Samanta Villar: "La maternitat està idealitzada"

A Samanta Villar, l'arribada dels seus bessons, que van néixer el març passat bessons, li ha canviat la vida. "El que jo dic és que, amb la maternitat, la teva vida es destrueix i després fas una reconstrucció", puntualitza. Després de sotmetre's a un tractament de reproducció assistida per engendrar Damià i Violeta, la periodista catalana (Barcelona, 1975) està mostrant com va viure tot el període del seu embaràs en '9 meses con Samanta''9 meses con Samanta', que emet els dimecres Cuatro (22.30 hores). La setmana que ve, el programa culminarà amb el moment del part.

¿Com va sorgir la idea de fer un programa com '9 meses con Samanta'? A mi sempre m'havia impactat molt la incondicionalitat de les mares en casos realment dramàtics, aquelles mares coratge que estan sempre allà per molt difícil que sigui la situació. Vaig pensar que seria molt bonic, el dia que jo esperés un fill, poder explicar el procés de l'embaràs i, al mateix temps, anar coneixent aquestes maternitats diferents i poderoses.

¿El seu marit, Raül Calàbria, no va posar pegues a aquest projecte televisiu? La idea era consensuada. Al principi no teníem gaire clar si ell havia de tenir protagonisme o no. El que sí que volíem era que tingués presència perquè la maternitat no és només cosa d'un. I després de fer el programa, hem descobert que és un gran personatge per a la televisió (riu). Curiosament, ara ell també és reporter a Movistar+, a 'Diario Vice', així que ha vingut tot rodat.

¿També ho van acceptar bé els seus pares? Hi estan molt acostumats. A més, jo sóc calcada a la meva família, m'han educat així, en el sentit que si tu vols fer alguna cosa, fes-ho si no estàs perjudicant a ningú. Per això mai m'han dit res. Ni quan feia '21 días', en què vivia situacions més tenses i arriscades. Després de veure el reportatge a la tele sí que em comentaven si els havia fet patir.

A '9 meses con Samanta' l'estem veient passar-ho malament en alguns moments. El primer trimestre del meu embaràs va ser infernal, vaig estar tres mesos amb nàusees, ¡una desesperació! Després va millorar en el segon trimestre i el tercer va ser una altra vegada difícil pels mals d'esquena. A més, hi ha moltes incerteses pel camí: que si sembla que t'està pujant el sucre, que els nens ara no estan encaixats i estan del revés i això aboca en cesària…

Vaja, que no és tan bonic com ho pinten. El que també intentem reflectir en el programa és que hi ha una idealització de la maternitat que no encaixa exactament amb la realitat o amb totes les realitats, perquè potser hi ha dones que viuen l'embaràs com una cosa estupenda, però per a moltes altres és un període de sacrifici, físic i emocional, i amb grans inconvenients. El problema que la maternitat estigui tan idealitzada és que si tu et queixes, acabes estigmatitzada, està mal vist que una dona es queixi de ser mare o de l'embaràs. Això em semblava molt interessant perquè a mi, tots els temes que són tabú, em criden poderosament l'atenció.

De fet, a vostè la veiem queixar-se. Si m'he de queixar, em queixo, i si he de dir que no tinc ni idea del que m'està passant i em genera inseguretat, ho faig, perquè les dones també aprenem a ser mares.

¿Quina és la situació més surrealista que ha viscut durant el seu embaràs? Un moment molt divertit va ser quan vam anar a Dinamarca per parlar de les inseminacions casolanes amb esperma comprada per internet. En aquell moment jo començava a tenir problemes, molt comuns en l'embaràs, de restrenyiment, així que em vaig emportar dues dotzenes de kiwis a la maleta per prendre-me'ls cada matí en dejú perquè no estava segura que a l'hotel en tinguessin. ¡El meu marit em deia que em detindrien a l'aeroport per contraban de fruites exòtiques! (riu)

El programa culminarà la setmana que ve amb el seu part. Això és una altra de les coses que vam estar reflexionant: ¿El mostrem o no el mostrem? Jo sóc molt conscient que generarà polèmica, que molta gent pensarà que això no s'ha d'ensenyar a la televisió. Però hi va haver un moment en què li vaig dir al meu marit: “Els meus personatges estan tan compromesos amb el programa, han sigut tan generosos, tots estan mostrant operacions, parts i intimitats, que he d'estar a l'altura. No pot ser que ells ho mostrin tot i jo digui que sóc una estrelleta i no ensenyaré el meu part”.

¿I no li fa vergonya que tanta gent el pugui veure? Això depèn de cada personalitat. Jo la veritat és que em sento tan còmoda amb una càmera, la tinc tan incorporada, que gairebé no existeix per a mi. És més, me'n recordo del dia del part, que estava amb el meu marit i dos companys amb qui fa molt temps que treballo. Ho vaig viure amb molta il·lusió i tranquil·litat perquè, després d'haver passat amb ells tants moments potents en els últims anys, em va semblar molt apropiat i coherent que estiguéssim junts també allà.

Després del naixement de Violeta i Damià, ara podria rodar un altre programa mostrant com s'ho fa com a mare inexperta. Seria interessantíssim, però el meu límit està en el naixement dels meus fills. Considero que, a partir que ells ja són legalment persones, han de decidir si surten a la televisió o no. Sóc molt respectuosa amb això. No els trauré a la tele ni els faré posar per a fotos, perquè la seva vida és la seva vida.

Quan rodava el programa, s'imaginaria que s'enfrontaria a crítiques per mostrar part de la seva vida. ¿Estava preparada per acceptar-les? ¡És clar! ¡Tinc entrenament des de '21 días'! De fet, va ser una de les coses en què vam pensar més abans de proposar el programa. Jo sóc molt conscient que hi ha molt cafre dient que fem espectacle. Sé que hi pot haver gent que ho vegi així, però el que no podíem permetre és que ens coaccionessin a no explicar una història preciosa que volíem compartir i amb la qual no estem perjudicant a ningú. Entenc que hi hagi gent que no ho faria, però el que ja no entenc tant és que tinguin aquestes ganes de criticar els que ho fan, sense perjudicar a ningú.

Notícies relacionades

‘Cara al sol’ a Ferraz

Hopkins, emperador de Roma

¿Com l'ha canviat la maternitat? La meva vida en aquests moments no té absolutament res a veure amb la de fa dos mesos. Amb la maternitat, el que jo dic és que la teva vida es destrueix i després fas una reconstrucció. Ara no tinc temps, pràcticament, ni de dutxar-me. Per sort tinc tribu, família i gent al voltant que ens pot donar un cop de mà… perquè, amb dos nadons, t'asseguro que és tela. Però bé, ja ha passat l'estat de xoc de les primeres setmanes, ja he renunciat a fer encaixar la meva vida en la nova vida, ja sé que n'he de crear una de diferent, així que estic més tranquil·la i vaig fent a poc a poc.

¿S'ha plantejat com afectarà ser mare de dos nens la seva feina? Sí, tinc algunes idees. No crec que pugui fer el mateix que en els últims anys, però hi ha moltes feines que es poden fer a la televisió més pausades o a la mateixa ciutat… Pensa que abans no passava més d'una setmana al mateix lloc i això ara és inviable. Però hi ha un munt de formats en què es pot treballar sense viatjar tant.