Barei: "La tornada de la cançó d'Eurovisió, 'Say yay', la vaig compondre a la dutxa"

L’avalen 15 anys de trajectòria, tot i que el seu nom va començar a sonar entre el gran públic al febrer, al convertir-se en la representant d’Espanya en el pròxim Festival d’Eurovisió. La seva cançó 'Say yay', que va compondre amb Rubén Villanueva i Víctor Púa, va arribar al número 1 a la plataforma digital iTunes i està entre les 10 principals favorites per guanyar el concurs, que aquest any se celebra a Estocolm. Barei, nom artístic de la madrilenya Bárbara Reyzábal, és la cantant espanyola que més promoció internacional ha fet de la seva candidatura eurovisiva. Assegura que va a Suècia amb la intenció de guanyar.

Vostè va participar en el Festival de Benidorm del 2001, però sembla que la seva sort musical va començar a Miami poc després... Uns anys més tard; era al principi de la meva carrera. ¡Va ser una casualitat! Els pares d’una amiga meva estaven treballant a Miami. La meva amiga em va proposar que l’acompanyés a veure’ls, perquè ells no volien que viatgés sola. Així que vaig anar amb ella amb la idea de passar-hi una setmana de vacances. Abans d’anar-hi el seu pare em va dir: «Per si de cas, porta una de les teves maquetes, perquè a Miami hi ha moltíssims músics. A veure si aquesta setmana l’hi podem donar a algú». I això vaig fer; em vaig emportar una demo i, quan hi vaig arribar, el pare de la meva amiga l’hi va donar a un conegut seu que tenia una sala de concerts a Miami Beach, el Macarena. Eren quatre o cinc peces, però li va agradar tant que em va trucar i em va dir que l’endemà anés al seu local a tocar. ¡Als dos dies d’arribar a Miami!

Cantar així, ¿sense més ni més? ¡Sí! Li vaig dir: «¡Però si no tinc músics, no tinc res! He portat la maqueta per si algú la podia escoltar, ¡però no pensant a tocar l’endemà a Miami!». I vaig acabar cantant amb un guitarrista que van buscar per a mi. Van ser quatre cançons en un concert en què hi havia molts artistes. El guitarrista, que també era productor, em va dir: «M’agraden molt la teva veu i el teu rotllo. ¿Per què no véns a Miami i compons amb nosaltres? I així, amb mi, Rayito i un altre amic meu produïm el teu primer disc». Vaig tornar a Espanya i l’hi vaig explicar a la meva mare, que m’ha recolzat en això tota la vida, perquè sabia que jo era superfeliç amb la música. I em va dir: «¡D’acord! ¡Fenomenal! Jo et recolzo i t’ajudo. Vés-te’n cap allà i grava el disc». I em vaig instal·lar a Miami per gravar-lo. M’hi vaig estar un any, component i gravant…

¡Quina situació! ¿Va deixar moltes coses aparcades, a Madrid? Jo he fet Arquitectura d’Interiors. Quan vaig marxar a Miami vaig ajornar la carrera un any, però al tornar a Espanya, al setembre, em vaig examinar de diverses assignatures, perquè a mi m’exigien que complís amb les meves obligacions. Això de la música ho he estat solapant sempre amb els meus estudis. I se’m recolzava, perquè la meva mare, al seu dia, també va voler ser cantant, però a la seva època això no es veia com ara. Avui tampoc està gaire ben vist, però abans, ¡menys!

Així que la seva mare podríem dir que és la seva primera mentora… La meva mare m’entenia, perquè ella ho havia viscut en la seva pròpia pell; em deia: «Se el que és voler fer això, que t’agradi, que disfrutis, que ho facis bé i que sàpigues que ho pots fer millor si hi dediques hores… però que no et deixin». Així que ella m’ha recolzat sempre. Als 14 anys, va ser ella la que em va dir: «Bárbara, això t’agrada, ho fas bé, però ho has de desenvolupar, aprendre cant i una mica de música. No n’hi ha prou que t’agradi; t’ho has de treballar». En aquell moment només em recolzava ella, sobretot econòmicament, perquè si no, no hauria pogut continuar. Per això, quan vaig tornar de Miami va ser la meva mare qui em va dir que acabés els estudis. Així que vaig tornar, vaig fer la carrera i vaig seguir treballant en la música, però almenys ja tenia un disc amb el qual podia començar a fer concerts, ja tenia un repertori i podia començar a moure’m per preparar el següent treball.

Vostè ha dit alguna vegada que part de 'Say yay' la va compondre un dia mentre es dutxava... La tornada, sí. El 'come on and raise your battle cry'… És curiós, perquè a la cançó hi ha diferents parts. Per exemple, l’estrofa la va desenvolupar Rubén Villanueva d’una tirada; la part del pont, 'l’I feel alive, I wanna fight'… va sortir de l’estudi, estant junts; i l’altra, ¡a la dutxa! I el 'Say yay', d’un campament previ que vam fer amb Víctor Púa. Hi ha un mix; una mica de cada lloc…

¡Un campament per a artistes! És on vam conèixer Víctor Púa. Jo havia fet una cançó a casa, que era un 'Say yay' que no té res a veure amb el d’ara; l’únic que tenen d’igual és el 'Say yay yay yay'; ¡només això! Més tard, l’editorial Sony ATV ens va reunir en una casa rural a 15 autors, espanyols i també de fora, per compondre; escriure per a Bisbal, Malú, Ana Mena… ¡Per a qui fos! Era el primer experiment que feien a Espanya d’una cosa així, perquè això, a fora, es fa molt. I d’aquí va sortir, amb Víctor Púa, una primera idea modificada del meu 'Say yay' inicial que jo havia desenvolupat a casa. Però es va aparcar. Després, quan vam enviar la meva candidatura a TVE, vam enviar quatre cançons i cap era el 'Say yay' que portaré al festival ¡perquè encara no estava fet! Només existia una primera idea interpretada amb la guitarra. D’aquelles quatre cançons se’n van triar dues, però t’havies de decidir per una. I enmig del procés, Rubén Villanueva i jo vam decidir que en fèiem una de nova. I així vam tornar al 'Say yay' del campus. Ens en vam recordar  de la bona sensació que ens havia donat. Hi vam començar a donar voltes i al final no en va quedar gairebé res; només el 'Say yay'.

Vostè està entre les 10 favorites per guanyar Eurovisió… ¡Quina pressió tanta expectativa! ¡Espero complir-les! ¡Si després quedo en un lloc més avall del 20è, m’agafarà un atac!

Hi ha hagut crítiques, perquè serà el primer cop que Espanya cantarà un tema totalment en anglès al Festival d’Eurovisió… És una aposta diferent, que marca un abans i un després per als que vagin al certamen després de mi. Jo sempre he dit que per a mi l’idioma no és cap problema. No crec que hi hagi un handicap per cantar en espanyol o en anglès. És una qüestió de còmput total; és a dir, una cançó ha de ser autèntica, creï­ble; que es noti que ha nascut tal com se l’escolta. N’hi ha que funcionen traduint-les; si es tracta simplement de pop, ¡bé!, però si és un pop que té matisos de música negra, soul, funky i pop americà, com és el cas del 'Say yay'; si tens aquest toc amb unes arrels molt clares, és molt difícil que la peça soni autèntica en un altre idioma que no sigui l’original. I al seu torn, si fas una cançó de flamenc, que també és un estil molt pur, molt d’arrel, i la cantes en japonès… ¡home!, es pot fer, però probablement no sonarà igual. Simplement és això; és una qüestió de sonoritat i de dicció. Si hi anéssim amb un tema flamenc i en espanyol, ¡potser ho petem i és brutal! Però llavors, ¡que es triï això!

O sigui, que si vostè va guanyar la selecció espanyola en anglès, ¡ha de concursar en anglès! El problema és triar una cosa i voler-la canviar; sobretot, quan hi havia altres opcions per elegir. Aquest any hi havia tres cançons en castellà, tres en anglès o amb variacions; però hi havia molta diversitat. Jo no he posat a ningú entre l’espasa i la paret per anar amb la meva cançó. ¡A mi m’han elegit democràticament! Llavors, un cop que s’ha decidit… l’únic que pots fer és, o desconstruir i fer que tot vagi pitjor, o al revés, aportar el que tu puguis perquè aquesta gent que a tu no t’agrada millori en tot el possible.

¿Té por que les crítiques per això de l’anglès tornin si l’aventura eurovisiva no s’acaba bé? A mi el que em fa més por no és quedar en un lloc o un altre; és que, quan jo vegi la meva actuació, no estigui com jo vull que quedi i com jo considero que ha de quedar per donar la talla. Si veig que tots els canvis que hi hem fet després de treballar-lo fins al festival no es perceben, és quan jo cauria, perquè no hauré estat a l’altura; no hauré pogut fer el que volia fer. Però si ho faig bé, si els espectadors estan contents, si es veu que és una bona actuació i quedo en el lloc que sigui… això ja no em preocupa tant.

Més enllà de fer-ho com vostè vol, ¿va amb la idea de guanyar? És el primer que penso. La meva intenció és guanyar. És la meva idea, ¡claríssima! ¡Evidentment! S’ha d’anar així; s’ha d’estar preparat per a tot. Però si tu vas a un concurs pensant que perds segur, doncs, per a això, ¡no hi vagis! És millor anar-hi pensant que pots guanyar; no donar per fet que ho aconseguiràs, perquè… ¡la quantitat de gent bona que hi ha aquest any! Irlanda, Bèlgica, Ucraïna… ¡I gent amb supernivell, molt potent! Creure que guanyaràs segur és anar de sobrat, però anar amb la intenció de guanyar em sembla el més lògic. 

¿Hi ha coses en què ha hagut de cedir? De moment, de tot el que té a veure amb la posada en escena, el vestuari... no se me n’ha dit res. Jo he donat les meves idees i a tot m’han dit que sí. I si de sobte em canviessin i em convertissin en una cosa que no sóc, ¡no hi vaig! ¡De veritat! No podria fer creure a ningú el que estic fent si no m’ho crec ni jo. Si tu no et creus el que estàs fent a sobre de l’escenari, ¿com s’ho  creurà el que està davant, veient-te i escoltant-te? ¡No seria capaç de pujar a l’escenari!

Eurovisió és més que un concurs de cançons, ¿no li sembla? Eurovisió és un concurs de conjunts. Ho tinc claríssim; es valora el conjunt global. Conchita, quan va guanyar, va cantar de forma espectacular. Va ser una interpretació vocal brutal, igual que la corporal; una mirada superpotent, els gestos... ¡Va ser increïble! Però la cançó no era per a tant. Si Conchita no arriba a tenir barba, en aquest cas crec que no hauria guanyat. Hauria quedat segona, tercera... però no en el primer lloc. ¡Compta el còmput total, sempre! El Festival d’Eurovisió és un concurs d’idees, més que de cançons. 

Per això vostè introduirà una sorpresa en la seva actuació que no hi ha manera que ens reveli…. És el plus que et dóna perquè el que és a casa se’n recordi d’aquell moment diferent de la resta; d’aquella persona, d’aquell personatge concret… La gent veu el festival d’una tirada i al final de vint-i-tantes actuacions t’has de quedar amb una. I si tu ets a casa i veus gent molt semblant i de sobte surt algú amb un dofí al cap, per exemple, ¡potser et quedes amb això! Òbviament, la cançó ha d’estar bé; iigual que si el tema és molt bo, però la posada en escena no ho és, ¡no et menges un torrat! 

¿Ha sigut alguna vegada seguidora del certamen? Jo seguia Eurovisió de petita, quan no surts, perquè ets menor. Llavors era un gran pla quedar-te un dissabte veient el festival. Però quan et fas adolescent, comences a sortir i això de quedar-te a casa, veient la tele..., ¡doncs no! Però quan et fas gran, tornes a voler quedar-te a casa amb la teva parella, amb els teus gossets i estar tranquil·la i descansar quan tornes de la feina; estàs més cansada de tota la setmana. Llavors tornes a reprendre Eurovisió com un pla guai per a una nit, si no tens res a fer. De petita, enganxada; d’adolescent, res, i després, de gran, una altra vegada.

¿És conscient que actuarà davant d’uns 200 milions de teleespectadors? ¡Que guai! ¡Em moro d’il·lusió! Per a mi és una passada. Quan cantes i et dediques a això... Si ets productor, per exemple, t’agrada més quedar-te a l’ombra, però en el cas de ser tu l’artista… ¡Ho ets, perquè el focus t’atrau! Quan ets petit i penses a cantar, sempre penses a fer-ho davant de com més gent, millor. És compartir la teva música i el que has fet amb tantíssim carinyo amb moltíssima gent, més del que et podries imaginar mai. ¡Per a mi és un regal enorme! Aquella nit no l’oblidaré en tota la vida, quedi en el lloc que quedi i ho faci com ho faci; és una oportunitat única. I no em fa por; em genera nerviosisme, il·lusió, emoció… però por, no. 

¿Què és la música per a vostè? És la companya per excel·lència. Jo sóc la petita de quatre germans. El meu pare va morir quan jo tenia un any i em porto bastants anys amb els meus germans... Per això, per a mi la música ha sigut com un acompanyant constant des de molt petiteta. He ballat amb la música; si he estat trista, m’he posat música; si he estat contenta, també; si m’avorria, em posava música, si volia pensar en alguna cosa, també... És el que envolta tots els moments de la meva vida; els torna superlatius per bé i per mal. 

Els seus fans espanyols estan mig bojos esperant veure-la… El que era important ara era fer promoció per Europa. I a partir del 14 de maig, quan torni d’Estocolm, faré una gira per aquí i aniré a tot arreu: a Barcelona, València, Madrid...

Notícies relacionades

Hopkins, emperador de Roma

Campanades a Noruega

¡I per fi, ha firmat amb una discogràfica! Després de 15 anys de carrera, és una passada. A més, em van trucar tant Sony Music com Universal abans de la final espanyola, i això em va encantar, perquè no sabien si guanyaria o no; em van dir: «Tant si guanyes com si no, ens agrada 'Say yay'; ens agrada el teu disc i volem apostar per tu». A més, és un contracte de llicència. Com que fa 15 anys que ho faig jo tot, fa molta por que et toquin el producte ells quan tu et coneixes molt bé i saps cap on vols anar. Per això, el més bo d’aquest cas és que Universal em fa la promoció, em dóna un avançament i el control del producte el tinc jo. Jo entrego les coses acabades.

Aquí es torna a reafirmar en allò que comentava abans: ser fidel al que vostè vol per a si mateixa… ¡És que és molt diferent! Primer, perquè no m’han volgut canviar, perquè els agrada el que faig. Em diuen: «És que la qualitat dels teus vídeos està molt per sobre de la mitjana; la teva qualitat de producció també és molt de fora i ¡tampoc tens gaire que s’hagi de canviar! Ens agrada tal com està». Llavors el sistema és guai, perquè ens dóna eines per fer-ho més gran sense necessitat de canviar o disfressar-me. Això em feia molta por. Per això estic molt contenta, perquè és un sumar, sí o sí.