Així va ser l'incendi del Liceu de Barcelona

Eren les 10.30 del matí d'un fred dilluns de gener del 1994. El Gran Teatre del Liceu de Barcelona vivia el frenesí habitual de les jornades sense funció. El dia abans s'havia representat l'obra Matías el Pintor (Mathis der Maler), de Paul Hindemith, i el dimarts i el dimecres tornava a aixecar-se el teló. Més de 100 empleats treballaven en les tasques de manteniment imprescindibles per reobrir l'endemà i els nens d'una escola el recorrien acompanyats per una guia.

Dos dels treballadors estaven practicant una soldadura al teló d'acer que servia per aïllar la sala del foc en cas d'incendi. Per fer-ho havien hagut de desactivar-lo. Conscients del risc que comportava aquest treball tenien a mà uns extintors. No van servir de res. Unes espurnes del bufador van calar foc als plecs del cortinatge i alguns trossos encesos de roba van caure a terra.

Encara que els treballadors es van afanyar a apagar el primer focus i es va abaixar el teló d'acer, tot va ser inútil: les flames ja havien saltat al teló de vellut i pujaven fins al teler i el sostre. Aquest es va ensorrar i les flames van cremar el pati de butaques.

FLAMARADES DE 70 METRES

Els bombers no hi van acudir de seguida perquè els operaris van intentar apagar el foc pels seus propis mitjans abans de donar l'alerta. I quan van arribar, a les 11,12 van haver d'enfrontar-se a un cúmul d'inconvenients. Fusta, vernissos, teles i pintures van convertir el recinte en una colossal falla. La pressió amb què arribava l'aigua a les mangueres pròpies del Liceu era clarament insuficient.

Quan es va enfonsar el sostre, les flamarades van arribar a uns 70 metres d'altura deixant l'espectacular imatge immortalitzada pels fotògrafs mentre bosses de gas acumulades pel trencament de les canonades posaven la banda sonora del petit infern en què s'havia convertit l'edifici de la Rambla.

L'edifici va quedar reduït a cendres en menys de tres hores. Ningú va sortir-ne ferito. Tan sols l'amor propi d'una ciutat que encara no s'havia despertat d'un somni olímpic transformat en malson. 

PROPIETARIS D'UNA RUÏNA

Notícies relacionades

'Salvados' aporta nova llum sobre l'incendi del Liceu

Busquets, a 'Salvados' sobre la tragèdia del Liceu: "El dia de l'incendi els vaig dir: jo callaré, però vosaltres reconstruïu-lo"

Com explica ‘Salvados’ aquest diumenge, la guspira del soldador només va ser la guinda d'una situació que s'arrossegava des de feia anys. El teatre estava en mans d'una societat de propietaris que a principis dels vuitanta va demanar l'auxili de les administracions perquè ja no podia pagar les factures. L'ajuntament de Pasqual Maragall, la Generalitat de Jordi Pujol i el Govern de Felipe González van assumir la gestió ordinària a través d'un consorci però no van aconseguir posar-se d'acord per invertir en les imprescindibles millores.

Els propietaris es resistien a perdre els seus drets i les institucions no estaven disposades a gastar uns diners que anirien a engruixir un patrimoni privat. No és la primera vegada que l'estretor de mires li juga una mala passada a la burgesia catalana. El 31 de gener del 1994 van passar a ser els propietaris d'un solar ple de runa i cendres.