va ser una mica un xoc.

I va viure moments delicats. Són situacions incòmodes. No hi va haver res superfort, però sí que va ser dur conviure amb una noia que s'aixeca i necessita drogar-se per seguir amb la seva feina. Moltes ho maquillen d'alguna manera i diuen que ho fan per voluntat pròpia, però, al final, veus que hi ha alguna cosa que no rutlla, que tenen els seus moments de baixada, se't posen a plorar i és lògic que empatitzis amb elles i sigui complicat.

¿On està el seu límit a l'hora de fer un reportatge de '21 días'? Tinc llibertat total per triar quin és el meu límit. En el cas de la prostitució, sabia per endavant fins on arribaria, però, a part d'aquest programa, en cap altre m'he posat cap límit. Sempre vaig amb una mentalitat oberta i, quan estic vivint la situació, ja decideixo què vull o què no vull fer.

¿En algun moment arriba a oblidar-se que té una càmera gravant-la constantment? Al principi em costava més, era més conscient que tenia una càmera 24 hores al dia. Però com que estàs tot el dia gravant hi ha moments en què te n'oblides completament. I jo que porto la meva petita càmera, al principi era un horror, em costava molt entrevistar el personatge i, alhora, fer un bon pla. Ara ja me n'oblido, el braç se m'ha allargat tot sol [riu].

¿L'ha canviada fer un programa com '21 días'? Suposo que sí. M'imagino que et fas més forta, perquè poca gent té l'oportunitat de viure experiències tan intenses, en tan poc temps i tan seguides. Per això aprenc moltíssim.

A més del programa sobre els prostíbuls, en un altre ha conviscut amb refugiats sirians que s'escapaven de la guerra [es veurà la setmana que ve]. Aquest ha sigut el programa que se'm va fer més dur psicològicament. Vaig arribar a Lesbos, on vaig estar treballant amb voluntaris, i després vaig seguir la història d'alguns refugiats en concret i els vaig acompanyar per seguir la seva travessia.

Una travessia en què se'ls han posat moltes traves. Una vegada ens vam posar rumb cap a la frontera amb Macedònia, a Idomeni, van decidir tancar-la sense donar cap explicació i van deixar milers de refugiats en una gasolinera. Vam ser allà uns dies sense saber quan obririen. Imagina't en quines condicions estava aquella gent, i jo estava vivint amb ells a la gasolinera i l'autobús. No hi havia gaire menjar, ni banys, hi havia gent malalta, nens plorant... I, lògicament, tot això t'afecta moltíssim.

En els altres dos reportatges emesos va tastar l'ayahuasca, la droga dels xamans de la selva de l'Amazones, i va conviure amb jueus ultraortodoxos. ¿Com van ser aquestes experiències? El primer em va marcar perquè prendre una substància psicòtropa tan forta i, a sobre, amb una càmera davant, va ser un impacte. El dels jueus ultraortodoxos va ser molt interessant. Vam estar en una comunitat a Guatemala de la qual molta gent assegura que és una secta, per veure la condicions en què viuen. Es passen el dia resant i els nens no tenen cap mena d'escolarització a part de llegir la Torà. Per poder gravar-ho, vaig haver de posar-me un burca.

¿Què és el primer que fa quan torna a casa després d'estar tres setmanes fora, rodant '21 días'? El primer que faig és dutxar-me i dormir molt perquè, normalment, arribo esgotada. Són rodatges molt durs, amb moltes hores de gravació, estant submergida totalment en una experiència, i després arribes a casa i no t'oblides completament del tema, com em va passar amb els refugiats, així que no desconnectes, l'experiència segueix amb tu pér més que hagi finalitzat la gravació. A més de dormir, si tinc temps, me'n vaig a Barcelona a estar amb els amics i la família.

Vostè va ser reportera de viatges durant un any amb la campanya 'La vuelta al mundo de Shandy Cruzcampo'. ¿Aquesta experiència recorrent 26 països, en què es va haver d'adaptar a altres cultures, l'ha ajudat a l'hora de treballar en un programa com '21 días'? Moltíssim. De fet, moltes vegades ho penso. Alguna vegada m'havia plantejat per què viatjo tant, què estic buscant, i al final una cosa et porta a l'altra. El fet d'haver viatjat tant segurament m'ha ajudat a adaptar-me més fàcilment a aquesta mena de situacions i a molta gent diferent, perquè no és el mateix conviure amb un jueu ultraortodox que amb una prostituta. A més, amb aquests programes ens hem desplaçat moltíssim, hem estat a la selva peruana, a Grècia amb els refugiats...

Per cert, després d'haver viatjat tant, ¿què és el que encara li queda per veure? ¡Moltíssims llocs! No he estat mai al Brasil, per exemple, ni a Austràlia, ni al Canadà...

Però sí que ha viscut als antípodes, a Nova Zelanda. Sí, hi vaig estar vivint un any.

Notícies relacionades

La final

La retransmissió de la Copa del Rei a TV3, l’emissió en directe més vista de la temporada

I en el seu periple viatger es va aficionar al ioga. Precisament per aquesta afició que tinc jo de moure'm tant, em vaig plantejar que, com a periodista, viatjant, no pots exercir en tots els països, perquè has de parlar perfectament la llengua. Llavors era a Tailàndia i vaig descobrir el tema del ioga. Vaig començar a practicar-lo, em va agradar moltíssim i em vaig plantejar la possibilitat de treure'm un títol perquè, com que mai he tingut pla, sempre va bé tenir una altra cosa a més de la teva professió i qui ho sap, potser en un futur m'hi podia dedicar.

¿I ha exercit com a professora de ioga? Molt poc, només uns mesos a Tailàndia i a l'Índia.